Ahir pel matí veient el sol entrant per les finestres de casa meva em va fer sentir plenament feliç. Volia vestir-me ja amb les sandàlies per veure´m més primaveral, i de passada oblidar-me de les mitges, tot i que finalment no em vaig animar a despullar-me tant. Vaig anar passejant fins davant del Conservatori del Bruc. Anava a entrar, però no vaig ser-ne capaç. Em van començar a tremolar les cames. Vaig allunyar-me direcció la floristeria Navarro, una botiga que sempre anima. Tantes flors, tantes plantes, tant color. Vaig decidir comprar-me un ram per a mi, però a la noia li vaig dir que era per la meva germana. Es ridícul inventar-se situacions davant de la gent, però era molt més alegre pensar que l´Agata encara vivia, i jo comprava un ram per a ella. Havia de ser un ram alegre. Margarides, algunes clavellines. Anava comentant amb la noia les possibles combinacions de colors i flors. En el meu cap tenia l´Agata. La recordava somrient. En sortir de la tenda vaig intentar imaginar quina cara faria ara. Seguiria igual de guapa suposo, però els anys passen per a tothom, fins i tot per a mi. Si miro alguna foto de fa quinze anys, clar que em reconec, però potser les faccions mostren que era més joveneta. Caminava subjectant les flors. Tothom es gira i et mira més si portes un ram. No sé si la gent es fa la seva pel.lícula imaginant per què les portes, per regalar? a qui? les has rebut d´un enamorat? és l´aniversari? vas a veure un malalt? En el meu cas eren pel meu menjador, tot i que havia dit que eren per l´aniversari d´una germana que feia anys que havia perdut. Amb aquests pensaments al cap, vaig veure al carrer un colom xafat pels cotxes. Els coloms no em desperten passions, però veure l´animalet en aquell estat em va entrar plorera. Primer se´m van entelar els ulls, però després tot em semblava més horrible, i cada vegada em sentia més desgraciada. Tot va començar pel colom, però després pensar que potser estava una mica xalada inventant-me històries a floristeries, recordar que l´Agata no estaria mai més amb mi, pensar en el Martí amb banyes, i que volia casar-se amb qui com podria demanar-li a qualsevol, el Roger també inventant-se històries, el professor que en principi m´havia cregut, però potser desconfiava de mi, tot ho veia negre i negre. Em feia vergonya plorar pel carrer. Suposo que si vas amb un ram i plorant encara et miren més. Vaig estar temptada de llençar-lo a una paperera, total mai podria donar-li les flors a l´Agata. Però no ho vaig fer. Finalment vaig arribar a casa. Vaig aconseguir calmar-me una mica. Em feia mal el cap de tant plorar. Volia trucar al professor i dir-li que no m´abandonés, que necessitava veure´l, però potser dinava amb els companys, o després tenia classe. Volia ofegar la meva tristor en ell, però a l´hora em feia por mostrar la meva debilitat, que em veiés com una patètica ploranera. Em vaig adormir al sofà en una mala posició i em vaig llevar amb una contractura i més ganes de plorar a mitja tarda. Vaig trucar al professor. El mòbil apagat. Estaria nedant? L´havia apagat per no saber res de mi? Em van agafar tot d´obsessions. Va sonar el telèfon. Sortia la foto d´en Roger a la pantalla. La tonteria meva de fer fotos a la gent i enllaçar-les amb l´agenda. A la foto sortia somrient, i jo el vaig recordar diumenge, rient després d´agafar el meu mòbil i parlar amb el professor. I la seva filla. Em va agafar plorera per la nena. No vaig despenjar, perquè potser ell riuria mentres jo plorava. Vaig passar la casa com vaig poder a casa entre pensaments funestos que prefereixo no recordar. Finalment va trucar el professor, i jo amb sang freda li vaig parlar del passeig, de les flors, sobre la roba de primavera, però anava omitint detalls. Ell volia quedar, però a mi em va fer por perdre els papers davant seu, li vaig dir que millor avui perquè tenia una mica de mal de cap (la típica excusa). Potser no em va creure i va pensar que estava amb en Roger o qui sap, però va dir que d´acord que avui a mitja tarda vindria a recollir-me
