body comentado
Barcelona sunset
:::2.12.06:::



Tot ha tornat a la normalitat. Torno a tenir el meu pis, torno a tenir l´ordinador, i adéu Conrat. De fet, ja fa dies que vaig dir-li adéu, i vaig haver de repartir les meves coses a cases d´amics, i sort de la Miriam que va acollir-me a mi. I he fet de tieta total. El nen ja està a casa. Encara es medica, encara el sents que no té la respiració perfecte, però va endavant.

I jo torno a estar a casa meva. Torno a estar sola. Ahir vaig anar portant tot. Ahir a la tarda em va ajudar el sindicalista. Crec que li agrado però li faig por. O potser sóc jo la que no vull enamorar-me un altre cop. El tema del Conrat ha estat un pal. Tot aquest refredament desgasta molt. I saber que mentre era a l´hospital, es fotia al llit amb prostitutes de luxe no em va fer sentir gaire bé. Jo l'havia estimat, però potser per ell només vaig ser una joguina de llarga durada. Mentres les altres les té quan les truca. Però no vull parlar més d´ell. Al final vaig marxar de casa seva sense massa bon final. Estava tan emprenyada que no em va importar deixar la vida de luxe que jo no em podré pagar. Però m´és igual.

I ara estic al meu pis, sola de nou. No se senten veuetes de nen. Puc anar a casa la Miriam quan vulgui. Els seus nens m´adoren, però tampoc puc ser la visita permanent. I a part, a mi em convé fer la meva també.

Espero no deprimir-me. Ara començo potser la depressió post-abandonament. I a sobre no tinc la Filomena al meu costat. Quan penso amb ella em cauen les llàgrimes. Ja hi torno. No sé per què va haver de marxar tan aviat. Ja sé que tots som boles que estem al bombo (com la loteria), però unes boles surten abans que les altres. Ais quina comparació, no? Algú me la va fer un dia. Clar que això no vol dir que per molt que juguis a l'Euromillon et tocarà. Però morir sí que ens tocarà a tothom. Ara quan és un misteri. Grrrrr, m´esgarrifo.

Hauria de pensar en coses alegres. Per exemple, des de divendres passat els llums de Pelai, la Rambla, Portal de l´Angel, tots estaven encesos. També el Corte Ingles. Clar que tenen la mateixa decoració que l´any passat. Amb els calés que fan ja podrien ser més originals. Abans tenies ganes cada any de veure què feien. Recordo un gran Gulliver. I també recordo com a cada aparador feien contes diferents un any, o escenes nadalenques un altre. I ara res de res. Tot perd.

Des d´ahir hi ha Santa Llúcia oberta. Hauré d´anar a veure si el pessebre de l´ajuntament ja està. Així el podrem criticar. Crec que la gent espera el pessebre de l'ajuntament i el cartell de la Mercè amb ganes de queixar-se, fer cartes als diaris i obrir debat jaja. Com si no hagués coses més importants per què queixar-se.

Haig d´estar alegre perquè arriba Nadal, i llavors ningú està sol. Sempre algú et vol convidar.

I per alegrar-me pensaré que aquí tampoc fa tan fred com a altres parts de Catalunya. Dijous, per esbargir-me vaig agafar el cotxe de la Miriam. I vaig anar a petar a Vic de bon matí. I no vaig anar pel camí normal, no. Primer vaig agafar l´AP7, direcció Girona. Potser el meu cervell té el xip d´anar a Palamós a veure l´Ady i el Tom, Però vaig passar la sortida, i a la següent vaig sortir i vaig decidir que agafaria l´eix transversal. Es maco el paisatge. No sabia si sortir per Arbúcies o Sant Hilari, o anar seguint fins Igualada o Lleida. Però va ser passar un túnel, per Espinelves, i veure el cartell d' Osona i ja la boira. I com cada vegada hi havia més, vaig decidir que sortia a Vic. Quina gelor! Quatre graus. Per sort va sortir timidament el sol a l´hora de dinar, perquè a les 11 i pico seguia el fred, i semblava que dalt del cel encara hi havia boira. Vaig dinar al Passeig, prop la plaça de les Voltes. Ja sé, quina idea passar el dia al país de la boira. Perquè a les sis de la tarda tot de foscor de nou, i boira, un altre cop boira que quasi no em deixava veure els cartells. Aiss. Suposo que per viure allà has d'haver-hi nascut. O a tot t´acostumes. La gent de tendes i bars és agradable i tranquil.la. Deu serla boira i el fred que els fa això. O simplement que allunyar-se uns pocs quilòmetres de la gran ciutat, ja et dóna més qualitat de vida. Molta gent va per Barcelona amb ganes de liar-la. Descarreguen la seva mala llet amb la gent que treballa cara el públic. I aquests rebotats, quan pleguin, descarregaran en altra gent. I la roda no acaba mai.

Doncs res- Ara toca dinar. Dinar a casa meva


Pensaments de l'Artista Desconeguda


La meva vida i miracles, el teatre musical i el vodka...


Ninotchka en tu idioma





Escriu-me
E-mail Ninotchka
Trobo interessant...
Catapings
Gattaca
Mes Marge
Converses
Quaderns
alatrencada
turoparc
Khalina
L'aeropla...
Cromets
Enric Granados
Donot's Blog
formaire
Cansoner
El declivi de Nigmad
Club Bohemi
Gemma Blog
Kena Xe
Jun
Hosting Blogger
Blogwise
Diarist.net
Arxius
2004/02 2004/03 2004/04 2004/05 2004/06 2004/07 2004/08 2004/09 2004/10 2004/11 2004/12 2005/01 2005/02 2005/03 2005/04 2005/05 2005/06 2005/07 2005/08 2005/09 2005/10 2005/11 2005/12 2006/01 2006/02 2006/03 2006/07 2006/08 2006/09 2006/10 2006/11 2006/12 2007/01 2007/02 2007/03 2007/04 2008/08
GeoURL