body comentado
Barcelona sunset
:::29.4.05:::

Avui és divendres. Per a molta gent és el principi del cap de setmana. Fa sol, el temps cada poc és més estiuenc. Tothom té els seus plans de platja, o muntanya, o passejos. I jo no en tinc cap. El professor va venir ahir. Sembla que li agraden els dijous. I avui marxava a Tarragona, encara que diu que segurament demà a mitja tarda tornarà. Ja veurem. Ahir em sentia flotar, enamorada. Aquest matí al marxar em feia pena. Però ara em fa ràbia estar pendent d´ell. I una mica mosquejada amb tant tiet malalt. Es que he parlat amb la Miriam, que per cert dilluns li diran quan l´operen. DOncs ella sospita de tot el que li explico del professor. Diu que no veu l´aigua clara. I en Roger que vol quedar. I el professor que se´n va. Tot és massa complicat.
La rosa del professor està cada vegada pitjor. Espero que no sigui reflexe de la nostra situació. La intento conservar en un llibre?
No he dinat encara per cert.
Aiss, el que em fa emoció és que segurament els Davids seran uns dels primers a casar-se. Estaven tan il.lusionats! No sé com hi ha gent tan dolenta que vol fer patir els homosexuals? Algú veta casament d´heterosexuals?. Hi ha una llei que obligui a comprovar a les dones si els seus futurs marits presenten indicis de ser futurs maltractadors? I en això els va la vida.
Algú medeix als heteros per valorar si poden ser pares? Perquè segur que no tothom superaria les proves per a ser pare.
Jo crec que l´important és el respecte. Respecte envers a les persones humanes. No diu això la Constitució mare de totes les nostres normes? Per deixar casar-se als homosexuals es vulnera algun interès dels heterosexuals? Sembla clar que no. DOncs, llavors que deixin fer a cadascú el que li sembli més addient en les seves relacions de parella.
Veient la il.lusió de molta gent amb aquesta nova llei, no sé com d´altres volen amargar-los. I els del PP vinga a demanar als seus funcionaris que es neguin a casar-los. Trobo que això és ser provocador. I després l´arquebisbe comparant el fet d´obligar a algú a casar homosexuals amb Auschwitz m´ha semblat al-lucinant. No acostumo a escriure sobre això. Intento respectar totes les opinions i escoltar-les, tot i que difereixin les meves idees. Però esmentar Auschwitz!! Jo vaig estar-hi farà potser cinc anys de visites. Va ser una tarda trista. Imaginar com seria la vida allà, veure records dels pobres empressonats... Vaig quedar molt impressionada. I el trist és que avui en dia segueixen passant moltes desgràcies que es podrien evitar. Hi ha massa morts, massa odi, massa intolerància... No sé on estem arribant. I com no podríen suportar tantes desgràcies, ens fem immunes. Els morts de que parlen a la tele són només xifres. Les imatges són com de pel.lícules. Nosaltres tenim altres problemes. Jo per exemple estic preocupada pel que faré el cap de setmana, per si el professor em fot les banyes, per si vaig o no a la pelu aviat... Ja sé que s´ha de col.locar cada cosa al seu lloc. I tot té una importància, perquè vivim de les petites coses, de les petites il.lusions, de les petites novetats del dia a dia.
Més val que vagi a dinar.
Voldran els DAvids que canti al seu casament?
Estaran alguns capellans envejosos perquè els homosexuals poden casar-se i ells no? Això ha estat el toc final de broma fàcil. Ho sento jaja


:::28.4.05:::

Ahir el professor va venir a casa meva. Crec que des d´allò de l´album de fotos no em vol portar a casa seva. Vaig estar a gust amb ell, tot i que em va semblar tot com una rutina. Va arribar ansiós de sexe. Quasi no vam parlar, i només arribar, el primer petó ens va portar a un altre, i un altre, podia notar mentre em besava el seu desig ardent, volia acariciar tot el meu cos, i em va transmetre tota la seva electricitat, el meu cos també va tremolar desitjós. Feia calor, vam despullar-nos amb pressa per fer lliscar un cos sobre l´altre. Estava a gust, notava que li agradava molt, em va fer gemegar de plaer, no vaig trigar en arribar a una cadena orgàsmica. No volia pensar en res. Volia sentir tot el plaer possible, oblidar-ho tot. Els seus ulls em mostraven satisfacció, i jo deixava volar la meva ment. Després vam dormir-nos abraçats. Vam despertar que encara era d´hora. Vaig fer uns entrepans i vam mirar una peli. Aquella del Che fent un viatge per l´Argentina. El seu tiet estava pitjor, però es resistia a la mort. Potser hauria de tornar-hi aquest cap de setmana. Volia explicar-li els meus sentiments aquests dies, com m´havia anat Sant Jordi, volia explicar-li tantes coses. Però no va haver temps d´explicar gaire bé res.
Avui he estat sopant amb els Davids. Se m´ha acudit preguntar-los si ells obrien els armaris dels banys de cases alienes. Ja, ja , ja. El David B. ha confessat fer-ho sovint. Ell no se´n amaga sobre que és curiós de mena. I llavors en aquell moment ha arribat algú de sorpresa. En Roger com no. Em deu percebre? Els altres s´havien xivat. Però mira que hem rigut quan li han fet la meva pregunta. Ell no ho fa normalment això, ha dit però ens ha explicat una de divertida. Un dia, va anar a sopar a casa d´uns amics de la seva ex, quan encara eren junts. Era estiu, i el pobre Roger no tenia clar si les seves aixelles desprenien una mica d´olor. Va anar al bany, i va obrir l´armari tot buscant un desodorant. El va trobar , es va descordar un parell de botons de la camisa, i vinga a tirar-ne força. Li va semblar que aquell desodorant era com massa humit. I horror! Què passava? Tenia escuma sota les aixelles. Allò era crema d´afaitar. I a sobre s´estava tacant la camisa. Estava ben agobiat el pobre. Com es treia allò? Va agafar paper de wàter, però deuria ser del dolent, i es desfeia entre l´escuma. Només li faltava portar bocinets de paper a les aixelles. Com deia ell, pitjor el remei que la possible olor. Podia triar entre la tovallola de les mans o un barnús rosa o un de blau. El rosa no perquè segur que era de la dona, i en Roger creia que la dona de la casa tot i tenir de tant en quant ombres de bigoti, no faria servir l´escuma d´afaitar i notaria alguna cosa estranya al barnús. Però no sabia si ell s´afaitava amb barnús o no. Així que va prendre la tovallola i es va treure l´escuma d´afaitar No volia posar aigua per no tacar més la camisa i que els altres sospitessin. Igualment trigava massa. La seva ex picava a la porta. Va dir que tenia una mica de mal de panxa però que ja sortia.Va llençar la tovallola al cubell de la roba bruta, perquè no quedés a dalt va amagar-la sota les calces, els calçotets, ell en tenia uns del Barça, i ella tenia un tanga verd fosforito. Quina gràcia! També hi havia un parell de camises. La tovallola del delicte quedava perfectament camuflada. Va obrir un armari de sota la pica, allà hi havia més tovalloles. Salvat! Es va mirar al mirall. La seva camisa estava una mica pringosa. Havia acabat pitjor que com havia entrat. Va riure. Que podia fer? I va tornar a la reunió esperant que l´alcohol no els fes reparar en la seva camisa. La conversa seguia avorrida. Parlaven de com fer uns canapès amb margarina. Ell volia proposar de fer-ne amb escuma d´afaitar, però no li va semblar apropiat. Ens ha dit tot rient que mai ho havia explicat a ningú. Ni a la seva ex, perquè si no encara l´hagués deixat abans, i reia i reia. No tant com aquell dia que li vaig dir que no volia veure´l més jeje. I tots rèiem. Però llavors m´ha agafat la mà, m´ha clavat la mirada i m´ha dit ¨Amb tu és diferent Ninotchka. De vegades pots semblar sofisticada, però sé que m´estimaràs igual tot i saber les meves peripècies en banys aliens¨ He rigut, i li he dit que seria amic meu encara que m´enterés que havia intentat ficar-se un tampax meu. Un comentari una mica groller, però necessitava tornar a l´ambient de broma i anècdota. I per sort han seguit les històries gracioses, tot i que crec que decididament aquesta del Roger ha estat la millor.


:::26.4.05:::

La Filomena i jo vam marxar dissabte pel matí lluny de Barcelona, i hem tornat aquesta tarda. Tot es complicava massa. Divendres vaig trucar a en Roger per disculpar-me sobre el seu aniversari. No li va donar importància, i de fet es va posar força content. Però ja va insistir en veure´m, i que per què no anava amb ell i la nena a passejar per l´ambient florit barceloní dissabte. Li vaig haver de dir que no, que marxava a fora. I ell deia que no ho entenia, deia que no tenia sentit deixar Barcelona per Sant Jordi. Després va insistir en comprar-me una entrada barata per la funció del Liceu de divendres. Li vaig dir que no podia deixar a la Filomena sola, però al final vaig decidir que hi aniríem les dues. Feien El somni d´una nit d´estiu, de Britten. Van fer un muntatge alegre de colors d´escena i vestuari, i la Filomena estava encantada d´haver-hi anat. Vam esperar a en Roger a la sortida. Havia de marxar a recollir la nena a casa els avis, però va insistir en anar a fer una copeta a casa seva. Li vam dir que teníem que anar a dormir d´hora o no ens llevaríem al dia següent.
I dissabte pel matí va arribar com sempre la rosa d´en Quim a casa. Sort que la van portar d´hora. I llavors no sabia si deixar la seva rosa i la del professor a casa, o endur-me-les cap a Palamós. Finalment les vaig deixar, i per sort avui encara eren vives. Tot i que de bon gust llençaria a les escombraries la rosa del professor. Es un rancorós. Ahir al vespre em va trucar per saber si podia venir a veure´m. Quan li vaig dir que era fora de Barcelona, li va canviar el to de veu. No va dir res, però el notava diferent. Potser estava decebut perquè esperava trobar-me o potser estava enfadat. Em va preguntar per Sant Jordi, si havia rebut moltes roses? però era com amb un punt de gel.los. No ho sé. El cas és que avui m´ha dit que no li anava bé quedar. I m´ha semblat que era per tornar-me-la, i això no m´agrada. Tot i que en el fons em moro per tornar-lo a veure. Espero que demà ens veiem, de fet ho desitjo molt. Sóc una tonta, però em té ben agafada. He pensat tants cops en ell aquest cap de setmana. Hi ha hagut moments en que m´ha sabut greu pels altres, però jo era absent en els meus pensaments. Tot i que ahir sí que vam riure. Vam beure força vi sopant i no vam parar d´explicar anècdotes gracioses, i menys mal, necessitava apartar de la meva ment el maleït professor. Dissabte, tot i ser fora de Barcelona, no érem fora Catalunya, i per tant era inevitable no pensar en ell. Vam estar per Palamós, i per Palafrugell, i els carrers principals també eren plens de gent tafanejant llibres, parelletes amb la rosa a la mà, senyeres a les finestres. Sant Jordi és un dia de festa, és un dia maco, però fa reflexionar sobre moltes coses. Al Tom i a l´Andy els encanta Sant Jordi, i jo no podia espatllar-los aquell dia. I a part, havia de fer bona cara per la Filomena. Dissabte a la nit quan anàvem a posar-nos al llit, pobreta, va ser tan maca. Se´m va acostar i em va abraçar ben fort. Va dir-me que era un encant. Que li sabia greu que donar-me la llauna, i que em sacrifiqués fent companyia a una vella com ella. Jo li vaig dir que no era cap sacrifici, i que estava molt a gust amb ella. Ella va seguir insistint que tampoc era normal que passés Sant Jordi amb tres que podrien ser els meus pares, i que ? bé,es va posar a plorar. I jo li deia que pels amics no havia edat, i que ells també m´estaven ajudant a no deprimir-me, el cas és que vam acabar les dues plorant com dues magdalenes.
I ara estic aquí mirant i remirant la rosa del professor. La d´en Quim està en un altre gerro. No puc obsessionar-me més amb el professor. Li dono massa voltes a les coses, i esperar i esperar em mata. Desitjaria ser feliç al seu costat però em venen pressentiments negres al cap. Si al principi de la relació ja estem així, com pot arribar a ser passats uns mesos? Això suposant que durem. Vull recordar els bons moments, però em ve al cap l´esceneta per mirar les fotos, o el dia aquell que va tenir el malson, aquella manera violenta de fer l´amor. No el conec prou bé, però malgrat tot necessito estar al seu costat. Per què? El desitjo a ell perquè és especial? O només busco algú que em faci companyia? De vegades no tinc clar que desitjo ni que vull. De fet sembla que no tingui al.licients. Vaig passant dies sense fer res d´important en aquesta vida. La importància de les coses és la que un mateix vulgui donar-li, és cert. Però què és important per a mi? Hi ha gent que concentra la seva vida en inquietuds professionals o artístiques. Però jo sóc una fracassada. M´espanta intentar fer res. Podria proposar-m´ho suposo, però prefereixo la comoditat de no haver de tenir obligacions. I a part l´angoixa de no ser prou bona, de ser una mediocritat artística. Els somnis de joveneta de ser un àngel dalt de l´escenari els veig tan llunyans. Aquella il-lusió que tenia, aquella força l´he perduda... Altra gent concentra la vida en la família. Però jo no en tinc. I tampoc crec que sigui capaç de formar-ne cap. Tampoc m´omple coquetejar amb homes ni tenir una gran llista d´amants. No tinc clar el meu concepte de felicitat i per això no puc assolir-la. No sóc constant en res. Vaig per impulsos. I ara hauria de parar d´autoanalitzar-me o em deprimiré. Sóc incapaç de veure res positiu ara mateix


:::22.4.05:::

Ahir ja vaig tenir la rosa de Sant Jordi. Quina sorpresa, no? El professor me la va portar per la tarda. I no és que sigui avançat a tots, el que passa és que va venir amb la rosa perquè demà no podrà regalar-me-la. Avui torna a marxar a Tarragona. Diu que havia d´anar amb el tiet. I jo sola per Barcelona entre la multitud que passeja mirant llibres i roses. Aiss
Per altra banda segueixo dubtant sobre trucar al Roger per parlar-li del seu aniversari. Crec que vaig a fer-ho.
També estic pensant en marxar lluny de Barcelona amb la Filomena. Sant Jordi és un dia trist pels qui ha perdut recentment la parella o han trencat. Per a alguna gent, sembla que qui no està enamorat per Sant Jordi no ets ningú, però no és només la festa de l´amor, és també una festa de la cultura, de la tradició, de la nostra estimada Catalunya. Aiss, jo també trobaré a faltar passejar de la maneta del professor. Potser podríem anar la Filomena i jo a veure el Tom i l´Andy. Ja sé que Sant Jordi es celebra a tota Catalunya, però potser allà no hi haurà tan ambient com a Barcelona, més que res perquè són menys gent. No sé, vaig a trucar a en Roger i a veure què fa la Filomena. Que marxi el professor si ha de marxar. No em puc enfadar perquè visiti a malalts. TAmpoc desconfio d´ell, però em fa pena no tenir-lo amb mi, només és això. He rebut la seva rosa, avui hem dormit juntets al meu llit, m´he despertat de nit i em sentia tan bé prop seu... Ara a esperar al proper dia,segurament diumenge. Tampoc és tant. I poc a poc estarem més dies junts, ho veig a venir


:::21.4.05:::

Amb el professor ahir bé, tot i que no em va portar a casa seva jaja. Potser no m´hi porta mai més. Més còmode per a mi. Així estaré en territori propi. No sé com puc dir aquestes animalades, però és per despreocupar-me. Volia preguntar-li què ocultava en aquell album, però no vaig gossar. Ell mentre sopàvem a un xinès amb palillos,va treure el tema. Va disculpar-se dient que havia estat molt brusc perquè estava migdormit, i que a part tenia aquesta mania que no li toquessin les coses. Que ara ja la sabia, i era fàcil d´evitar. Jo em vaig disculpar clar.
Mirant alguns comments fets he corroborat que tothom és una mica xafarder. Sembla que si obres l´armari del bany d´una altra persona pots conèixer-la millor. I a part, al bany, tancat, és el lloc ideal d´una casa d´un amic o conegut per inspeccionar. A mi la veritat no m´emociona tampoc gaire la idea. Descubrir la colònia o perfum que fa servir, mirar quins medicaments pren, el té endreçat, un amic solter que té maquillatges ? Qui sap quins secrets es poden trobar. Això pot ser vulnerar la intimitat, però acabo de decidir que segons què, no ho guardo a l´armari del bany.
Vaig a esmorzar amb la Filomena. A veure quins ànims porta
I dissabte Sant Jordi amb el meu professor. Què romàntic!

Glups, acabo de recordar una cosa horrible. A principis d´abril era l´aniversari d´en Roger. Crec que el dia 3. I no li vaig dir res. Ni recordo si el vaig veure aquell dia. Ara fa dies que no en sé res d´ell. No sé si passar de tot o trucar-lo. Fer-li un regal tampoc té sentit.Però no entenc que els Davids tampoc comentessin. Ara mateix no sé què fer. Ha estat pensar en Sant Jordi, recordar la rosa blava de l´any passat, i pensar que l´aniversari d´en Roger havia estat poc abans. Aisss. Quin cap tinc!


:::20.4.05:::

Sabia que el professor trucaria, i per això potser no em vaig prendre tan malament que em fes tornar a casa en taxi. El cas és que ha trucat farà una horeta per dir-me si podia passar cap el vespre perquè volia anar a nedar. No ha fet cap comentari sobre ahir, i jo tampoc. Clar que penso parlar-li aquesta nit. No va estar bé mirar objectes aliens però haig de vigilar no comenci a trepitjar-me. Això són paraules del Quim. Jo sóc tan bleda que fins i tot ho he trobat normal tot plegat, com si em mereixés un càstig. Però ni jo sóc una nena de dotze anys ni estem en a l´època franquista quan els professors pegaven amb bastonets el palmell de les mans dels nens dolents. Hauré de disculpar-me però ell també una mica per ser tan brusc. Clar que potser va enviar el taxi per parlar-ne quan estés més calmat. Entenc que es molestés, però tant...
Estic esperant en Martí per dinar. Sempre va escopetejat.
Acaba de trucar. Diu que agafi un taxi que me´l paga. Doncs vaig




La curiositat té un preu. Hauria d´haver-me quedat fent companyia amb la Filomena enlloc de deixar-la dormir amb somnífers. Aquest matí hem anat de tendes perquè he pensat que així es distreuria. El Martí ha tingut un imprevist i ha anul.lat el nostre dinar, i així hem dinat juntes, però aquesta tarda el professor ha vingut a recollir-me a Barcelona i hem anat cap a casa seva. No hem trigat en deixar-nos portar pels petons i abraçades. Per la televisió sortia somrient un nou Papa mentre nosaltres entre gemecs feiem sorgir nous orgasmes. Un sopar romàntic a la llum de les espelmes. Tot era perfecte. Hem anat a dormir relativament d´hora, però jo no parava de donar voltes. No podia aclucar ull. Ell dormia profundament esgotat de l´exercici practicat, però jo dec ser insaciable, o potser perquè pensava en la Filomena. He anat cap a l´estudi del professor. No he gossat en connectar-me a internet sense el seu permís, un ordinador és personal segons diuen no? Però sí he agafat d´un prestatge un album de fotos. En mal moment l´he agafat. I a sobre ni he pogut veure-les quan el professor ha aparegut per la porta. Jo no he sentit les seves passes. En veure´m amb l´album de fotos li ha canviat la cara. Me l´ha pres dient que no hauria d´haver-lo agafat sense el seu permís. Estava molt seriós, com enfadat però sense exaltar-se. Amb sang freda ha despenjat el telèfon. Ha marcat un número. Estava demanant un taxi per a mi.Li he dit que ho sentia, i que ni tan sols havia arribat a veure´n cap. Ell ha dit que no volia enfadar-se a aquelles hores de la nit, i per tant el millor era que marxés, que ja en parlaríem a la llum del dia, quan tot es veu més clar. No sabia què fer, estava sense reaccionar. M´ha fet vestir ràpid. Jo m´anava vestint mentre plorava. No he pogut evitar-lo. He espatllat una relació maca. Tampoc m´ha dit que s´hagués acabat. No sabia si era millor seguir parlant o deixar-ho per a un altre dia. Ell deia que menys llàgrimes, perquè ja sabia que la meva conducta no havia estat correcta. Em parlava com un pare castigant a la seva filla, o potser li sortia la seva faceta de professor, i jo no sabia què dir. Volia mirar les fotos només per agafar son. No podia imaginar que li molestés tant. I han trucat del taxi. Havia de marxar. Volia fer-li un petó, demanar-li perdó, però el veia tan distant. Només he pogut preguntar-li si ens tornaríem a veure, i m´ha contestat que almenys una vegada. I aquí estic ara, a casa meva. Em sento fatal, i a l´hora culpable per tot plegat. En uns segons perds la felicitat. I ara no sé què fer. Suposo que hauré d´esperar a demà. A veure si se li passa. Qui em mana tocar les coses dels altres? I això que era només per distreure´m


:::19.4.05:::

La Filomena ha arribat avui depre. Portem una ratxa. Jo no sabia que arribava avui, i m´ ha agafat per sorpresa la seva arribada la veritat. Es veu que ahir, en el sopar de comiat amb el seu sevillano, li va dir que no ho veia clar, i que millor deixar-ho estar definitivament. Ella li va demanar explicacions, i li va dir que ja no tenien edat per parlar d´amor, i que d´aquí poc no estarien per practicar sexe, i que vivint tant lluny tampoc tenia sentit seguir. Ella llavors li va dir que aniria a viure a Sevilla amb ell, que podien fer-se companyia. Però ell va dir-li que no insistís. I que eren molt diferents. Que a ella li faltava l´alegria sevillana i no acabaria adaptant-se. Això és ser barrut, no? Ell ja sabia com era la Filomena. Ella sense orgull es veu que li deia que bé que portava anys la seva germana vivint allà. I ell li va dir que sa germana era diferent, i que d´acord, potser eren excuses, i el tio li va dir que estava cansat d´ella, i que posats a fer li agradaria una més joveneta. Si volia fer-li mal ho va aconseguir. Aquesta pobra dona li agafarà una depre forta de veritat ara. S´ha passat la tarda plorant pobreta. No hi ha dret. Em donen ganes d´anar a Sevilla a trencar-li la cara a aquest mala bèstia. No he sabut com animar-la, i al final hem acabat bevent i bevent. Hem criticat als homes a gust. Sabia que això l´animaria. L´he deixat desfogar-se a gust. Després m´he dedicat a cantar cançons per animar-la, però havia de mirar bé quina cançó escollia. Ara l´he deixada dormint. A veure com desperta demà, però la veritat no sé com arreglar-ho tot plegat
Amb el professor tot ha anat bé. O quasi tot. Dissabte va trucar en Roger al meu mòbil, i el professor en saber que era en Roger qui trucava, em va demanar si podia posar-se ell. I no em va deixar ni pensar-m´ho que ja tenia el mòbil a la seva orella. Va dir un ´digui´m´ amb veu per impressionar-lo. I no sé què diria en Roger, però el professor li va dir ´La parella de la Ninotchka sóc jo, t´enteres? O sigui que prou de jueguecitos´ Sí, sí, això li va dir, jueguecitos, com si fos un mafiós de peli. Jueguecitos. Jo flipava la veritat. Vaig dir-li al professor que s´havia excedit I ell em va respondre que havia de deixar que em defensés, que ja m´havia dit que no suportava als homes que maltractaven a les dones ja fos físicament o psíquicament. Jo li vaig respondre que ho agraïa però que jo sabia com tractar les meves amistats. Ell em va dir que segur que en Roger m´havia fet plorar algun cop, i que ell això no ho podia consentir. Li vaig contestar que si seguia així el que em faria plorar seria ell. Ens vam quedar seriosos. Era potser el nostre primer enfrontament fortet. Ell em va acariciar, i vam destensar la situació entre petons, pessigolles, rialles, i la trobada de nou dels nostres cossos que semblen no tenir mai el desig satisfet. Em passaria el dia besant al professor. Només la humitat de la seva llengua en contacte amb la meva em fa volar la imaginació. Les seves carícies fan estremir el meu cos. La maduresa de la seva experiència fa que tots els porus de la meva pell el desitgin, i em fa perdre el control. Cadenes d´orgasmes s´entrellacen, mentre el meu cos sent descàrregues elècriques, i jo volo i volo i volo, com crec que no ho havia fet mai. Els orgasmes que em fa sentir el professor esborren tots els altres que he tingut en la vida. No sé si és perquè són els que tinc més presents, i la distància temporal fa oblidar antigues sensacions, però el que puc dir és que em fa sentir la mar de bé. Llàstima el petit incident amb el Roger. De fet el professor té raó. El Roger em maltracta psicològicament. No se´n adona, però encara que ell pateixi, jo també. No en sé res d´ell des de dissabte
I ahir em vaig separar del professor al vespre snif. Em va portar cap a casa. Ell volia corregir unes coses. Jo em sentia tan feliç. Recordava feliç tots els moments d´aquest meravellós cap de setmana.
Avui ha trucat en Martí per quedar però com estava amb la Filomena no he pogut fer-li gaire cas. Li he dit que en tot cas demà podíem dinar junts. Per la tarda espero poder quedar amb el meu professor. Potser per una vegada la meva vida canviarà. Potser aquest cop he trobat l´home adequat. Aquesta sobreprotecció potser fins i tot m´afalaga, tot i que a l´hora em fa por que el professor pugui tornar-se en algú massa gelós i possessiu. Però potser no. Potser només em protegeix perquè m´estima. De moment tampoc ha intentat engabiar-me. Suposo que sap que jo sóc molt lliure, tot i que ara sento la necessitat de dependre d´algú, necessito que em cuidi, necessito sentir que sóc important per a ell, però a l´hora necessito que ell també depengui de mi. Sóc massa complicada. L´únic que espero és que el professor no es cansi de mi


:::15.4.05:::

El professor va venir ahir a buscar-me a casa. Enlloc de fer-me una perduda perquè baixés va picar a la porta. Deia que es moria per abraçar-me i besar-me. Puc notar el seu desig, però a l´hora veig un carinyo en les seves carícies, unes mirades tendres que em fan tornar a veure la vida amb il.lusió. Potser és això el que em faltava. Ell ja té una edat per saber el que vol, i sembla que em vol a mi. I jo el necessito a ell. I potser el desmai de dissabte, la plorera de dimarts, només reflecteixen la meva por. Hauria de sentir-me plenament feliç d´haver-lo conegut, però potser en el fons em fa por haver trobat algú amb qui realment m´uniré per sempre. I això sempre fa por, o almenys a mi me´n fa. Però he decidit lliurament entregar-li el meu cor. O potser simplement necessitava algú com ell, amb experiència, amb dolçor. Tampoc no és l´home perfecte si ens posem estrictes. Però qui és perfecte? Jo tampoc sóc la noia ideal. I tot això és relatiu.
Igualment dimecres vam tenir un petit incident. Després de dues o tres hores per casa meva vam sortir a sopar. Després vam anar a un bar del carrer Ferran a fer una copeta. A la taula del costat dos alemanys. Anaven una mica passadets de rosques segons em va semblar. Tot i veure que estava en companyia del professor, un em mirava insistintment. Jo seguia la conversa amb el professor, però notava aquella mirada que se´m clavava. Després no content amb mirar-me, si la meva mirada se li creuava em somreia. Era una mirada que em despullava i m´incomodava. Finalment vaig dir-li al professor. Ell és un home calmat, però sense donar-me temps a reaccionar, la seva cara va canviar i es va girar cap a l´alemany per preguntar-li què mirava. Com ho va dir en català, l´altre no el va entendre, però pel to de veu ho captaria. L´alemany es va posar de peu, anava borratxo i el veia capaç de pegar al professor. Es va quedar de peu mirant-lo amb ràbia, i el professor també es va aixecar. Van quedar mirant-se dempeus uns segons que se´m van fer eterns. El professor em va donar la mà i em va estirar cap a fora del bar. De mentres l´ alemany crec que ens insultava, però el professor i jo vam avançar cap a la sortida sense girar-nos. Vam anar cap a les Rambles. El professor em deia si hagués preferit que li hagués donat una pallissa a aquell bandarra. Jo li vaig dir que havia fet el millor. Ell no parava de repetir que no li agradaven les provocacions, i menys que me les fessin a mi, que ell era home pacífic, però l´indignava com es comportaven molts homes envers les dones. Jo li deia que era cert, però que l´alemany a part de mirar i somriure tampoc havia fet res, així que tampoc calia donar-li tanta importància. I em va abraçar d´una manera mentre em besava com si no volgués perdre´m mai. Ens vam donar la mà mentre passejàvem fins casa meva enmig del silenci. No ens calia res més. Erem un al costat de l´altre, i amb això n´hi havia prou.
Avui no ens hem vist, però demà comencem de nou el cap de setmana. Totes les hores les dedicarem un a l´altre. M´ha trucat en Martí per si faria alguna cosa durant el cap de setmana. Encara està ferit. Però el temps diuen que ho cura tot. Li he dit que si volia podíem dinar demà junts però que a partir de la tarda estaria ocupada fins diumenge.
Avui feien les proves preoperatòries a la Miriam. De fet només era l´electro i l´anàlisis de sang. Encara no sap el dia de l´operació. Li queda la visita amb l´anestesista. L´he trucada i l´he trobada una mica nerviosa. Suposo que és normal. Pobreta.
Avui he aprofitat per sopar amb els Davids, feia dies que no els veia. Els he explicat l´última del Roger agafant la trucada del professor al meu mòbil. Ells l´han disculpat una mica, però això ho fan perquè són amics seus. M´han comentat que aquest estiu voldrien escapar-se a Nova York, i si m´animaria a anar-hi amb ells, o que podia anar amb el professor. Però ja els he dit que era un viatge que potser econòmicament no me´l puc permetre. I en el fons estic pensant que sí que m´agradaria viatjar, fugir del meu pis, no veure els mateixos racons de la ciutat per uns dies, però preferiria fer-ho a soles amb el professor. Encara estarem junts a l´estiu? O també voldrà desapareixer de la meva vida? Millor no donar-li massa voltes a tot. De moment em concentraré a pensar què farem aquest cap de setmana


:::13.4.05:::

Ahir pel matí veient el sol entrant per les finestres de casa meva em va fer sentir plenament feliç. Volia vestir-me ja amb les sandàlies per veure´m més primaveral, i de passada oblidar-me de les mitges, tot i que finalment no em vaig animar a despullar-me tant.
Vaig anar passejant fins davant del Conservatori del Bruc. Anava a entrar, però no vaig ser-ne capaç. Em van començar a tremolar les cames. Vaig allunyar-me direcció la floristeria Navarro, una botiga que sempre anima. Tantes flors, tantes plantes, tant color. Vaig decidir comprar-me un ram per a mi, però a la noia li vaig dir que era per la meva germana. Es ridícul inventar-se situacions davant de la gent, però era molt més alegre pensar que l´Agata encara vivia, i jo comprava un ram per a ella. Havia de ser un ram alegre. Margarides, algunes clavellines. Anava comentant amb la noia les possibles combinacions de colors i flors. En el meu cap tenia l´Agata. La recordava somrient. En sortir de la tenda vaig intentar imaginar quina cara faria ara. Seguiria igual de guapa suposo, però els anys passen per a tothom, fins i tot per a mi. Si miro alguna foto de fa quinze anys, clar que em reconec, però potser les faccions mostren que era més joveneta.
Caminava subjectant les flors. Tothom es gira i et mira més si portes un ram. No sé si la gent es fa la seva pel.lícula imaginant per què les portes, per regalar? a qui? les has rebut d´un enamorat? és l´aniversari? vas a veure un malalt? En el meu cas eren pel meu menjador, tot i que havia dit que eren per l´aniversari d´una germana que feia anys que havia perdut. Amb aquests pensaments al cap, vaig veure al carrer un colom xafat pels cotxes. Els coloms no em desperten passions, però veure l´animalet en aquell estat em va entrar plorera. Primer se´m van entelar els ulls, però després tot em semblava més horrible, i cada vegada em sentia més desgraciada. Tot va començar pel colom, però després pensar que potser estava una mica xalada inventant-me històries a floristeries, recordar que l´Agata no estaria mai més amb mi, pensar en el Martí amb banyes, i que volia casar-se amb qui com podria demanar-li a qualsevol, el Roger també inventant-se històries, el professor que en principi m´havia cregut, però potser desconfiava de mi, tot ho veia negre i negre. Em feia vergonya plorar pel carrer. Suposo que si vas amb un ram i plorant encara et miren més. Vaig estar temptada de llençar-lo a una paperera, total mai podria donar-li les flors a l´Agata. Però no ho vaig fer. Finalment vaig arribar a casa. Vaig aconseguir calmar-me una mica. Em feia mal el cap de tant plorar. Volia trucar al professor i dir-li que no m´abandonés, que necessitava veure´l, però potser dinava amb els companys, o després tenia classe. Volia ofegar la meva tristor en ell, però a l´hora em feia por mostrar la meva debilitat, que em veiés com una patètica ploranera. Em vaig adormir al sofà en una mala posició i em vaig llevar amb una contractura i més ganes de plorar a mitja tarda. Vaig trucar al professor. El mòbil apagat. Estaria nedant? L´havia apagat per no saber res de mi? Em van agafar tot d´obsessions. Va sonar el telèfon. Sortia la foto d´en Roger a la pantalla. La tonteria meva de fer fotos a la gent i enllaçar-les amb l´agenda. A la foto sortia somrient, i jo el vaig recordar diumenge, rient després d´agafar el meu mòbil i parlar amb el professor. I la seva filla. Em va agafar plorera per la nena. No vaig despenjar, perquè potser ell riuria mentres jo plorava. Vaig passar la casa com vaig poder a casa entre pensaments funestos que prefereixo no recordar. Finalment va trucar el professor, i jo amb sang freda li vaig parlar del passeig, de les flors, sobre la roba de primavera, però anava omitint detalls. Ell volia quedar, però a mi em va fer por perdre els papers davant seu, li vaig dir que millor avui perquè tenia una mica de mal de cap (la típica excusa). Potser no em va creure i va pensar que estava amb en Roger o qui sap, però va dir que d´acord que avui a mitja tarda vindria a recollir-me


:::12.4.05:::

Avui al migdia he tingut una visita inesperada. Era en Martí. Jo encara dormia gandulament després de l´esgotadora nit que he passat amb el meu estimat professor. Va arribar a les deu de la nit directe de Tarragona a casa meva. El meu sopar va quedar a la taula mentre nosaltres uníem els nostres cossos, com volent recuperar els dies de separació i per oblidar malentesos. Suposo que haurà arribat a la feina en un estat lamentable, tot i que per la tarda m´ha trucat la mar d´animat. Tampoc no he pogut fer-li massa cas perquè estava pel carrer passejant amb el Martí. Una altra excusa que tinc per haver dormit tot el matí són els marejos que em van agafar dissabte. Vaig acabar cedint i anant al teatre Regina amb en Roger i la nena. Em sentia sola amb el professor a Tarragona, la Filomena a Sevilla, els Davids eren pel Montseny, i en Tom i l´Andy em van trucar dient que feia una tramuntana bèstia a Palamós, i que millor que esperés a anar un altra dia quan estigués el temps més agradable. Així que en trucar en Roger dissabte li vaig dir ràpid que sí hi anava. Era millor anar-hi que quedar-me a casa pul·lulant i bevent vodka, que era la segona alternativa pel dissabte. Tot i que una mica havia begut. Suposo que seria això i el no haver menjat gaire el que em va provocar el mareig de dissabte. A l´obra bé, però després, en acabar vam anar cap al barri gòtic a una grangeta. Jo em trobava destemplada. Vam demanar xocolata desfeta. A mi m´agrada, però en veure-la ja se´m va regirar una mica l´estòmac. Però jo per no fer el numeret davant la criatura vaig menjar una mica. Contemplar el melindro sucat amb xocolata em feia angúnia, i en Roger i la nena menjaven amb autèntica passió. Total que a la segona mossegada, vaig haver de córrer cap el bany. Bé, no és qüestió de donar masses detalls, però vaig vomitar una mica, vaig mullar-me la cara per reanimar-me. El rimmel a prendre pel sac. Com vaig poder em vaig treure les taques negres de sota l´ull amb un kleenex. Em va costar força perquè el cap em marxava. No recordo més. Vaig despertar al terra amb la visió de la cara d´una dona desconeguda com a primer pla. I així va acabar la nostra feliç sortida de dissabte. I clar, en Roger em va dur cap a casa seva. Jo no m´hi vaig poder negar. Volia dur-me d´urgències a algun hospital, però ja li vaig dir que segurament era una pujada de tensió. Finalment el vaig convèncer dient-li que no era plan de portar a cap hospital a la nena. Així que vam passar la nit de dissabte veient ´Buscant a Nemo´. La mala sort va ser que em deixés el mòbil obert, i que diumenge pel matí quan va sonar, en Roger amablement el va agafar. Era el professor. I en Roger, per liar la troca va dir-li que la Ninotchka dormia, però que li donés a ell l´encàrrec perquè era la seva parella. El professor va flipar i va dir que ja tornaria a trucar-me. En Roger evidentment va callar-se. Quan vol és un malparit. Li haig d´agrair que em cuidés però es va passar de llest. Sort que el professor va tornar a trucar. Em va dir que on era,amb un to de veu molt normal. I jo innocentment li vaig explicar que era a casa d´un amic perquè m´havia marejat el dia anterior. Ell va dir sarcàsticament que veia que realment era una bona actriu, i que no tornaria a confiar en cap dona. Va penjar-me. Jo no entenia res de res. Però clar, en Roger em va preguntar qui m´havia trucat, i va acabar explicant-me tota la conversa que havia tingut amb el professor ben divertit. Tornava a riure com un boig com l´altre vegada. Per sort la nena estava entretinguda amb la tele. Em feia cosa deixar-la amb ell, però no tenia opció, havia de marxar. Vaig trucar al professor i res de res. No agafava el telèfon. Estava desesperada. Finalment em va trucar. Li vaig dir que havia de creure´m, que era veritat tot, que el volia veure, i li explicaria tot cara a cara, però que havia d´escoltar-me. Per sort va venir a la nit. Va arribar i em va besar. Em va dir que no li calia cap explicació, que em creia, i va ofegar les meves paraules amb els seus llavis ardents. Hagués preferit explicar-li tota la història del Roger, no anar enterrant res, perquè potser amb el temps les coses surten. Però el professor no sé si es perquè confia amb mi o perquè té algun secret amagat que no vol desvetllar o no sé per quina raó, vol començar tot de zero, i és cert que em de començar la nostra relació de nou, però tots portem una vida al darrera , tots portem una càrrega que ha marcat la nostra personalitat, i de vegades saber del passat de l´altre pot ajudar a conèixer-se millor. En tot cas ell va voler matar el tema Roger. I en Roger avui ha trucat dos cops però li he penjat. Aquest cop m´ha cabrejat de veritat. No puc suportar més infantilismes. Això ja és de sonat vaja. Dir-li al professor que era la meva parella. I qui li mana contestar al meu mòbil.
I per acabar d´adobar-ho tot en Martí que ha vingut expressament a casa meva per fer-me trencar la invitació de casament. Es veu que va pescar a la seva promesa in fraganti amb un altre. Està fet pols i enrabiat a l´hora. He intentat animar-lo com he pogut. Hem anat a dinar a un xinès i hem passejat. Jo volia distreure´l i animar-lo, però em venien al cap temes que encara l´haguessin desanimat. Parlar-li de la meva relació amb el professor era com donar-li gel.los. Explicar-li el meu desmai de dissabte tampoc em semblava un tema adient. Com últimament no he anat al cinema no tenia pel.lícules per comentar. Li he proposat d´anar al cinema, però no en tenia ganes. Ell no es podia treure a la tia aquella del cap, i deia que a sobre quina vergonya haver d´anul.lar el casament, que tothom s´enteraria que era un banyut. Un drama! Crec que més que el fet de perdre-la a ella, el que més ràbia li fa és haver de donar explicacions sobre el tema. Pobre Martí! El solter d´or que decideix finalment casar-se i es troba en aquesta situació. I la seva última idea m´ha matat. M´ha dit que per què no em tornava a plantejar-me la idea de casar-me amb ell. Ha dit que menys les invitacions podríem aprofitar la resta. Jo m´he posat a riure com una boja. Semblava en Roger jeje. I li he dit que m´agradava que conservés el sentit de l´ humor davant les adversitats. Crec que ho deia seriosament, però davant el meu riure ell també ha rigut. I així està el pati. Aquest fred que ha aparegut enmig de la primavera ens ha alterat a tots una miqueta .


:::8.4.05:::

Plou i plou. Es preveuen baixades de temperatura. Per què em fan això? Se´m treuen les ganes d´anar a la Costa Brava amb aquest temps. Jo que em veia començant a agafar una mica de color sota el sol...
He estat trucant al professor pel migdia i no m´agafa el mòbil. Aquest temps em desmoralitza, i tenia ganes de parlar una miqueta amb ell. Però només he parlat amb en Roger, que insisteix en el tema teatre. També volia anar aquesta tarda de compres, ell i la nena, i deia que anés jo a ajudar-lo a triar roba. Jo amb aquest temps l´únic que tinc ganes és d´estar a casa. Ja m´aniria bé sortir, però hauria d´intentar separar-me d´en Roger, i no hi ha manera. L´única manera seria anant a viure a l´estranger o lluny d´aquí, però el veig capaç de seguir-me per tot el món. I em fa pena ser massa desagradable amb ell. No li vull fer cap jugada, però potser seria la manera que volgués oblidar-me.
El professor segueix amb el mòbil apagat, i jo aquí soleta. Eztarà ja camí de Tarragona?




Avui he estat parlant molta estona per telèfon amb el professor. Demà marxa cap a Tarragona, i fins diumenge a la nit no creu que ens veiem. Té un tiet allà bastant fotudet. Sembla que està a les últimes l´home. Em sap greu per ell. Avui tot parlant, he vist que teníem un trist punt en comú. Ell m´ha dit que anava a veure un familiar a Tarragona, i llavors aprofitant el tema, li he preguntat pels seus pares. Tenia curiositat, i més després del somni de l´altra dia. Ell m´ha contestat dient tot tallant ´Jo no tinc pares´. I l´he contestat ´Jo tampoc´. El que no sé és des de quan no els té. Ell em porta uns quants anys. Uns setze per ser més exactes, i per força els seus pares no serien uns jovenets. Volia preguntar-li més coses, volia explicar-li com vaig perdre els meus, i ma germana, i saber si tenia germans. Però ell ha dit que era millor oblidar el passat, i ha passat a parlar-me del tiet malalt. Jo li he dit si volia quedar avui, però m´ha dit que preferia estar sol, que estava una mica desanimat, i que preferia passar ell sol les penes, tot i que li sabia greu per mi. Realment, parlant avui, no semblava el mateix de l´altra nit. Potser tenia raó en Quim quan m´ha dit si no seria un malson meu, i m´ha recordat que jo de vegades ho veig tot amb un punt massa dramàtic, deu ser d´haver llegit masses obres de teatre, qui sap. Jo li he dit al Quim si volia dir amb això que estic una mica tocada de l´ala. Ell ha dit que no, que clar que no, però que li deixés un temps al professor, i si hi tornava , llavors el millor era parlar-li clarament. Sembla ser que en Quim està de banda del professor jeje. En canvi sa germana, la Miriam, quan li he explicat no ho ha vist tot tan bé. Ha dit que allò semblava una violació, i que vigilés molt. Li he dit que no m´espantés. Estic intentant recordar bé l´escena, però la veig enterbolida a la meva ment. Recordo aquella mirada embogida, però no de plaer, era com de ràbia, i aquella força que volia treure, però no em va fer mal, ni jo tampoc el vaig aturar, però em sentia estranya. Potser si que sóc una mica paranoica. Ja li he dit a la Miriam que potser eren sensacions meves més que res. I sobre el seu malson, doncs tothom en té, i més jo, que de vegades somio autèntiques pel.lícules de por. Fins i tot hi ha banda sonora en el somni. No sé per què li he hagut d´explicar a la Miriam això, perquè l´he deixada una mica preocupada, i ella ja té prou amb la seva propera operació. La setmana que ve té visita al metge, tot i que li treuran els bultets dels pits al maig. No té encara dia fixat. No m´agraden les operacions la veritat.
I jo no sé què faré després dels canvis de plans del professor. Anar a Palamós com volen en Tom i l´Andy? Jo pensava en anar-hi la propera setmana si ja està aquí la Filomena
En Roger també m´ha fet una altra proposta clar. Diu que necessita veurem, i que tranquila, que només vol veure´m. M´ha intentat convèncer de que es portarà com un amic gay, perquè segons ell, qualsevol hetero acabaria boig per mi. Diu que té la seva filla de cap de setmana, i que podríem anar a veure Don Quijote de la Mancha, en versió reduïda que fan al Regina per a la mainada. Jo li he dit una mica amb mala llet que per què no hi anava amb la Mònica. I la seva contesta ha estat prou directa ´perquè ets tu qui realment m´agrada´ . Llavors jo li he dit que si no veia que el millor era posar una mica de distància. I ell vinga a dir que no podia, i que almenys anés amb ells al teatre, perquè deia que anar al teatre en companyia d´una actriu és com anar al teatre en sessió doble, o alguna cosa així ha dit. Tot eren afàlecs. I al final li he dit que quasi sí, però per altra banda m´agradaria anar a Palamós. Tot i que el que m´agradaria a mi és anar a Tarragona a fer costat al meu professor


:::7.4.05:::

El professor volia anar ahir al cinema, però va pujar a casa meva un moment, i ja no va haver-hi cinema. Ell deia que la culpa la tenia la primavera, i després reia. Deia que només percebre la meva fragància les seves hormones quedaven revolucionades, i no podia fer res per aturar-les. I somreia. Em va confessar que està fent notes de cara a un futur llibre. Diu que està inspirant-se en mi. Ja li vaig dir que li demanaria el copy right
No sé si treure´m el nòrdic del llit i passar a manta i vànova. El pobre professor s´ha despertat aquesta nit tot suat. Bé, de fet la primera en despertar he estat jo. M´ha espantat amb uns forts crits cridant a la seva mare. En aquests casos mai saps què fer. Diuen que tampoc és bo despertar al que té el malson de cop, així que l´he abraçat, i llavors ell encara dormit m´ha apartat, i anava dient-me ´Què fas? Què fas?nooooooo, nooooooo´ Era molt angoixant pobret. Li he dit que era la Ninotchka, i llavors ha despertat amb llàgrimes als ulls. Realment era un malson horrible. Li he dit que somiava amb la seva mare. Però ell ja no volia sentir-me, o almenys això m´ ha semblat, perquè els seus llavis han ofegat les meves paraules, i la seva llengua ha lliscat entre la meva, mentre les seves mans recorrien el meu cos un. Tota la por del malson l´ ha convertida en un instint sexual salvatge, podria dir que fins i tot ha estat una mica brusc. Potser m´ha agafat per sorpresa perquè jo era encara migdormida, i en el meu cap encara ressonaven els seus xiscles de patiment, però ell semblava voler engolir-me a cada xuclada que anava fent pel meu cos. Tenia una mirada diferent a la d´altres dies, com una mica embogida, o potser m´ho semblat ja que érem a fosques, només il.luminats per la llum dels fanals que entraven per les escletxes de la persiana, i pels deu centímetres que acostumo a deixar pujats. Em grapejava buscant el seu propi plaer. Ell ha agafat el paper de mascle dominador, sense deixar-me prendre cap iniciativa. Si hagués tancat els ulls, juraria que no era el professor que jo coneixia. Es difícil d´explicar, de fet no m´ha fet mal, eren les sensacions que tenia. Semblava com si sonàmbul, seguint el seu malson, jo fos part d´ell. Per sort, i contrariament a l´habitual, ha arribat a l´orgasme en deu minuts, que a mi m´han semblat hores, però he mirat el rellotge de la tauleta. Després s´ ha posat a dormir, d´esquenes a mi, com si jo no hagués tingut res a veure amb el que tant l´havia satisfet. A mi m´ha costat agafar el son de nou. Potser tot ha estat fruit de la meva imaginació, però m´he sentit com utilitzada.No era passió esbojarrada, notava com una ràbia mentre em penetrava amb força. Però en sonar pel matí l´alarma del seu mòbil per anar a treballar, he vist que tornava a tenir amb mi el professor de sempre. Carícies dolces, petonets , paraules boniques. Potser he estat jo la que ha tingut el malson. Li volia preguntar si recordava el malson de la nit, però no he volgut fer-ho, no volia trencar el deliciós despertar al seu costat. He preparat el cafè, i juganera sense que ell ho esperés l´he interromput a la dutxa. L´he entretingut una miqueta, no gaire, no volia que fes tard a la feina de nou. I ha marxat. Jo com ja estava més relaxada he tornat al llit per recuperar la son perduda en aquesta estranya nit


:::5.4.05:::

En Roger és una mica ximplet de vegades. M´ha trucat pel matí preguntant-me si estava trista. Jo li anava a dir que sí perquè no veia al professor, però no li podia dir. Pensava que es referia a la nostra ruptura, i em surt que era per la mort del Papa. Deia que li havia afectat. No sabia que en Roger tingués conviccions religioses. A mi l´Església no em convenç en general, en l´alta jerarquia, en alguns principis massa conservadors, tot i que reconec que hi ha gent que realment té vides admirables i que contribueixen a fer un món millor, hi ha de tot a totes bandes.Així que he contestat a en Roger que ja era gran i li tocava descansar. Una resposta recurrent no?
Sobre el tema de si crec en Déu o no, doncs no acostumo a pronunciar-me. Puc culpar-lo a ell de la pèrdua de la meva família? Puc agrair-li a ell que hagi aparegut el professor en la meva vida? Puc confessar que ell és el consol que em queda si començo a pensar en la meva pròpia mort? Alguna gent diu que sobre política, religió, futbol i assumptes econòmics personals millor no parlar-ne per no crear conflictes. Posats a afegir, podríem afegir edat i pes com a temes tabú. Suposo que si digués que em sento cristiana, escandalitzaria als catòlics moralistes , perquè una noia llibertina dirien? Si sabessin una mica de la meva vida, em negarien la comunió jeje. I per altra banda podria escandalitzar a alguns ateus radicals que pensen que la religió és el consol dels ignorants. Per sort, pel mig podem trobar tot un ventall de persones amb diferents conviccions sobre religió, i que són plenament respectuoses amb les creències dels altres, que no volen imposar la seva moral, ni la seva filosofia, ni les seves idees. Tothom té dret a portar la vida que cregui sempre i quan no perjudiqui als altres. I la gràcia és poder parlar amb altra gent, que t´expliquin la seva manera de viure, que potser jo no comparteixo, però puc entendre si em poso en la seva pell. Jo potser canvio alguna manera de veure les coses o potser no, però en tot cas puc tenir una visió més global de tot. I ara no sé ben bé a que ve tot això. Tot el rotllo és culpa del Roger. Com aprofito per donar-li les culpes, pobret, i mira que en el fons me´l aprecio, però sé que acabo fent-li mal perquè esperem coses diferents un de l´altre. Ell volia quedar avui, i li he dit que no podia. Quina excusa m´inventaré per demà? Si el veig és contraproduent, i si no el veig és fer-li entrar més ganes de veure´m. Si li dic que no el vull veure més em munta drames. Si el veig acabem fent números. Si li explico alguna cosa del professor es posarà com una moto. No hi veig la solució.
El professor i jo hem estat parlant força estona per telèfon. Demà ens veurem per la tarda. Em moro de ganes.
Per altra banda, acabant amb el tema del Papa, us copiaré el sms que m´ha enviat el David B . Ell i el Roger serien com la cara i la creu davant del tema estrella de la setmana. Segur que molts el qualificarien d´irrespectuós ´Concentració a la Catedral a partir de les 12 h de la nit per exigir a Déu que ressuciti al Papa i poder veure alguna cosa a la tele. Passa-ho´


:::4.4.05:::

M´he passat el cap de setmana al pis del professor. Es podria dir que quasi no hem sortit de casa. Divendres em va venir a recullir. Jo portava la bossa tal com havíem quedat. Va portar-me a fer un sopar romàntic. Tot eren somriures, donar-nos la maneta. La veritat és que no em puc creure que tot vagi tan bé. Ens hem passat el cap de setmana recorrent tots els racons de la casa com si anéssim a rodar una peli porno ? eròtica, perquè hi ha hagut moments de tot. Hem mirat les fotos del viatge, i ell m´ha dit que vol una relació seriosa amb mi, que no li importa res del meu passat, que no vol saber-ne res. I que jo no li pregunti tampoc res, que oblidem la seva infància, la seva adolescència, la seva joventut. Seria com si tot comencés ara que ens hem conegut. Sembla una idea bastant romàntica. El que si m´ha insistit és en per què no torno als escenaris, perquè no torno a entrar en el món teatral. Aquí és on vam tenir una mica de tensió, perquè jo li vaig dir que això també era passat. I llavors em va dir que què és el que volia fer en el futur? A mi em va angoixar la conversa, perquè segons com es miri sóc una persona que no fa res de profit, que no tinc cap obligació, ni tinc cap afició fixa. Potser en l´únic que sóc una mica constant, és buidant els meus pensaments en aquest blog. Clar que això tampoc vull dir-li. Em faria por que pugués anar-me descubrint per aquí. Potser és un perill seguir escrivint. Diuen que la base de les relacions és la confiança, però com nosaltres hem acordat no parlar del passat.
Ais, i el que no sé ben bé és quin dia ens veurem entre setmana. Jo tinc tot el temps del món, però ell sembla que no. Sembla ser que no vol tenir més problemes a la feina, i per això suposo que m´ha facturat cap a casa meva aquesta nit.
En tot cas, no vull donar-li més voltes a tot. Vaig a estendre la roba i a dormir una mica. Estic cansada. Però tornaré a mirar el cd de les fotos del nostre viatge cap el Sud d´Espanya. Realment faig una cara fantàstica. El professor no surt tan afavorit, quan riu se li veuen arruguetes jeje, i jo a la que puc li dic que té sort d´estar amb una joveneta. Potser no hauria de fer-li tanta broma, no sigui que s´acomplexi. M´agrada la serenor del seu caràcter. Estava farta de les historietes napolitanes amb en Roger. I també estava cansada de patiments. El professor sembla una persona normal. Jo li he dit que també volia una relació amb futur amb ell. El temps ja dirà. Si no venen imprevistos, potser tot surt bé. I potser ell em dóna ànims per fer alguna cosa de profit a la vida, trobar alguna cosa més que em motivi a part d´ell. No sé. Una feina normal i corrent no sé si la suportaria. Fa temps algú em va proposar a fer classes de teatre per a joves. Potser podria fer-ho. O ensenyar el que sé sobre cant. Puc estar una mica rovellada, però la tècnica apresa no s´oblida. No sé com anirà amb el professor, però em dóna il.lusions.
Tinc una trucada perduda d´en Roger. No sé què voldrà ara. Demà ja ho veurem. Cada vegada més crec que cal que l´aparti de la meva vida. Com amics no podem funcionar tampoc, perquè quan menys t´ ho esperes ell torna a intentar que sigui la seva parella. Ojalà trobés una noia de la que s´enamorés i el fes feliç. Sé que tornar amb la Mònica ha estat com una rabieta. Necessitaria una altra, però suposo que això ja no és assumpte meu


Pensaments de l'Artista Desconeguda


La meva vida i miracles, el teatre musical i el vodka...


Ninotchka en tu idioma





Escriu-me
E-mail Ninotchka
Trobo interessant...
Catapings
Gattaca
Mes Marge
Converses
Quaderns
alatrencada
turoparc
Khalina
L'aeropla...
Cromets
Enric Granados
Donot's Blog
formaire
Cansoner
El declivi de Nigmad
Club Bohemi
Gemma Blog
Kena Xe
Jun
Hosting Blogger
Blogwise
Diarist.net
Arxius
2004/02 2004/03 2004/04 2004/05 2004/06 2004/07 2004/08 2004/09 2004/10 2004/11 2004/12 2005/01 2005/02 2005/03 2005/04 2005/05 2005/06 2005/07 2005/08 2005/09 2005/10 2005/11 2005/12 2006/01 2006/02 2006/03 2006/07 2006/08 2006/09 2006/10 2006/11 2006/12 2007/01 2007/02 2007/03 2007/04 2008/08
GeoURL