body comentado
Barcelona sunset
:::31.5.04:::

En Roger ronca, m´he desvetllat i no puc dormir. Això és una de les meravelles de l´amor. Ara intentaré anar al llit de nou, però és que fa molt soroll.
Avui tenia ganes d´anar al teatre, com en Roger plegava tard, hem anat a les 23 h al Llantiol. Volia que ell veiés aquest espectacle, sabia que li agradaria. Un altre dia anirem al Villarroel. Ho hem passat molt bé. Estem com dos enamorats, i jo em sento plenament feliç. En Roger coneixia al pianista de la companyia. El món és un mocador. Avui feia un any que havien estrenat el seu musical a Badalona, i ens han convidat a una copeta de cava. Al Llantiol porten dos mesos. Avui estava a petar, però ens han dit que era perquè demà és festa. Altres dies està més buid. M´ha fet pena per ells, perquè realment ho tenen currat, i són una gent molt simpàtica. Els he promés que faria venir als meus amics, clar que no en tinc gaires. Una mica m´he sentit identificada amb ells, els artistes ens hem d´agermanar, encara que jo sigui una actriu retirada jaja, i a la meva edat. M´han deixat preocupada, perquè es veu que és difícil aconseguir públic, i més per companyies que comencen, que és difícil aconseguir que vinguin els medis de comunicació... No paro de donar-hi voltes en com poder ajudar-los. Es que cada cop que vaig al teatre em torna a venir el cuquet. No pot ser que porti aquesta vida ociosa. Haig de fer alguna cosa. La veritat és que no em veig a un despatx tancada vuit hores al dia. Ni em veig de dependenta com de joveneta. Sempre podria posar-me a donar classes en alguna escola de teatre, o fins i tot donar classes particulars. Clar que potser hauria de fer jo més classes de cant i cos per recolocar veu i cos. I sobretot deixar una mica el vodka. Em sento animada però. Ara en Roger em dóna forces per tirar endavant, tot i que si segueix roncant, potser me les treu. Ha estat tan bonic anar passejant pels carrerons de la ciutat amb ell. Em fa sentir com una princesa de conte. Em fa oblidar tots els meus problemes i inseguretats, tot i que la meva optimista segueix allà a l´hospital, esgotant-se lentament. Vaig a intentar tornar al llit. Crec que no em quedarà més remei que despertar-lo. Això faré,mmmmm. Així deixarà de roncar i de passada...


:::30.5.04:::

Ahir per la tarda vaig tornar a anar a l´hospital. Cada dia tots fan pitjor cara, ella, el seu marit, els seus pares, tots es van consumint, van cremant energies fins que arribi el moment del desenllaç. Es realment tot tan angoixant.
Després havia quedat amb la Miriam, perquè m´animés m´havia proposat que l´acompanyés de compres. Era l´aniversari del noi aquell d´internet, i volia comprar una gravadora de CDs. La veritat és que jo no tinc ni idea d´aquestes coses, així que poc podia ajudar-la, però ella va insistir en que només la meva presència seria suficient. Em va fer anar a La Maquinista, i allò era una bogeria. Potser molta gent ha marxat fora aquests tres dies, però crec que els que no havien marxat, eren tots a La Maquinista. Sortint de la Ronda ja hi havia cua. A sobre la Miriam té un Seat Ibiza vell, d´aquells de col.lecció, de color negre, allò era un forn. La cua seguia per entrar al parking, i li he suggerit d´aparcar fora per guanyar temps. La Miriam parlava animadament per distreure´m, però jo encara estava ofuscada amb la meva amiga l´optimista, i aquella calor no m´ajudava. Vam anar al Mediamarket, i com tot el centre comercial, era ple de gom a gom, pels passadissos no es podia avançar quasi. Vaig tenir de nou sensació d´ofec, però seria per la gent. Vaig respirar calmadament per intentar tranquilitzar-me. Llavors vaig notar una mà que em picava l´esquena, em vaig girar enfurismada, i era una nena petita en braços de sa mare, la mare la va renyar, pobreta nena, estaria tan agobiada com jo, i es distreia picant esquenes desconegudes. La Miriam va preguntar a un dependent, i per sort no va trigar gaire, però ella després volia mirar tota la tenda, a mi no em va semblar malament mirar cds i dvds, però per què havíem de mirar secadors de cabell o cafeteres si no en volíem cap? No tenia el dia la veritat. Després em va convidar a un gelat, i em va ensenyar el que havia tret gratis de la tenda, un petit album de fotos. Seguia igual, robant. Li he dit que allò no estava bé, i que el pitjor era que podien enxampar-la. Ella em va dir que allò encara li feia entrar més ganes d´agafar coses, i que jo no era ningú per parlar de moral. Em vaig callar per no discutir amb ella, però havia de fer alguna cosa per curar-la. Va canviar de tema com si res, i em va dir que li faria gràcia que anés a la festeta del seu noi, que així el coneixeria a ell, i als seus amics. Jo li vaig dir que no estava per festes, i que potser em trucava el Roger? Ella va dir que el Roger era un plasta, i que a mi no m´agradava gens, però que si trucava, que el portés també. Allò em va sorprendre, ara opinava sobre la meva vida. Però clar, no deia res estrany, jo mateixa li deia que no tenia res clar amb en Roger, deia de fet, el que jo deia. Em vaig deixar convencer per anar al sopar aquell. Vam anar a casa meva perquè m´arreglés, i després a la d´ella, i vam anar cap a un restaurant basc, ple de taules llargues, i grups de jovent. El novio de la Miriam no era massa guapo a primera vista, però semblava simpàtic, i enamorat d´ella. Em va caure bé. Els amics d´ell, dos venien amb novia, i altres quatre eren solters. Els vaig veure comentar la nostra arribada dissimuladament. Jo no tenia ganes de relacionar-me amb nova gent, però em vaig obligar per la Miriam. Així que vaig començar a prendre txacolin i a seguir les bromes de tot. Ells estaven alegres, i no anava a ser jo la que amargués la festa.Després del llarg sopar,vam anar a un bar musical decorat estil els seixanta pel carrer Aribau. Era curiós de veure. Ballant, ja vaig veure clar que dos dels solters estaven molt pendents de mi.Podia deixar-me portar, o marxar. Per sort vaig sentir el vibrador del mòbil. Vaig sortir al carrer, era en Roger, li vaig dir que vingués, que tenia ganes de veure´l. No sé per què vaig fer allò, però va venir i em vaig llençar als seus braços com si em morís per veure´l. Els altres crec que es van desilusionar una mica, i en Roger es va quedar parat de tanta afectivitat per part meva. Es va demanar una copa. Ballavem, i jo el buscava, i en Roger s´anava posant nerviós, i jo seguia provocant-lo, fins que em va dir a l´orella, marxem a alguna de les cases o et violo aquí mateix. Vam pujar al cotxe, i era com si fes anys que no féssim l´amor, ens vam besar com volent absorbir-nos, voliem posar els nostres cossos en contacte, sentir tot un de l´altre. Jo em sentia humida i no podia esperar més. En Roger, va parar com va poder i va engegar el cotxe fins casa meva que era més a prop. Vam tancar la porta del rebedor, i vam seguir besant-nos a l´hora que anavem deixant una estesa de roba pel camí. Tota l´angoixa meva d´aquells dies, la tristesa, tot ho havia convertit en un desig irrefrenable, el meu cos s´excitava i tremolava davant les carícies d´en Roger, jugava amb el meu cos, i jo li responia entre gemecs, i ell encara seguia més i més, i jo volia més i més, que no parés. Ha estat una nit intensa. Finalment ens vam adormir un junt l´altre com si no volguéssim que ningú ens separés mai. No recordo que he somiat, però avui m´he llevat relaxada, tranquila, i m´ha alegrat veure en Roger al meu costat, ell em protegia. L´he despertat fent-li petonets, i somreia, m´ha besat amb molta dolçor mentre em deia que es sentia molt feliç, i que m´estimava molt. La dolçor s´ha anat posant més atrevida, i les hormones s´ han activat de nou. M´agrada cada cop més fer l´amor amb en Roger, i potser fins i tot m´estic enamorant. Ara ha marxat corrents, perquè aquesta tarda tocava, i volia passar per casa seva. Jo em sento com en un núvol, sóc feliç de nou. No està bé, perquè ara aniré a l´hospital, i allà no són feliços, però jo he d´intentar ser feliç, i donar-los una mica de la meva energia


:::29.5.04:::

Ahir la meva amiga l´optimista estava pitjor. Quan vaig veure la cara dels seus pares, em va caure l´ànima als peus. Era el fi d´algú que havia donat molta felicitat. Ella estava dèbil, però quan vaig poder entrar, va agrair la meva visita només amb la seva mirada. Vaig estar poca estona, i després vaig anar amb el seu marit a prendre un cafè al bar de l´hospital. Ell estava molt trist però mentre el consolava, vaig notar la seva mà en la meva cuixa. A mi, sé que no està bé dir-ho, aquella mà m´excitava, només era notar el contacte de la seva pell, però en moments de forta tristesa, el contacte amb els altres m´era un gran remei. Igualment allò era una falta de respecte a la meva amiga, i li vaig retirar la mà cuidadosament. Ell va migsomiure, i va seguir recordant els moments de felicitat amb la meva amiga l´optimista. El vaig intentar escoltar, tot i que jo no estava per escoltar a ningú, i passada mitja hora li vaig dir que pugés a dalt a acompanyar-la, i que jo ja tornaria avui. Avui no he anat encara, però és que he passat molt mala nit. Potser hauria d´haver-li dit al Roger que sí volia quedar, però volia estar sola i acompanyada a l´hora. Vaig passejar i passejar , i vaig acabar a la barra d´ un bar basc bevent txacolin i menjant algun pinxo. Em distreia escoltant les converses animades de la gent. Vaig tornar a sentir una mica punxades, com si el cor volgués parar-se. Però no li vaig fer cas, sabia que era com un atac d´angoixa. Fa anys per la mort dels meus pares i ma germana també vaig tenir-lo, però llavors va ser pitjor que ara. Em fa fins i tot una mica difícil recordar-ho, perquè vull oblidar aquella horrible sensació de creure que em moria. Creia que no podia respirar, tenia por a dormir i no despertar més, tot ho veia negre, però el pitjor era sentir-me físicament acabada. Aquell cop em feia por dir-ho, però finalment vaig parlar amb en Quim, el vaig fer venir a casa, li deia que no podia dormir, que se´m parava la respiració, que el meu cor s´estava esgotant. En Quim es va espantar tant que va trucar a un metge. El metge després d´auscultar-me va dir que el meu cor semblava anar perfecte, però que prengués Diazepan uns dies. La visita del metge i les pastilles em van fer retornar poc a poc a la realitat. Aquella nit, em vaig agafar a la mà del Quim amb força, com si així la mort no pugués endur-se´m, però passades hores em vaig adormir. Ja em vaig llevar millor, i no vaig sentir més aquella horrible sensació fins aquesta nit. Aquesta nit l´angoixa m´ha perseguit de nou. Un altre cop aquell pànic incontrolat, el semblar que en qualsevol moment deixaria d´existir, com la meva amiga l´optimista. He intentat serenar-me, havia de dormir, però tancava als ulls i la sensació d´ofec es repetia. Donava voltes, i em sentia tonta perquè aquest cop no era capaç de sortir dels negres pensaments, sabent que no era res més que ansietat, que la pressió era psicològica. Fins que no ha començat a arribar la llum del dia per les escletxes de la meva persiana, no he aconseguit dormir, com si el sol fos el meu salvador, com si de dia, la mort descansés. Es increible com funcionen els cervells. Ara ja estic millor, però tinc una mica de por a que arribi de nou la nit. Potser hauria d´anar al metge perquè em receptés una mica de Diazepan. Potser fins i tot a l´hospital, ara quan visiti la meva amiga l´optimista em donarien. També em fa por que arribi la trucada, el moment fatal, on ella ja no hi sigui més. Serà tan estrany. De fet he passat bastant temps sense saber res d´ella per culpa dels remordiments del que li vaig fer amb el seu amic, és com si hagués estat morta. Però no ho era, jo pensava en ella, i sabia que estaria animant als seus malalts, o feliç amb el seu marit a la casa dels caps de setmana, o posant pau a la gent de l´associació de veïns on ella era una gran participant... Haig de serenar-me i seguir endavant, haig de fer fora aquests negres pensaments per trista que sigui la situació.


:::28.5.04:::

No me la puc treure del cap. Pobreta! Ella que va estar alegrant la vida dels terminals de càncer, i ara segueix fent-ho, però com a pacient. He anat a veure-la una estona aquest matí. Està molt prima. M´ha dit que no es trobava gaire malament, però per la seva cara, deu estar fatal. De fet el moment pot arribar ja, ara mateix. El seu marit, quan l´he trobat a l´hospital feia força mala cara, era com si li haguéssin posat deu anys a sobre. Seguia sent guapo malgrat aquell aire de desgràcia que portava escrit. Suposo que malgrat tot l´estima, i la trobarà a faltar. M´ha dit que tot havia anat tant ràpid, que estava molt avançat, com ella és tan optimista, i que ja no es podia fer res. Quan m´ha vist ella ha somrigut. Ha dit que trobava molt a faltar la seva Ninona, i que no volia marxar d´aquest món sense haver-me vist. Jo no volia plorar, però les llàgrimes han començat a caure deixant-me un gust salat a la boca. Em sentia molt culpable d´haver-la enganyat amb el seu marit, i de portar tan temps sense dir-li res, i del mail que li vaig escriure perquè em deixés en pau, quan tot era culpa meva. La meva amiga ha acabat consolant-me com sempre. Deia que havia viscut pocs anys però havia estat molt feliç, així que marxava contenta, i que no volia cap tristesa.M´ha agafat la mà, he notat que ja quasi no li quedava energia, li he fet un petó al front, i ella ha seguit somrient. M´ha dit que parlés jo, que ella es cansava, que li expliqués la meva vida amorosa, si havia vist més l´Igor. No sabia què explicar-li, ella estava esgotant els últims moments de la seva vida, he pensat que mentir era el més pietós. Li he dit que estic sortint amb un noi molt maco, i que m´estima molt, que es diu Roger, i és violinista. A ella això li ha agradat molt. Una actriu de musical i un músic, deia que érem la parella perfecta. Han vingut els metges, i he hagut de sortir. A fora estava el seu marit. Plorava. M´ha agafat la mà, i m´ha donat gràcies per anar. M´ha dit que m´havien trobat molt a faltar, i que ella sempre em recordava. Llavors s´ha disculpat per tot, deia que es penedia de no haver-li estat mai fidel, i m´ha dit que ella ho sabia, però callava. M´he mort de vergonya pensant que la meva amiga sabés que jo havia estat amb el seu marit. Ell ha dit que potser de mi no sospitava, però que a ell més d´un cop li havia notat, i que l´havia perdonat. No podiem parar de plorar ni un ni l´altre. Ell deia que era ell qui es mereixia ser al llit de l´hospital, i no ella, que era un àngel. Hem intentat serenar-nos per entrar amb una cara més o menys normal. La meva amiga l´optimista m´ha demanat si podria fer-li un favor. Li he dit que clar. M´ha dit que de fet eren tres. Un era si cuidaria del seu marit quan ella no estés. Com podia demanar-me això? Potser ho sabia tot. Li he dit que l´aniria trucant, que no es preocupés. Ella m´ha dit que volia que ell refés la seva vida. Després m´ha fet prometre que intentaria ser feliç, que no volia que em desanimés mai, i que ara que estava amb el violinista aprofités tots els moments de la vida. Allò era massa per a mi. Un altre cop he començat a plorar. I l´últim favor era que volia que cantés en el seu funeral. Deia que no sabia si estaria bé que cantés ?La vie en rose?, a ella li agradava molt, i creia que la gent s´animaria en sentir-la. Li he dit que cantaria el que volgués. He marxat d´allà feta un nyap. I encara ho estic. La mort és la nostra eterna companya, ens persegueix per la vida, o mirat d´una manera menys dràstica, ens espera en alguna part del nostre camí, qui sap si cap el principi, la meitat o el final.


:::27.5.04:::

Estic trista, molt trista. La vida és un injusta. Avui no és per mi, ni pel Roger, no. Totes aquestes coses em semblen una tonteria passatgera. No sé ni si tinc valor per escriure-ho. No ens adonem del valor de la vida. Maleit dia! He arribat a casa una mica malament. Ahir en Roger i jo vam beure massa, especialment jo. He dormit a casa seva, però crec que no va passar res. El problema no és això. He arribat a casa, i he obert el mòbil. Tenia un missatge al contestador del marit de la meva amiga l´optimista. Clar, com vaig canviar el telèfon de casa per culpa del xalat aquell d´en Marcel. Era un missatge breu. Estava seriós. Deia que em posés ràpid en contacte amb ell. Jo fa temps que no sabia d´ells. I quan l´he trucat. Es horrible! No tinc valor per seguir escribint. La meva amiga l´optimista s´està morint. Vaig a donar una volta. Estic molt alterada.


:::26.5.04:::

Avui he dormit sense parar, crec que no m´hagués llevat si no haguéssin picat insistentment a la porta. Potser era la Filomena que tenia algun problema. Però no, era un noiet que portava un ram de flors silvestres molt bonic. L´acompanyava una targeta ?Totes les flors juntes no superen la teva bellesa. Et vindré a recollir a les 21 h. Petonets. Roger? I què havia de fer jo ? Llençar-les a les escombraries. Em mitja hora el tindré aquí. Encara em sento pesada i horrible, però amb un vestidet primaveral, i una mica de maquillatge, trobo que encara quedo prou bufona. Potser hauria d´haver-me quedat amb la cara ullerosa, i posar-me algun jersei vell, però llavors encara acabes més deprimida. Ara em sento millor, més alegre, tot i que el sopar sigui amb en Roger, i ja el veig a venir. Ataca de nou. Crec que és impossible ser amics només, però llavors hem de ser enemics? O simplement ser com desconeguts. Potser això és el millor, encara que de retruc també perdré la meva amistat amb els Davids. Es el problema quan talla la gent, sembla que els amics hagin de posar-se de la banda d´algun dels dos. I si intenten seguir les relacions per separat, sense adonar-se´n expliquen coses d´un a l´altra, i acaben prenent partit per un o altre, i s´ha de pensar, que en els trencaments, d´una manera o altra tothom surt perjudicat, i que ambdues parts mirat des de la seva perspectiva personal tenen la raó. No sempre clar, però segons el prisma que es mirin les coses, aquestes varien.
Deu estar a punt d´arribar. A veure on em portarà. En el fons estic nerviosa.Haig de reconèixer que en Roger en el fons m´agrada, però no tant com jo li agrado a ell. I aquest és el problema.Si l´odiés tot seria més fàcil. Sempre sóc jo el problema




Pensava que el bon temps arreglaria la meva vida, però segueixo trista i trista. Avui a sobre estic inflada com una pilota, i això s´ha de suportar cada quatre setmanes, em sento lletja, crec que faig pitjor olor, em torno una maniàtica de la neteja aquests dies, i entro i surto de la dutxa, especialment ara que comencen les calors, gasto desodorant sense parar. Sé que si em relaciono amb altra gent segons com puc estar antipàtica, però si no surto de casa, encara és pitjor. Si bec em puja ràpid al cap. He sortit per tant al carrer. Passejava sense mirar res, indiferent, com arrossegant-me, enlloc d´estar mirant aparadors o observant a la gent. He arribat fins a la plaça Catalunya, estrangers i autòctons eren a la gespa, prenent el sol. I els coloms seguien com sempre al mig de la plaça. Mai he entès com els pares deixen que els seus fills els donin de menjar. Deuen ser transmissors de moltes malalties. A mi en el fons em fa fàstic passar pel mig de la plaça, vora d´ells i que no s´apartin quasi, però sempre hi acabo passant. Deu ser masoquisme? No sé si la reencarnació és real, però si ho fos, no m´agradaria renéixer com a colom. M´agradaria perquè podria volar, i suposo que no em marejaria, però quina vida tan avorrida la del colom de ciutat. O pitjor ser un colom d´aquests blancs, que et fan servir els mags pels seus trucs, o et posen sobre un pastís de noces, això encara seria més espantós. Ara recordo un cop que vam anar amb l´Igor a Portaventura. Feien un espectacle d´ocells, arribàvem tard, i era quasi tot ple, menys una filera. Sospitós oi? Doncs allà sobre aquells seient hi havia una corda on al final de l´actuació hi anaven a parar uns quants ocellots que van començar a cagar-se sobre nosaltres. Jo vaig reaccionar a temps, però l´Igor va quedar fet un mapa. Pobret! Quina fila que feia, però ell va riure com mai l´havia vist! Ai el meu Igor. A saber on pararà ara. I jo de mentres contemplant els coloms de plaça Catalunya.Allò era per deprimir-me més.
He decidit fer la ruta del CD, i anar per la Fnac, el carrer Tallers, l´emblemàtic Balada de Pelai, però com no tenia el dia, he acabat sense comprar res. A part el carrer Pelai també em posa nerviosa, la vorera és estreta i la gent va en grups ocupant-la tota i no es pot avançar. Almenys Portal de l´Angel o Portaferrissa són més amples, i no et sents tan agobiada. Avui no tenia el dia. En Roger volia quedar per variar, però jo li he dit que no per variar. Què variat! El que també ha trucat és en Rubén de Sevilla. Diu que intentarà demanar-se un divendres festa per venir-me a veure a Barcelona. Suposo que hauria de fer-me gràcia, però la veritat, no me n´ha fet gaire. Potser és que tinc un mal dia, o potser és que sóc una frívola, qui sap, en tot cas, li he dit que vingués quan volgués, suposo que no li puc negar aquesta visita, clar que he vist clar que ell pensa venir a casa meva. Diu que vol venir aviat, que no es treu els meus ulls blaus del seu cap. Però els seus ulls verds no estan les 24 hores fent-me companyia. No sé què vull ni per on seguir. Es desesperant!


:::25.5.04:::

Viure a l´Eixample com visc jo, et dóna una certa llibertat de moviments, i més encara si vas a comprar al supermercat, alguna gent potser et té vista, però en general tothom va a la seva, a no ser que busquis integrar-te en alguna mena d´associació. A mi m´agraden els seus carrers ordenats i quadriculats, però no sé, potser m´hagués agradat viure en barris que són més com pobles, on surts al carrer i et trobes a coneguts. La tia Maria sempre explicava això de Gràcia. Ella sempre s´implicava en adornar el seu carrer, de fet els veïns es passaven tot l´any preparant les Festes. Un altre barri familiar era el de ma mare, el Poblenou. Ella de tant en tant ens portava a passejar per la seva Rambla. Recordo que ens vestia a ma germana i a mi igualetes, ens posava models d´aquells de l´època, molt recarregats podríem dir-ne. Molts ens els feia la tieta Maria. Es miraven les revistes del cor i feien còpia dels que portaven les Infantites (o les Menines com les anomenava el meu pare) Quin horror! Però sé que elles ho feien amb la millor intenció. I després ens pentinava amb cues o diademes o llaços a conjunt. A ma mare li encantava posar-nos ben guarnides alguns diumenges amb sol, i portar-nos a Poblenou, a la Rambla. Recordo que anàvem parant cada tres bancs aproximadament, la gent la saludava i ella mostrava les seves dues ninetes. Llavors la gent comentava que si érem tan maques, que si ens semblàvem a ella? i alguns fins i tot et pessigaven la galta. Això sí que em rebentava. I a l´Agata també. El que sabíem era que la mare ens compraria un gelat al Tio Che, això era el que més ens agradava del passeig?
Em fa mal recordar, de fet els records de la meva família els vaig amagar en alguna part del meu cap, tot i que volia destruir-los, però de tant en tant en surt algun. Sembla que no hagi tingut ni infantesa ni adolescència. Clar que potser a gent que té tants records de quan eren petits, els tenen més perquè els hi recorden els pares que perquè els tinguin ells mateixos, i com jo no tinc qui me´ls recordi?
Un dia d´aquests aniré a passejar per la Rambla del Poblenou, clar que jo no coneixeré a ningú, ni ningú em reconeixerà. Potser hauria de vestir-me amb llaços i diademes, clar que el que realment em falta és a mare. Millor no seguir així o acabaré malament.
Encara tinc la petita rosa de Santa Rita sense embolicar, i segueixo dubtant sobre el desig a demanar, però crec que escriuré que vull trobar el veritable amor, algú que m´estimi bojament, i que jo estigui molt enamorada d´ell, una companyia en la vida, amb qui poder compartir amb respecte,amb llibertat, que em sedueixi, que em torni boja al llit, que ens donem il.lusió per viure, fer coses, abandonar aquesta vida avorrida que porto? La primavera potser m´està afectant massa, però ho provaré, qui sap si en un any?No és gaire racional posar les meves esperances de futur en una rosa, però més val això que res. Segur que a la meva amiga l´optimista li semblaria un gran escrit. Fa tant temps que no sé res d´ella, però és el millor, perquè així tampoc sé res del seu marit.
Li he explicat això de la rosa a en Quim. S´ha burlat una mica de mí, i d´en Roger per regalar-me-la. A la Miriam també l´ he trucada, avui tenia un dia amb ganes de xerrar, però ella estava enfeinada amb exàmens, diu que ni veia al seu cyberamor. A en Roger no l´he trucat, perquè sé que ja el tindria en un no res a la porta de casa, disposat al que volgués, però crec que quan més lluny millor. Així que he optat per anar a veure la Filomena, abans de caure en la companyia del vodka, haig d´evitar-lo. La Filomena no ha parat de parlar del seu novio andalús, es veu que no trigarà en venir a Barcelona a veure-la. Estava excitada com una adolescent, i això em feia riure. El que em temo és que la Filomena acabarà marxant cap Andalusia, i em quedaré una mica més sola. La seva germana és allà, ara apareix aquest home, temps al temps, però no crec que m´equivoqui. Li tinc estima a aquesta dona. La sento una mica com una mare o una tieta. No em vull tornar a posar sentimental, però és que porto uns dies molt tova, i qualsevol cosa m´emociona, i llavors començo a plorar i plorar, i em sento tan desconsolada. Llavors sóc fràgil i dèbil, i no em controlo, i? per sentir-me millor l´únic consol és el vodka, o una companyia masculina, però això només és un remei temporal, i acaba fent-me mal.


:::24.5.04:::

Avui pel matí ha vingut a veure´m en Roger. Em portava una rosa beneida de Santa Rita. Es veu que ahir era Santa Rita, i hi ha una curiosa tradició. No hagués pensat que en Roger creiés en aquestes coses, m´ha sorprés la veritat. Cada any a una església que hi ha a la plaça Sant Agustí, al carrer Hospital, prop del teatre Romea, s´omple de gent i roses. Cada hora es beneixen roses. Llavors s´ha de regalar una de les roses a una persona estimada. Es pensa un desig, i s´embolica la rosa amb alguna cosa relacionada amb el desig, o si no el desig escrit. Passat un any el desig es cumpleix. Es maco la veritat En Roger diu que va portar la seva filla ahir allà junt amb els seus pares. Els seus pares mai fallen, segons m´ha dit. M´ha regalat la rosa, i m´ha dit que desitjava que es cumplís el meu desig, igual que desitjava que es cumplís el seu, i ha somrigut. M´ha acaronat la cara d´aquella manera tan suau que em fa posar bleda, però en acostar-se als meus llavis m´he apartat. Li he dit que no ho compliquéssim de nou. Per un moment he cregut que es posaria a plorar de nou. Llavors m´ha dit que havia de marxar. L´esperaven a dinar els seus pares i la nena. M´ha dit si volia anar-hi, però li he dit que no. Ha marxat, i m´ha fet sentir malament de nou. Tinc la rosa encara sense embolicar, no sé quin desig demanar. Volia demanar que tornés l´Igor, però potser torna sent un indigent. Podria demanar trobar el veritable amor, el príncep blau, però seria capaç de no saber-lo reconèixer. Podria demanar poder tornar a la vida artística i ser reconeguda en aquest món? Però suposo que qualsevol desig no es cumpleix per sí sol, s´hi ha de posar una mica d´esforç. Deixarem passar la nit, i demà pensaré què és el que realment desitjo que passi. Desitjaria que tornés la meva família, però els morts no poden tornar a viure. Estic segura que amb ells al costat no em sentiria tan sola. Desitjaria no sentir-me mai més sola i desesperada, amb l´únic consol del vodka. Desitjo masses coses. Sempre escollir, mai es pot tenir tot.


:::22.5.04:::

Avui m´he llevat relativament d´hora, feia sol. Ara va i ve. Segueixo amb una sensació de tristesa, de nostalgia. He posat la rentadora i he passat l´aspirador per si això m´animava, de vegades qualsevol cosa pot ser una distracció, però només podia cantar cançons tristes, d´aquelles que ben cantades fan plorar i plorar, fins ser un mar de llàgrimes, i se´t posen els ulls vermells i et mires al mirall i estàs espantosa, i a sobre et fa mal de cap de tan plorar. I les cançons de desamor segueixen la seva melodia al teu cap, sense res que les aturi. Al meu cap finalment s´ha quedat una de Rent, no és ben bé de desamor, és de desesperació, d´impotència davant la vida, molt trista com trista estic jo, tot i que jo almenys no estic malalta, físicament parlant, potser del cap estic una mica xalada, qui sap si sóc un pèl depressiva, una mica addicta al vodka, o alguns dirien que una mica nimfòmana, però tot és només una mica, ningú és perfecte, tots pequem d´alguna cosa, què lleig sona això de pecar oi?
?Will I lose my dignity?
Will someone care?
Will I wake tomorrow
from this nighmare??
Que vindria a ser com ? Perdré la meva dignitat? Algú em cuidarà? Despertaré demà d´aquest malson? ?
No sé si demà despertaré d´aquest malson, o estaré en un altre, o podria estar en un de bon bonic. El món és canviant. Suposo que sempre hi ha esperança. De vegades em passa tot molt ràpid, crec que no puc gaudir de les coses bones que té. D´altres vegades tot és monotonia, un no acabar mai, un camí pesat, la vida es fa una càrrega feixuga. Quantes contradiccions oi? Em pregunto si la gent també té tots aquests maldecaps. Potser tot és més fàcil. Si tingués una feina de vuit hores o més, un marit i tres nens, no tindria temps per a tots aquests pensaments. Hauria de pensar en moltes més altres coses. Però no és ni millor ni pitjor, l´important és poder escollir en la vida, un cop has triat, doncs saps que a algunes coses has renunciat a canvi de tenir-ne unes altres, però és la teva elecció.
Em dedico a pensar i pensar, o surto a viure la vida com una aventura? De fet massa inactivitat acaba també esgotant-me. Però si entro en activitats acabo atraient gent estranya, clar que segons com es miri jo també sóc estranya, perquè estrany vol dir no normal, i normal només vols dir que tens uns paràmetres semblants als de la majoria, però potser aquesta majoria només fa veure que té aquests paràmetres per sentir-se protegits dins la gran massa, els fa por ser ells mateixos. A mi m´agrada ser jo mateixa, tot i que m´equivoqui molts cops. L´únic que em preocupa és si sent jo mateixa puc acabar fent mal a algú. De fet m´agradaria ser una fada bona, que tothom estigués content, ser una mica Amélie, encara que jo he perdut la seva innocència. Tampoc sóc una noia dura però, ni frívola, encara que pugui donar aquesta imatge. Tinc molt en compte els sentiments de tots, clar que suposo que primer els meus, qui no és en el fons una mica egoista ?
Hauria d´anar a fer un vol. No vull anar amb ningú de moment, no vull parlar amb ningú, vull estar sola però envoltada de gent. La cançó segueix al meu cap. Potser hauria d´intentar tornar als escenaris, però el món artístic és tan complicat. No tinc contactes, la meva veu cada dia està més descontrolada, i és normal amb el ritme de vida que porto, suposo que encara queda l´energia que puc desprendre
Acaba de picar la Filomena. Em diu si he estat mirant el casament? Sí, sí el del príncep. La veritat és que ni ho recordava. La gent necessita alguna evasió, però a mi mirar aquestes coses em deixa freda. Vaig a fer una volta, potser trobi alguna manifestació antimonàrquica. Què gaudeixin de la seva felicitat fictícia amb els meus diners.




Avui m´he llevat amb sensació de tristesa. Tenia una opressió al cor, no tenia esma de res, ni de seguir endavant, i com si res em pugués tornar la il.lusió per viure. No sé per què haig de tenir aquest caràcter tan variable. Avui estic trista i no sé la raó.
He rebut el missatge al mòbil matiner que cada dia m´envia en Rubén, sempre acaba dient ?no olvides que te quiero? o ?aunque no te lo creas te creo?. Això ve perquè dilluns, el nostre últim dia, al llit em deia ?te quiero?, i jo li deia que no es podia precipitar en dir aquestes coses. I ell em responia que era veritat, i que no trigaria en venir a Barcelona a veure´m. Jo li vaig dir que estava molt a gust amb ell, però que ens separava una llarga distància, i que jo no tenia ganes de patir. Era dur dir allò el dia que ens separàvem quan érem al llit de passió, abraçats un a l´altre, però jo volia ser sincera. Ell m´acariciava els cabells, i em deia que d´acord que temps al temps, però que faria qualsevol bogeria per mi. Jo no deia res, intentava veure en els seus ulls si deia la veritat, feia res que ens coneixíem, però amb experiències molt intenses pel mig.
Diumenge quan em va recollir a casa l´Antonio i la Maria, va ser una prova de foc. Havia d´explicar-li el que havia passat amb el seu germà. Era un tema delicat, però era millor parlar jo la primera. Anàvem passejant sota el sol agafats de la mà. Ell es lamentava d´haver-me abandonat la nit abans. Deia que no volia perdre´s ni un moment més d´estar amb mi, deia que era adorable, que era el seu somni. No sabia com començar, era dolorós. Vaig començar dient-li que dissabte em pensava que era ell i no en Manuel el que s´havia quedat a casa. Ell no s´imaginava res pobret.Vaig seguir dient-li que de fet en Manuel s´havia fet passar per ell, i jo m´havia comportat com si fos ell. A en Rubén li va canviar la cara per moments, es va excitar molt, va començar a donar cops de puny contra una paret, fent-se mal, i dient tota mena d´insults ?Qué paso? Qué te hizo?? No em veia amb cor d´explicar-li molts més detalls, el veia capaç de matar al seu germà. Vaig dir-li que vam acabar a casa d´en Pedro. Tenia els ulls encesos, la cara vermella com si hagués d´explotar-li, temia que acabés rebent jo. Em va dir que anava a buscar-lo. Jo li vaig dir que no, que en aquell moment no, que ja parlarien més tard. Li vaig dir si encara volia anar a l´hotel de Sevilla amb mi. Va dir que sí, que jo no era més que una víctima de les males arts del seu germà. Deia que ja li havia fet unes quantes, però aquella era l´última que aguantava, que ja no podia més. Em va dir que es veia venint a viure a Barcelona, deixant enrera al seu dominant germà, i estant prop meu. A mi allò em va fer una mica de por la veritat. Li vaig dir que tot era molt recent per fer un canvi massa radical a la seva vida, però ell em va dir que tenia ganes d´un canvi feia temps. Jo li vaig dir que si el feia no fos per mi. Ell em va dir que hi havia més raons. Vam decidir no quedar-nos més a Doshermanas, encara que ens perdéssim els focs, volíem estar només nosaltres dos les hores que quedaven. Jo havia de recollir la maleta, acomiadar-me de l´Antonio i la Maria, i quedar amb la Filomena. A la casa no hi havia ningú. Vam anar cap a la caseta. L´Antonio anava vestit de campero i feia la pinta d´anar massa alegre. En veure en Rubén i la meva maleta de rodes va canviar la cara. Jo em vaig dirigir cap la taula on eren la Maria i la Filomena. Els vaig explicar que marxava amb en Rubén. Elles somreien. Vam quedar a l´aeroport dues hores abans del vol. Vaig agrair a la Maria la seva hospitalitat, i li vaig demanar que m´acomiadés de les seves filles. En Rubén parlava amb l´Antonio. Em vaig acostar a ell per donar-li la mà, ell em va donar dos petons i a cau d´orella em va dir ?este la tiene más pequeña que yo. Tú te lo pierdes? Quin home tan ordinari! Sort que el perdria de vista. Jo estava nerviosa, volia marxar ja, no volia trobar en Manuel, em feia por com podia acabar la cosa si es trobaven els dos germans. Vam estar de sort.
Vam arribar a l´hostal per deixar la maleta. La temptació del llit va ser massa gran. En Rubén es va transformar en un lleó ardent, com si volgués fer.me oblidar el que havia passat amb el seu bessó. Vam sortir a donar una volta molt agafats, com una parella d´enamorats, estàvem en silenci verbal però el llenguatge del tacte el suplia. La ciutat i nosaltres dos, no necessitàvem res més. Era com ser la protagonista d´una pel.lícula. Jo era la noia enamorada i ell el noi enamorat. Potser la meva mitja taronja estava a més de mil quilòmetres de distància. Em sentia a gust amb ell, o potser només em sentia a gust per tenir una dolça companyia masculina al meu costat. Això és el que no he esbrinat. No vaig plorar dilluns camí de l´aeroport, ni a l´avió, ni en arribar a Barcelona. Però avui em sento trista. No sé si és per en Rubén, per en Roger, per l´Igor, o potser no és per ningú, només és per mi, per la mena de vida que porto, que va passant, i sembla que no hagi fet res. Aquesta tarda he anat a passejar per la platja del Bogatell, encara feia sol, hi havia més gent passejant, bicicletes, tornaven a envair la platja després de la tranquilitat dels mesos de fred. Pensava que passejar per allà m´ajudaria, però encara m´he sentit més fluixa més desanimada. En Roger ha hagut de trucar-me al mòbil i interrompre els meus moments de reflexió. Volia quedar, però li he dit que avui no era un bon dia. Ha insistit, però al final s´ha cansat davant les meves negatives.
M´he pres un vodka per anar a dormir. Qui sap si demà m´aixecaré d´una altra manera. Segur que sí.


:::21.5.04:::

Dissabte em vaig llevar a les 12 h. Tots dormien dins la casa per variar. Vaig entrar a despertar a la Filomena, si volia dir que marxàvem juntes, havia de despertar-se. Em va dir que havien estat fins les 7 h del matí a la Feria. Vaig dutxar-me. No hi havia balda al lavabo, i això va provocar un petit incident. Es va obrir la porta, era l´Antonio, va córrer les cortines dient ?Maria?. Com si no l´hagués vista al seu costat al llit. Vaig tancar les cortines ràpidament, com si res, i va tornar a marxar. M´estava cansant d´aquell paio, sort que ara anava a veure al meu Rubén. Vaig sortir del bany, i l´Antonio tornava a ser al llit. La Filomena es va dutxar, i tota guapa va baixar amb mi. Amb el cotxe en Rubén la va deixar a casa del seu amant, i nosaltres cap a Sevilla. En el cotxe en Rubén anava acariciant la meva cama, i em deia ?mi niña?. Feia sol, teníem les finestres del cotxe obertes, sentia l´aire esvalotant els meus cabells. Era l´inici d´un romàntic dia.
El primer que vam visitar van ser la plaça Espanya i els jardins de Maria Luisa. Jo volia fer-me una foto al banc de Barcelona, però hi havia tanques en totes les províncies de l´A a la C. Quina mala sort! Passejàvem agafats de la mà com qualsevol altra parella. Ell de tant en tant m´acariciava i em deia ?que guapa es mi niña? i em feia un petonet. Era dolç estar amb ell. Feia força calor, però jo ni ho notava de l´emoció d´estar passejant en aquella ciutat. En Rubén va proposar d´ anar a dinar, ja era hora. Em va portar a dinar a un lloc on deia que dinaríem molt bé. De fet era una pizzeria d´aquestes en cadena, però a mi en aquells moments tot m´estava bé. En Rubén em va confessar que estava destrossat entre tanta Feria, i després... per culpa meva. Vaig somriure, encara podia cansar-lo més vaig pensar. Això no va ser cap inconvenient perquè es mengés una pizza mitjana que era per dues o tres persones, un enorme sandwitch, un pastís de formatge i es begués tres cerveses. No sé on posava tot el menjar aquell noi. Jo vaig demanar una amanida i pastís de xocolata, per beure aigua. I vam seguir el nostre passeig. En Rubén anava lent, jo seguia volent captar tot el que podia amb la vista, mentre em recolzava en ell. Vam recórrer llocs que jo ja havia vist, de nou els jardins de Murillo, el barri de Santa Cruz, allà va insistir de nou en seure a una terrassa, es veu que l´estòmac li fallava. Va anar al lavabo i va sortir al cap d´una bona estona dient que ja estava millor. Allò treia una mica de romanticisme al dia, però a mi no m´importava, volia seguir en el meu núvol. Vam passar de nou per l´Alcazar, la Casa de las Indias, la Catedral, l´ajuntament, la plaza Nueva on feien la Fira del Llibre. Després cap el riu, la plaça de toros de la Maestranza (jo no en tenia cap interès) i la Torre del Oro. En Rubén estava cansat, em va proposar d´anar diumenge vespre a un hotel de Sevilla i passar allà la nit. Pel matí, i va picar-me l´ullet, si teníem forces podríem passejar més fins la tarda que marxava cap Barcelona. Vaig arrufar el nas, em feia ràbia estar allà Sevilla i perdrem veure els racons amagats de la ciutat. Llavors amb el cotxe em va fer una volta per passar per davant de les muralles de la Macarena, i vam passar per un dels moderns ponts fins la Cartuja, on havien els edificis de l´Expo.
Vam tornar cap a Doshermanas, en Rubén volia descansar abans de trobar.nos a la resta de la gent en l´última gran nit de la Feria. Es veu que diumenge feien els focs, i cap a la 1 h acabaven de plegar veles. Vaig trucar al mòbil de la Filomena, perquè no es descubrís que no estàvem juntes. Tenia por d´enxampar-la en un mal moment, però es veu que no. Vam recollir-la i en Rubén ens va deixar a la casa. Va dir-me que en un parell d´hores em recollia. Em va besar, i va dir que sentia no trobar-se bé, però que segur que descansant una mica, una dutxa i un Fortasec seria home nou.
La Filomena feia una cara radiant. Deia que havien tingut un dia mogudet. Quina gràcia! Em va dir que era molt feliç i que gràcies per animar-la. Que era gran però encara podia donar guerra, i que amb el seu Miguel es sentia jove i maca. Va anar cap a la dutxa, jo em vaig estirar al llit. Em van despertar unes mans rugoses a les espatlles. Era l´Antonio, en girar-me estava molt a prop meu. Somrient em va dir ?porque están estas por la casa, que si no ya verías de lo que son capaces los andaluces. Muchos te habrán cabalgado, porque tienes cara de putita, pero ninguno como yo lo haría? Es va acostar per besar-me, però vaig apartar la cara. Li vaig dir que hauria de tenir vergonya sent un home casat, i que si seguia així li diria tot a la seva dona, i si calia a la policia. Tenia una mirada entre desig i odi. El vaig fer fora de l´habitació. Estava indignada. Sempre hi havia d´haver el mascle que espatllés les coses. Sort que no tots els homes són iguals. M´hagués agradat venjar-me d´aquell home prepotent, però tampoc volia fer mal a la Maria i de retruc a la Filomena, però em feia tan fàstic aquell home! Només quedava una nit a la seva casa, diumenge nit estaria a l´hotel de Sevilla. Vaig anar a la dutxa. En sortir la Maria havia fet cafè per tots. L´Antonio seguia clavant-me la seva agobiant mirada, mentre elles dues comentaven les xafarderies passades a la caseta aquells dies, alienes als pensaments de l´Antonio. Per sort van trucar a la porta. Era en Rubén. Realment semblava un altre. La seva cara tornava a ser saludable. Em va portar cap a la Feria de la mà, i de tant en quant parava per besar-me efusivament. Vam anar a una caseta on hi havia part de la colla. Estaven ja amb el rebujito i unes tapes xerrant animats. En Manuel no estava. En Rubén em va dir que no creia que sortís, que es trobava pitjor que ell per la tarda. La Rosi ens va preguntar què tal el dia. En Rubén em va deixar amb ella mentre arrencava per sevillanes. El Pedro va seure al seu lloc. ?cómo está hoy Ninona de Codorniu?? Jo volia convidar-lo a alguna cosa. El dia anterior, a la seva caseta va pagar-ho tot ell. Ell va dir que a la seva caseta pagava ell, i que en les altres pagaven els nois a mitges, que no pensaven permetre que una dama com jo pagués res. L´orquestra va tocar un pasodoble i en Rubén em va estirar cap a la pista. Ballava abraçat fortament a mi, com si no volgués que m´escapés. El rebujito i el ball m´estaven excitant, podia notar tota la virilitat d´en Rubén prop meu. Eren prop la 1 h de la nit. Em va dir que si em vindria de gust una mica d´intimitat. El Pedro li havia deixat les claus de la seva torreta per si volíem anar-hi mentre ell era a la Feria. Teníem cinc hores per davant em va dir. Vam acomiadar-nos ràpidament de tots, vam agafar el cotxe i em va portar a les afores del poble, fins arribar a una part més residencial. Allà estava la torreta amb un bonic jardí. En Rubén em va estirar escales amunt per ensenyar-me un jacuzzi, va obrir les aixetes, i va saltar sobre meu despullant-me i besant-me ple d´una passió molt més forta que l´altre dia al cotxe. Van ser unes hores intenses. Vam acabar al llit fent-li jo un massatge acompanyats d´un vodka amb gel. Llavors es va sentir obrir una porta. En Rubén em va fer vestir ràpidament. Eren les 5h, i en Pedro ja tornava cap a casa. En Pedro va pujar fet una fera, tan ràpid com li permetia el seu pes i la seva borratxera. Jo esperava amagada a l´habitació. Li va dir a en Rubén que què coi feiem allà, estava molt enfadat. Vaig veure clar que en Rubén havia agafat les claus sense permís de l´altre. Seguia a l´habitació incapaç de fer ni dir res, em moria de vergonya El Pedro deia que sent ?compadres? com eren, que no s´hagués imaginat mai allò. En Rubén reia, li deia que era enveja, i que no es confongués amb ell, que ells no eren ?compadres? perquè era en Manuel. Allò em va deixar gelada, o sigui que en Rubén al llit, i el seu bessó aprofitant l´ocasió. Vaig sortir i rabiosa vaig pegar a en Manuel. Ell reia ?antes no estabas tan salvaje mi arma?. Va marxar i em va deixar amb el Pedro. Vaig disculpar-me, no és que m´agradi demanar perdó, però era necessari. El Pedro em va oferir un altre vodka i vam seure al sofà. Em va dir que no em preocupés per res, que si almenys havíem passat una bona estona... Vam estar filosofant sobre la vida, i parlant de temes íntims. Ell em va parlar de la seva primera i única novia, que l´havia abandonat per un altre a un mes del casament. Jo li vaig parlar de l´Igor, d´en Quim, d´en Roger, tampoc volia espantar-lo. Vam parlar de viatges, d´altres païssos. Ell havia voltat molt més que jo. Era de dia, vam dormir-nos al sofà tot parlant. Cap a les 12 h del matí ens vam despertar. El Pedro va preparar cafè i va treure uns dolços. Em va dir que feia temps que no despertava al costat d´una dona bonica i interessant. Em va dir que havia estat una de les millors nits de la seva vida. Jo li vaig dir que també. Ell va dir-me que segur que jo en tenia de molts millors... Realment el físic no l´acompanyava, però aquells petits ulls marrons brillants tenien molta vida. Era un home molt tendre, i fins i tot l´hagués besat en aquells moments, no per desig, sino per demostrar-li que segur que trobaria una bona noia que el fes feliç, que tenia molts altres atractius. Però no ho vaig fer.Em va portar cap a la casa. Sort que tenia la clau, Vaig entrar procurant no fer soroll. Vaig topar amb algú, per sort era la Filomena que sortia del lavabo. Em vaig posar al llit fins les 3 h. La Maria i la Filomena eren al menjador. L´Antonio per sort no hi era. Era diumenge, la nostra estància a Andalusia estava acabant. No tenia clar si en Rubén voldria anar a l´hotel de Sevilla quan sabés que havia estat fent amb el seu germà a casa el Pedro. De fet no era culpa meva. Jo havia estat enganyada per aquell mala peça. Vaig trucar-lo al mòbil per saber com es trobava. Em va dir que estava en plena forma, i disposat a fer el que jo volgués. Li vaig dir si havia parlat amb en Manuel. Va dir que no, que per què. Vaig dir-li que millor parlàvem en directe.




:::20.5.04:::

Avui ha tornat a fer un dia esplèndid, he anat a passejar pel Passeig Marítim i la Barceloneta, prop del mar. Sevilla era bonica, però Barcelona no es quedava enrera. Com si fos una turista volia contemplar els racons de la meva ciutat sense perdre´m detalls, no volia quedar-me nostàlgica amb els records de Sevilla. He dinat a la plaça Sant Miquel una bona paella amb vi blanc. He trucat en Quim de mentres, per sentir-me com si estés dinant amb ell. Tinc ganes de veure´l. Per la tarda he anat a casa la Filomena. M´ha dit que enyorava tant a aquell home, i que creia que no trigaria gaire en tornar a Doshermanas si ell no venia ràpid a veure-la. Es veu que es truquen cada dia. L´amor és bonic, però sempre acaba fent patir. M´ha comentat que el Jambo ja no està fent la neteja de les escales, es veu que ara ho feia una noia. M´ha fet pena, però era millor, així no tindria més entrebancs amb la meva estranya relació amb en Roger.
El divendres vaig anar cap a la caseta del noi gros, el Pedro, acompanyada dels bessons. Feia bastanta calor. Els bessons em van explicar que el Pedro era enginyer i es guanyava molt bé la vida. Jo no sabia si era propaganda cap a ell, o era per parlar de qualsevol cosa. Els vaig explicar el meu matí per Sevilla , i semblava que estiguessin admirats que hagués estat capaç d´anar-hi sola sense haver-hi estat mai.
La Feria tenia un ambient familiar a aquelles hores. Moltes famílies, les dones vestides de flamenques, les nenes també, les més petites amb llaços cursis. Vam entrar a la caseta on era soci el Pedro. Ell encara no hi era. No quedava cap taula lliure. Ens vam quedar a la barra. Els cambrers semblaven atabalats. Va arribar el Pedro, i va demanar per començar una gerra de rebujito i varies tapes: carrillada (que era una carn picada), gambes, embotits variats, de revoltillo, de ?pescadito?. I vam començar la nostra tarda de menjar i beure sense parlar. Jo no volia menjar gaire, però tot estava bo, i em van dir que si no menjava acabaria malament. Tot eren brindis de rebujito, ben ràpid anàvem per la segona gerra. Els va encantar saber que jo havia estudiat art dramàtic i havia fet teatre de text i musical. I més tapes. Deien que estaven amb la noia més guapa de tota la Feria, i que amb quin dels tres em quedaria. Jo reia. Llavors van dir que abans em farien un interviu per veure si realment valia la pena, tot en broma clar. Em feien preguntes i jo els hi contestava qualsevol animalada, estava animada, i ells reien. Llavors van decidir dir-me Ninona de Codorniu, van dir que segur que la meva família era de la nissaga del cava, i anava d´incògnit. S´acostaven coneguts seus a la barra i me´ls presentaven, tots la veritat molt amables.Algunes taules es van buidar una mica, portàvem potser un parell d´horetes sense parar a la barra. Vam seure a una taula amb dues noies tirant cap els quaranta. Una tenia una nena petitona en braços, era la dona d´un amic d´ells. El Pedro i en Manuel es van centrar en parlar amb ella. Semblava que en Rubén era el que havia de quedar-se amb mi. En Rubén tenia una mirada que feia perdre el cap realment. Seguia amb la broma del Codorniu. Van demanar més rebujito per tots, i uns dolços en teoria per la nena, però com ells no paraven de menjar, en van haver de demanar més. Van arribar altres noies amb dos criatures més, i la noia que desitjaven va marxar. Vam canviar de taula, i van demanar una ampolla de wiskhy i varies coca-coles. Es van tornar a centrar en mi, i van seguir amb l´interviu, tot fent broma. Jo amb el que havia begut, em sorprenia de no anar borratxa perduda, suposo que el menjar feia coixí, clar que no portava el mateix ritme que ells. Encara quedava wiskhy, però van decidir anar a estirar les cames perquè veiés ?el paseo de caballos? El carrer era ple de gent a cavall o en carro. Homes i dones anaven vestits per a l´ocasió. Era maco de veure. Vam passejar i la meva mà es va trobar amb la d´en Rubén. El vaig mirar i em va somriure.Vam entrar a una altra caseta on eren els pares dels bessons. Van demanar una altra gerra de rebujito i uns pinxos. No tenien descans. Llavors em van explicar la trista realitat dels nois andalusos. Em van dir que les andaluses eren molt difícils de conquerir. Que si els agradava un noi, amb l´últim que parlarien era amb ell. Deien que tenien la idea de ?darse a valer?. Es veu que si no eres guapo, per aconseguir una noia, passaven setmanes fins que finalment te la lligaves, que s´havien d´humiliar, i demostrar a les noies que eren el centre de la seva vida. A part deien que anaven desorientats, perquè com elles no deixaven entreveure res, i potser dedicaven molts esforços en va. Deien que costava fins i tot parlar amb noies només per amistat, per passar l´estona només, sense pretendre sexe. Jo els vaig dir que a Barcelona la cosa no era així, almenys per la meva experiència, clar que potser jo sempre he estat més pràctica en aquests temes, i trobo una tonteria esperar per no res. Ells estaven en confiança de borratxera. Em posaven l´exemple de la infermera, la noia amb qui havien estat prenent dolços, que tot i ser ?más fea que un demonio? (paraules textuals) ja havia marxat per fer-se la important, i que després ja tornaria, a veure si els saludava. En Rubén m´acariciava la cuixa per sota la taula. A mi l´alcohol m´estimula més, i tenia unes ganes terribles de marxar amb ell per alliberar la meva excitació, tot i que m´ho estava passant molt bé amb tots tres. Tots tres semblaven encantats d´estar amb mi, però en Rubén havia guanyat.Els vaig comentar que volia que em fessin de guies per Sevilla, i en Rubén em va dir que al dia següent, no molt d´hora perquè acabaríem tard, m´hi portaria fins al vespre. S´estava fent tard, havíem de tornar a la caseta del Pedro per trobar-nos amb la filla de la Maria, la Rosi i el seu marit. Pel camí vaig veure la Filomena passejant amb l´home de la nit anterior. Ens van deixar parlar un momentet soles. Li vaig dir que al dia següent aniria a Sevilla amb en Rubén si no li sabia greu. Ella em va demanar si podia dir al seu cunyat l´Antonio que hi anàvem plegades. Em va agafar de la mà, es va posar vermella, i em va dir que així podria passar el dia a casa d´aquell home. Va somriure, ?a la meva edat dient mentides per estar amb un home. Ninona maca crec que vaig a fer una bogeria? Jo li vaig dir que no hi havia edat ni per l´amor ni pel sexe, que aprofités.Estava contenta per ella.
En arribar a la caseta, ja estaven la Rosi i el marit amb dues parelles més acompanyats de tapes i rebujito. Jo creia que no resistiria seguir menjant i bevent. Ells van demanar al cambrer el que quedava de l´ampolla de wiskhy. Va passar per allà la infermera fent-se la interessant, però el Manuel i el Pedro tampoc li van dir res. La cosa anava d´acudits, tothom estava molt alegre i amb raó. Vam anar a passejar per les paradetes, i després a una caseta més gran on l´orquestra estava ja animant l´ambient. Van demanar de nou per beure, i vam anar ballant. Van posar una sevillana, en Rubén em va treure a ballar-la. Jo amb prou penes havia après la primera i la segona feia uns anys. L´intentava seguir com podia perquè la seva mirada em penetrava i em desconcentrava. En Rubén ballava amb tota la ?chuleria? i jo ansiava llençar-me als seus braços, unir els meus llavis amb els seus? Va acabar la sevillana. Llavors va treure a ballar a la Rosi, realment ho feia molt millor que jo, amb quina gràcia movia les mans, i quin joc de mirades entre pas i pas. M´hagués agradat estar a la seva alçada. En Manuel també ballava amb gràcia. El Pedro no ballava, suposo que li costaria moure el seu gran cos al ritme de la música. Em mirava amb ulls amorosos, finalment em va dir ?Nina de Codorniu, lo que daría por poder bailar con arte con usted? Era un noi molt tendre. No vaig poder respondre, en Rubén em treia de nou a la pista. Finalment en Rubén i jo vam acomiadar-nos amb l´excusa que al dia següent volíem anar a visitar Sevilla. En Rubén em va dir que em portava en cotxe a casa la Maria i l´Antonio tot i estar a prop. Un cop al cotxe va ser ell qui em va besar amb passió. Em va dir que encara vivia amb els seus pares, però que si volia podíem anar amb algun cotxe a un lloc tranquil. Vaig dir que sí sense ?darme a valer?, aquells ulls verds em perdien.


:::19.5.04:::

Ahir no vaig ser prou forta per treure´m al Roger de sobre. Ja no sé si sóc jo que en el fons no vull estar del tot sola, o és ell que és molt i molt insistent, i a sobre no té autoestima, perquè ahir li vaig dir que havia estat amb un andalús salerós, i només va dir que era normal tenir alguna aventureta de vacances, que era un detall que no afectava a l´estima que sentia per mi. I em vaig acabar sentint culpable, i no vaig tenir valor per treure´l fora de casa, tot i que si li vaig dir que necessitava ser lliure. I ell que esperaria el que fes falta. Va insistir en dormir amb mi. Jo li vaig dir que eren ganes de fer- se mal, perquè no pensava tenir cap contacte físic amb ell, però va dir que ell ja era feliç podent-me contemplar dormida. No sé com pot arribar a aquests extrems. Per sort em vaig adormir ràpid. M´ha despertat l´olor a cafè. Havia anat a comprar croissants que sap que m´encanten. Realment en Roger podria ser el príncep blau de moltes dones, però a mi em falta sentir aquell clic de l´amor, per a mi és un bon amic, no és mal amant la veritat, però em falta sentir tremolors, no sé com explicar-me. I això em fa sentir una mica malament, i més ara que amb la Miriam hem begut bastant vi mentre sopàvem. He anat a casa seva, perquè així podia controlar als nens. Ella segueix quedant amb el seu cyberamor, i per això no vol abusar dels pares com a cangurs. Però clar, estava impacient perquè li expliqués com m´havia anat per Sevilla.
Com deia ahir, dijous vaig acabar fatal a la Feria, sent la primera que anava a dormir. Divendres em vaig llevar sobre les deu. A la casa no es sentia res més que el roncar de l´Antonio, tot i tenir la porta tancada. Tothom dormia. Jo no tenia son, a fora feia un dia preciós. Aquella gent eren capaços de llevar-se directament a dinar, així que em vaig dutxar i em vaig decidir a anar cap a Sevilla. Deien que l´estació de tren estava bastant a prop, i preguntant s´arriba a totes parts. Vaig deixar una nota perquè no volia preocupar a la Filomena. Hauria anat a més la seva aventura amb aquell home que ballava?
Vaig arribar a l´estació de Cantaelgallo, i cap a Santa Justa, l´estació de Sevilla. Un cop allà vaig buscar l´oficina de turisme, vaig aconseguir un mapa, i vaig preguntar quin autobús em portaria cap el centre. Feia calor, cada cop més calor. L´autobús anava ple de gent. Vaig baixar a l´última parada, plaça de l´Encarnació, ho vaig marcar al mapa. Allà havia de tornar a la 1 i pico per poder estar a les 3h preparada pel dinar a la Feria. Vaig començar a deambular per carrers comercials, en direcció la Giralda, tenia ganes de veure-la en directe, però de mentre anava contemplant tot el que m´oferia la visió, la gent, les tendes, les finestres, els balcons, volia captar tota l´energia que desprenia la ciutat, aquell cel blau, aquell sol ardent. Vaig parar a comprar postals, encara no havia vist res de l´important de la ciutat, però aquestes coses s´han de fer d´hora o ja no es fan, em conec. Vaig seure a una terrassa per prendre un tallat i un croissant, o tenia por de caure desmaiada. A la taula del costat, curiositat, hi havia asseguda una parella valenciana. Des del seient de la terrassa podia veure com s´alçava majestuosa la punxa de la Giralda. Tenia ganes d´anar-hi ja, però per altra banda contemplava embadalida la gent passar, sentint-los parlar amb aquell accent melòdic que tant m´agradava. Era a Sevilla, sola de nou, però em sentia acompanyada per aquella ciutat màgica. Un grup de nens d´escola bressol avançaven agafats d´una corda guiats per les professores. Es veien turistes, japoneses amb grans barrets i ulleres de sol que seguides de càmeres de fotografiar dirigides pels seus marits. Homes de negocis amb corbata i maletins. Dones amb carrets i criatures vestides com si anessin de bateig. Aquella ciutat era viva. I va sonar el meu mòbil, era en Roger, sempre havia de trencar l´encant els moments. Volia saber com m´anava tot pobret. Vaig escriure ràpidament les postals: pel Roger, per la Miriam, pels Davids, pel meu Quim, per l´Helena i per la Laura. Llestos, i a seguir el camí. Estava al costat de la plaça de l ´ajuntament quasi. Era d´estil plateresc si no m´equivoco. I al costat el banc d´Espanya. Era l´hora de fer la primera fotografia. I seguint la Catedral, era molt gran, envoltada de places, i amb la torre orgullosa de la Giralda. Es podia visitar per dins, però com tampoc tenia molt temps, vaig decidir seguir deambulant pels carrers. Vaig donar la volta sencera a la Catedral. Unes gitanes et donaven una branqueta de romaní a canvi de la voluntat. A una de les places, hi havien carros amb cavalls, i els conductors oferien ?un paseo?. El sol cada cop apretava més, em vaig quedar en samarreta de tirants tot i que patia per la meva blanca pell sense protector solar, però no aguantava mes la camisa que portava a sobre. Es veia com una muralla, vaig passar sota d´ella. Estava en una espècie de pati (dissabte em vaig enterar gràcies a en Rubén que allò era El patio de los Naranjos). Al fons del pati, hi havia un edifici visitable que atenia al nom de los Alcázares, però no em podia entretenir en visites. Vaig seguir caminant, segons el mapa trobaria edificis importants, no em preocupava molt saber que era, ja m´ho explicarien un altre dia, només volia omplir el meu cap amb les imatges de la ciutat. Es veien jardins, edificis que potser pertanyien a l´antiga exposició. Vaig mirar el rellotge. Més de les dotze, era hora d´anar tornant per una altra banda, no arribaria fins el riu. Els carrers per aquella zona estaven amb tanques, serien les obres del metro que m´havia advertit la noia d´informació i turisme. Vaig entrar a l´edifici de la Universitat de Ciències. Hi havia estudiants per allà. Al mig una plaça amb arcades i tauletes. Si seguia podia sortir per l´altra banda. I allà estava una entrada als jardins de Murillo. Allà amb una mica d´ombra podia escoltar els ocellets. M´hagués assegut en algun banc, però havia d´anar tornant. I acabats els jardins, tot de carrerets. Allò era el barri de Santa Cruz. Quin lloc més encantador ple dels típics balcons andalusos amb plantes, les casetes blanques, per unes reixes podia veure un pati andalús ple de testos, allò es mereixia foto. M´hauria quedat hores passejant per aquells carrers, tot i que els grups de japonesos li treien una mica d´aquell encant. I em tornava a trobar al pati dels costats de Los Alcázares, era qüestió de desfer el camí. En arribar a la plaça de Catedral vaig trencar a la dreta. Vaig trobar una plaça del barri de Santa Cruz plena de tauletes, i un parell de nois amb guitarra cantant amb les seves greus veus. M´hagués agradat unir-me a aquella parella, però havia de tornar per almenys parlar una mica amb la Filomena i companyia abans d´anar al dinar a la Feria. Vaig agafar un carrer que em va portar a la plaça de l´Encarnació. L´autobús estava a punt de marxar. Tot anava bé. No m´havia perdut, era qüestió d´agafar el tren i cap a Doshermanas. A l´autobús una pantalleta anava anunciant les parades. Ja podrien posar també això a Barcelona. Al tren, alguna gent llegia el Metro i el 20minutos. Els trens de rodalies eren clònics als catalans. Si no fos pel paisatge i pel parlar de la gent, era com no estar fora.
En arribar a la casa ja estaven tots desperts. Es van alegrar que em trobés bé i que hagués gaudit en la meva improvisada visita a Sevilla. Em van dir que el marit de la Miriam, els que em venien a recollir, l´havien operat a corre cuita pel matí d´apendicitis. Quina mala sort! Però que estava bé, que no em preocupés. L´altra filla de l´Antonio i la Maria, treballaven a Sevilla, i per tant no tenien festa, i fins al vespre no anirien a la Feria, però que algun dels nois em vindria a recollir per anar a dinar.
Jo volia preguntar-li a la Filomena què tal amb aquell home, però no gosava davant el cunyat, que tornava a mirar-me sense dissimular. Potser la meva samarreta vermella era una mica massa escotada. Vaig treure un regalet que els havia comprat. Eren uns gotets de vidre pintants a mà amb estil Gaudí. La Maria estava encantada. L´Antonio de seguida em va venir a petonejar, i em va servir un vi de Solera crec que va dir mentre esperàvem. Em volia anar a canviar i pintar-me una mica, però ja estaven a la porta els bessons, en Rubén i el Manuel. Quan marxava la Maria em va donar d´amagat de l´Antonio, la clau de la casa per si ja no tornava fins la nit. Em picar l´ullet i em va dir que em divertís tot advertint-me que els andalusos eren perillosos i que podien robar-me el cor com a ella.
Seguiria escrivint sobre el viatge, no vull oblidar cap dels moments passats, però el vi està fent els seus efectes i el cap em pesa. Confessaré que també he begut un parell de vodkes mentre escrivia. Ho he fet perquè em deprimeix la idea de tornar a ser aquí. Tinc por que passats uns dies, els records d´Andalusia no siguin suficients per donar-me energia per seguir endavant. Per això m´ajuda anar escrivint dia a dia, i recordant moment a moment la màgia d´aquests dies


:::18.5.04:::




Quins dies més agradables he passat. Va ser molt encertat marxar. I a part tornar amb el sol de nou, em fa mirar endavant la vida amb il.lusió, tot i que ha estat tornar i trobar els problemes que havia aparcat. El meu principal problema ara mateix es diu Roger, o potser es diu Ninotchka, perquècom no sé què vull, això em provoca massa maldecaps.
Dijous vam tenir un vol sense problemes, tot i que la Filomena estava molt nerviosa, deia que per molt que volés sempre li feia respecte anar pels aires. Jo reconeixeré que tampoc sóc gaire atrevida en aquest aspecte, però em va tocar fer-me la forta. En arribar, ja ens esperaven la germana i el cunyat a l´aeroport, semblaven força agradables. Vam deixar les coses a casa seva, i com esperitats ja ens van fer marxar cap a la Feria, vivien a cinc minuts a peu . Es veu que ells havien sortit només per anar-nos a buscar, i no volien perdre´s ni un minut. Eren les 10 de la nit aproximadament, no hi havia gaire gent, ens van dir que havia plogut a la tarda, però que ja anirien arribant, perquè divendres era festa a Dos Hermanas. Els llums il.luminaven l´albero, aquella sorra groguenca que em van explicar que s´havia format de restes de fossils marins, i per això filtrava molt millor l´aigua, i era menys fangosa que la sorra habitual. A la seva caseta hi havia una colleta de gent de la seva edat. Tothom molt arreglat. Les dones algunes vestides de faralaes, i altres amb flors al cap. La gent menjava de tapes, i de seguida em van donar conversa i em van omplir el gotet de rebujito, que em van dir que era una mescla de vi blanc amb seven up. Estava bo. El meu got sempre estava ple. La Filomena em va aconsellar que anés menjant perquè era molt perillós, però jo no volia menjar gaire, i vaig anar bevent. De fons música de sevillanes. Estaven nerviosos perquè no arribaven els de l´orquestra. Allà cada caseta té una orquestra. El cunyat de la Filomena, l´Antonio, va seure al meu costat. Em va explicar que era el president de la caseta tot orgullós, i tot parlant em vaig trobar la seva mà a la meva cuixa. Vaig pensar que potser era el normal, però em vaig aixecar cap el lavabo per si de cas. En tornar, la Maria, la germana de la Filomena va dir que anéssim a donar una volteta per la Feria perquè la veiés. Vaig pensar que potser em volia apartar del seu marit. Hi havia forces casetes, algunes més grans que altres. Totes de construcció fixa, em van explicar que hi eren tot l´any. Encara no estaven les orquestres, però en algunes ja hi havia gent arrencada a ballar sevillanes, o cançons de moda.A una banda hi havia la ?calle del Infierno?, jo em pensava que seria potser les casetes del jovent, o potser de travestis o qui sap què, però era només la fira d´atraccions. A una altra banda hi havia paradetes. Em sentia feliç d´estar allà. La temperatura era agradable, tot i que el rebujito que ja portava dins meu també m´escalfava. La Feria anava omplint-se de gent poc a poc. En tornar a la caseta, l´orquestra s´anava preparant. Un altre cop em vaig trobar amb un got de rebujito a la mà. I tothom semblava que volgués parlar amb les catalanes, especialment amb mi. Les dones semblava que em volguéssin interrogar, preguntant si era família de la Maria i la Filomena, volien saber a què em dedicava, si estava soltera... Jo els vaig dir que era actriu de musical. Allò encara els va agradar més. Jo anava bevent rebujito i només vaig menjar una mica de pernil, que per cert estava boníssim. L´orquestra va començar a tocar, per començar una sevillana. Després un pasodoble, l´Antonio i la Maria ballaven sense parar, fent honor al seu paper de presidents. Un home va treure a la Filomena, i em mirava somrient. A mi també em va treure a ballar un altre home. No sé com però em vam fer pujar dalt l´escenari, i vaig acabar cantant el Frenesí. Començava a anar borratxa, realment aquell rebujito era perillós. I em va baixar l´Antonio per ballar molt agafat a mi. Ell també anava tocadet ja, i va començar a dir-me que si era tan guapa. Jo li vaig dir que més ho era la seva dona. Per sort van posar una altra sevillana i vaig poder-me lliurar d´ell. Malament començavem. Vaig decidir demanar una cigarreta.La Filomena ballava la sevillana amb la seva germana. No m´havia imaginat que en sabés ballar. Realment se la veia feliç. I aquell home la mirava embaladit des de la taula. Em va fer gràcia pensar que potser allò podia acabar amb alguna aventureta. Tenia una mica de mal de cap, quan van arribar les nebodes de la Filomena amb els marits i tres nois més. Dos eren bessons, eren alts i rossos amb ulls verds. Eren germans d´un dels marits. L´altre noi també era alt, però estava bastant gros. L´Antonio me´ls va presentar. Van seure amb mi i un altre cop a beure més rebujito. Reien i feien broma. A mi em pesava el cap. No podia seguir més, però no volia espatllar la festa a la Filomena. Quina manera de començar la Feria. Per sort una de les filles de l´Antonio i el marit em van portar a casa. Abans de marxar el noi gros va dir-me que el dia següent em volia a les 3 h a dinar a la seva caseta. La filla de l´Antonio va dir que em vindrien a buscar a la casa deu minuts abans. I ja tornava a estar sola. Sola i a una casa desconeguda. Estava a una habitació plena de ninots que semblava que anéssin a atacar-me en qualsevol moment. Eren només dos quarts de tres de la nit. El llit era d´aquells antics que s´enfonsen. Creia que no podria adormir-me, però per sort vaig caure rendida ràpidament.
Ara em ve a veure en Roger. Es tard però està ansiós per veure´m, i ja me l´he tret de sobre aquest matí. Jo preferiria seguir aquí davant l´ordinador recordant aquests dies a Andalusia, i mirant les fotos; però em sento en deute amb aquest noi. Està a punt d´arribar. No vull que em trobi escribint


:::13.5.04:::

Me´n vaig demà. Estic tan contenta. M´anirà bé canviar d´aires. En Quim diu que estic boja per anar amb una vella que no conec gaire, però en els pitjors dels casos, me´n vaig a un hotel, i llestos.
Estic practicant el castellà per dissimular el meu accent català, però no aconsegueixo un andalús que coli. Quines tonteries a fer!
Em sento satisfeta perquè ja he fet la maleta. Crec que he triat adequadament, i és que sempre dubto, i em costa horrors decidir-me. Però crec que he escollit bé el que haig de portar, i tampoc ocupa molt. Sóc una dona realitzada ara mateix. Fins i tot he copiat en enganxines les adreces d´en Quim, la Miriam, els Davids i en Roger per enviar-los una postaleta si tinc temps. Ja he comprat els segells, que després mai trobes un estanc. També he comprat uns gots petits pintats a mà estil Gaudí per la germana de la Filomena. Un bonic detall per acollir-me a casa seva. El que no porto a la maleta és cap vestit de faralaes, ? però és que no en tinc jaja. No sé si a Doshermanas la gent anirà amb el vestit, i hi hauran cavalls, o què, no tinc ni idea. El que sí m´ha dit la Filomena és que el seu cunyat és president d´una caseta. Quina gràcia! Estic contenta. Només ho sento una mica per en Roger, que ha vingut per acomiadar-me. Estava tot tristot. Quasi no parlava. I jo no podia dissimular la meva alegria per aquestes minivacances. Quan marxava m´ha preguntat si li seria fidel. Jo li he dit que no anava a buscar sexe, que anava a distreure´m , però que havia de recordar que entre nosaltres no hi havia cap compromís actualment. I ha tornat a plorar. L´he intentat consolar, no sabia com. Li he dit que pensés que anava amb la Filomena, que anava sobretot a canviar d´aires, que em feia falta després del malson dels últims dies amb en Marcel. Li he repetit que era un encant, però que jo era una persona que no sabia què volia, que havia estat ferida per l´amor d´un rus. M´encanta fer servir l´expressió ferida d´amor. La trobo molt real, perquè l´amor acostuma a acabar ferint. Hauria de ser l´estat de felicitat absoluta, però aquest és només momentani, després tot són tristors, preocupacions. Ai l´amour, l´amour!
Aniré a dormir. Ara em posaré al llit i no hi haurà manera. I demà faré una cara espantosa, i si tinc son estaré poc alegre i cordial. L´únic bo és que em dormiré a l´avió. Es només una hora i vint de vol, però em fa patir això d´estar en els aires. Apreto els peus al terra, com si servís d´alguna cosa, i desitjo que acabi allò ràpid. Però si es vol viatjar ràpid no tens més remei. Espero no trobar-me en mig de cap tempesta, això ja ho he passat, i fa molta por, a part em marejo. A la Filomena també li fa una mica de por diu, quin parell! Definitivament me´n vaig a dormir, em prendré una miqueta de vodka per acabar de passar la son




:::12.5.04:::

I un altre dia de pluja. Sembla increïble! No estem acostumats a tanta pluja. A mi se?m passen les ganes de fer res, i acabo quedant-me a casa on sóc més vulnerable. Només tinc al cap la idea de fugir, de marxar uns dies. Avui ha trucat en Quim dient que ja ho tenia tot preparat perquè anés amb ell, però li he dit que de moment no anava, que potser marxava uns dies a Canàries on vivia una companya d´escola que havia trobat pel xat. Evidentment era mentida, però ha colat. No vull ser una molèstia, ja hi aniré d´aquí a unes setmanes.
El Roger m´ha trucat al mòbil i no l´he contestat, a la setena vegada li he agafat per no preocupar-lo. Volia sopar amb mi. He hagut d´accedir. M´he posat al piano una mica, però no tinc paciència. Estava apàtica i nerviosa a l´hora. Mirava per la finestra, esperant veure sota els paraigües a l´Igor. Portaria el seu paraigües negre, i les seves enormes botes per no mullar-se els peus, i llavors entraria a casa, i sense ni treure´s la jaqueta es llençaria sobre meu per mullar-me amb la pluja que no havia evitat. Què bonic seria si fos cert. I jo el renyaria traient-li la jaqueta, però seguiria traient-li tota la roba per sentir el seu cos junt el meu... Però avui com a molt podia veure aparèixer en Roger per sopar, i en Jambo! Llavors he vist que era quasi la seva hora de plegar, segur que tornaria a trucar. Era un noi encantador, però jo ja tenia prou problemes, i no em semblava ètic estar amb ell i després dir-li a en Roger que necessitava temps. No sé com he anat a picar la Filomena. El Jambo es trobaria la casa tancada.A la Filomena li va encantar la meva visita. Estava preparant-se la maleta per anar a Sevilla, a Doshermanas de fet. M´ha explicat que la seva germana i els seu cunyat viuen allà, i que ella quasi cada any hi va per la Feria des de que és vídua. Es veu que ho passen la mar de bé. Em deia que ella preferia la Feria de Doshermanas a la de Sevilla. No ha trigat res en picar en Jambo a la porta. Ella m´ha dit que cada dia venia a dir-me adéu. En Jambo quan m´ha vist se li ha alegrat la cara, la seva mirada em devorava, i fins i tot diria que el mono blau que portava, s´ha elevat per determinada zona, al ser una roba ample quedava evident. La Filomena potser ho ha vist també, perquè m´ha dit que marxés si volia. Li he dit que no, que em quedava. En Jambo no entenia res, perquè no deu saber res de català, amb prou feines sap parlar castellà, sempre s´ajuda del gest. Bé, jo tampoc havia tingut converses profundes amb ell. La Filomena ha dit que anava un moment a la cuina. En Jambo se m´ha acostat i m´ha agafat les mans. Tot i el seu desig només m´ha agafat les mans i m´ha dit ?vamos a tu casa?? Li he fet que no amb el cap. Li he dit que no podia ser. M´ha fet un petó a la galta i ha marxat. En Jambo no era gens tonto, i m´havia entès, i era també un encant de persona. La Filomena ha tornat i m´ha trobat plorant. M´ha consolat com una mare. Ha anat a buscar la seva ampolla de moscatell. Jo no sabia per on començar a explicar. No sabia què pensaria de mi aquella dona si li explicava tot. Li he explicat més o menys la meva història amb en Roger, i que em sentia lligada a ell, però que en el fons cada dia m´avorria més. També li he confessat que m´havia enrotllat amb en Jambo. Ella no ha pogut estar-se de preguntar-me si el mite sobre els negres era real. I bé, en el cas del Jambo ho era. Ella ha somrigut. Com la cosa anava de confessions, ella m´ha reconegut que es masturbava de tant en quant pensant amb en Jambo. No m´ho hagués imaginat mai de la Filomena, que bo! Però tampoc era tan estrany. Jo he acabat fins i tot parlant-li de l´Igor, i que em semblava haver-lo vist convertit en un indigent en un caixer. I llavors ella m´ha dit que el que em convenia eren unes vacances, i m´ha proposat anar amb ella cap Andalusia. M´ha dit que allà tothom era molt obert, i que no faria falta que em passés totes les hores amb ella, que ella tenia nebots allà, i segur que m´ho passaria molt bé. I li he dit que sí, falta veure si trobo bitllet per dijous. S´estava fent tard, i jo no havia preparat res per sopar en Roger i jo. La Filomena m´ha dit que tranquil·la, que podíem sopar tots tres junts. Estava segura que a en Roger no li faria gràcia, però m´era igual. Així li diríem totes dues que marxàvem cap a Sevilla. En Roger quasi no ha parlat en el sopar. La Filomena xerrava pels descosits. No parava de parlar de la Feria, i que era un detall que jo la volgués acompanyar amb la por que li feia volar sola. He temut que en Roger digués que volia venir, però ell amb la seva feina ho tenia difícil per escapar-se. Molts caps de setmana tocava en un moment o altre per sort meva. Un cop sopats , aprofitant que la Filomena era a la cuina m´ha dit d´anar a casa meva. Però li he dit que havia de quedar-me amb la Filomena. S´ha enfadat crec, perquè ha dit que llavors marxava. Almenys no s´ha tancat dins la banyera de la Filomena. Em sap greu tot plegat, però és ell qui no vol deixar-ho. A part ara només puc cantar ?Sevilla tiene un color especiaaaaaaaal?, espero trobar vol per demà. Me´n vaig cap al Sud, segur que allà no plourà, tinc moltes ganes que sigui dijous i marxar


:::11.5.04:::

Aquest temps tan variable ens farà tornar a tots bojos. Potser estavem massa acostumats a treure´ns l´abric i posar-nos ja de màniga curta. Me´n alegro de no ser al.lèrgica perquè diuen que es passa fatal, el pobre David B. feia una carona dissabte. I diu que sempre havia estat perfecte, però des de fa tres anys li va sortir l´al.lergia.
He trucat avui en Quim per dir-li que me´n anava ja cap a Bèlgica, però m´ha semblat que em donava excuses, i això no m´ha agradat. Tindria la culpa de tot aquell Jean? L´he trobat molt estrany, dient que tenia molta feina, i jo allà sola m´avorriria potser, i que el cap de setmana l´havien planejat passar en Jean i ell sols. Té tot el dret suposo, així que de moment no hi vaig.
I a part està el tema d´en Roger. Dissabte al final em vaig armar de valor i el vaig trucar. No sabia com reaccionaria, però no em podia presentar al sopar i trobar-me´l. Quan el vaig trucar, estava com distant, era normal. Li vaig dir si volia quedar per parlar, i no va dir que no. No sabia on portar-lo, per trobar un terreny neutral, ell va dir que em venia a buscar a casa. El que passa, és que directament es va presentar a casa meva. Vaig servir-nos un vodka. Estava molt nerviosa. Li vaig demanar disculpes per acusar-lo, però li vaig dir que havia d´entendre que estava molt espantada. Ell no deia res, només va preguntar-me qui era aquell negrot que li havia pegat. Jo li vaig dir que era el noi de la neteja. No vaig gosar a explicar-li res sobre les meves trobades amb en Jambo, no volia fer-li mal, clar que tampoc volia mentir. Estava seriós, però de cop i volta em va abraçar, i em va dir que se´n alegrava tant que estés viva. Va dir-me que allò era l´únic que l´importava, i que desitjava que tornés a ser seva. Jo li vaig dir que no podia ser, que com a molt podíem ser amics, però que no estava preparada per sortir amb ningú. I va tornar a dir-me que esperaria el que fes falta, però que volia cuidar de mi, que no podia estar sola, que necessitava companyia. Li vaig dir que no es podia dependre de la gent, però que agraia les seves paraules. No sabia com estar a bones amb ell, perquè ell només volia seguir junts, i jo no podia, no puc. I en Roger ja va començar a agafar-me la mà, i fer-me carícies, però jo no volia. Li vaig que de moment no podia donar-li res. Llavors va dir que amb ell no, però sí em deixava seduir per assassins. No estava disposada a acceptar més retrets. Li hagués trencat la cara, però en el fons ell m´havia salvat la vida gràcies al seu detectiu. Li vaig dir que tenia raó, que era capaç d´acabar al llit amb qualsevol segons el moment, però que amb ell no podia perquè era fer-li mal. Era l´hora que els Davids ens esperaven, així que li vaig dir de marxar. El curt viatge en cotxe es va fer etern. Els Davids es van alegrar en veure´ns arribar junts, però ja ven veure que no tot eren flors i violes. També estava l´Helena per allà amb una amiga, i la Laura i el seu desagradable company. Encara no entenc què feia amb ell. Tot parelles. Perfecte! L´amiga de l´Helena no callava. Era la que parlava més, explicava anècdotes, acudits... Els altres reien, en Roger també reia, però no parava de fer beure i fer brindis. En David B. intentava passar-ho bé, però tenia els ulls vermells de l´al.lergia. Jo vaig optar per beure vi sense parar també, i a la sobretaula em vaig apuntar al vodka. No ho aguantava més. En Roger, va començar a tocar-me la cuixa, i allò no em va agradar gens. I a l´hora, l´Helena em va tocar l´altra. Era un complot? No estava enrotllada amb aquella amiga? En Roger semblava bastant borratxo, per què no el feien parar de beure? Suposo que era perquè els altres també ho estaven. I llavors l´amiga de l´Helena, em va demanar que els expliqués la meva aventura. La vaig tallar dient-li que no em venia gens de gust. Però el Roger la va recolzar, dient que tenia dret a saber més coses, que per culpa d´aquell individu ell havia estat uns dies a la garjola. Jo vaig dir-los que llegissin la declaració que havia fet a la poli si volien, però que de moment em feia mal recordar-ho. En Roger em va atacar dient que segur que qualsevol psiquiatre diria que el millor era treure-ho tot. Llavors sí que em vaig aixecar per marxar. Però els Davids van dir que no volien que quedés la cosa així a casa seva. Jo estava marejada i feta una bleda, així que vaig començar a plorar, i llavors va seguir en Roger, un drama. En Roger es va disculpar i va anar cap el bany. El novio de la Laura va dir que ells havien de marxar. Em va saber greu un altre cop no poder parlar amb ella. En Roger no tornava. Estaria vomitant? Tenia la porta del bany tancada, i deia que no pensava obrir, que no era capaç de mirar-me a la cara pel que m´havia dit. L´amiga de l´Helena va començar a fer broma, anava borratxa perduda. Per sort l´Helena la va fer callar. Finalment el David B. va dir que trencaria la porta a cops de martell si calia, i que en Roger li pagaria les reparacions. Això el deuria convencer, perquè va obrir la balda, però vam obrir la porta, i el vam trobar dins la banyera. I que no volia sortir. Els Davids, l´Helena, fins i tot al final vaig anar jo. Però res, ell plorant i que no volia sortir. Al final em vaig quedar a dormir a casa els Davids. Quan ens vam llevar havia marxat. Jo estava preocupada. Ahir diumenge, al vespre, va venir a casa meva. Li vaig dir que no podia passar la nit amb mi. Va tornar a plorar, i al final li vaig dir que es podia quedar però res de sexe. Em va abraçar i vam anar cap al llit. Per sort em vaig adormir abans que comencés a roncar. Ell es pensa que té encara alguna esperança, i jo ja no sé què fer. Aquesta tarda m´ha trucat, i li he dit que avui volia estar sola. Espero que capti el missatge. Em fa por que es torni a deprimir, però si li dóno corda serà pitjor?.Avui també li he dit al Jambo que no. Ell semblava que no ho entenia i no marxava. Per sort, llavors la Filomena ha obert la porta per preguntar si tenia ous. Jo crec que m´espiava, però m´ha anat molt bé. Ella preparava un pastís per demà els seus nets, i m´he passat la tarda a casa seva cuinant i de xerrera. M´alegra que visqui la Filomena davant de casa meva. Es com tenir una tieta en la que pots confiar. No li podia explicar tot el que realment em passava, em feia por escandalitzar-la, però ella em dóna energia, i puc suportar-ho tot millor.


:::10.5.04:::

Quin mal dia fa! No sé si tornar al llit.Ha estat un dur cap de setmana. Enganxar al malparit d´en Marcel, i després la "reconciliació" amb en Roger. Sort que ara ha marxat. No volia seguir amb ell, però com a mostra d´agraïment o no sé per què vaig acabar cedint. O ho provava ara, o ja no ho intentaria mai. Ell va insistir tant, però jo no estic prou enamorada. Necessito fugir, marxar uns dies de Barcelona, un canvi d´aires. Trucaré en Quim, vull canviar tot el que m´envolta per uns dies. Ho necessito ho pararé boja del tot. Marxaré sola si convé. Vaig a prendre´m un vodka per animar-me


:::8.5.04:::

He passat molt mala nit, la veritat. Crec que ahir va estar la pitjor experiència de la meva vida. No em puc treure totes aquelles horribles imatges del cap. I ara se´m fa una muntanya tornar a veure al Roger després d´haver-lo acusat injustament. Potser no em vol ni parlar. Clar que els Davids volien fer aquesta nit un sopar de celebració de la fi d´aquell malson, però la veritat no sé si anar-hi.
Ara puc estar del tot tranquila. Els Davids m´han dit que es sospita que en Marcel s´ha carregat a altres, glups. Però els vaig dir que millor no m´expliquéssin res. No semblava mala persona. Semblava un home com un altre i quasi em mata…O sigui que qualsevol pot ser un perturbat mental, realment no et pots fiar de ningú.
Estic apàtica, com desganada, sense saber ben bé què fer. Només les trucades de telèfon em fan tornar al món real. No tinc ni ganes d´escriure ni de res, i no vull començar a refugiar-me en el vodka de nou. Potser que vagi al sopar, i m´enfronti a en Roger amb altra gent davant. Clar que ja s´ho farà anar bé per quedar sols. I si em pregunta sobre si seguir la nostra relació, jo li haig de dir que no. He cregut que era un psicòpata, li tinc apreci i estima, però no n´estic enamorada, clar que com es sap si s´està enamorat? Crec que ni ho recordo.





Sóc una tonta ben tonta, estic indignada amb mi mateixa per ser tan bleda i confiada. Avui ja estava tranquila i he sortit a passejar. M´he trobat el Jambo i m´ha devorat amb la mirada. “Estarás en tarde?” No sap parlar gens bé. Li he dit que no ho sabia. Pobret, però sempre aquesta monotonia, a la mateixa hora… Potser ja no sóc capaç de sentir l´amor, sembla que només utilitzi als homes per sexe, cada vegada queda menys del meu romanticisme, dels meus ideals... Em deixo marcar per les experiències dolentes, i oblido les gratificants, haig de canviar i tornar a ser la que era. He seguit caminant no gaire més, i he trobat en Marcel!. Allò ha estat una sorpresa, pensava que no coincidiriem mai més . M´ha dit que venia de deixar una senyora de la residència a casa els seus fills. Ell no semblava estranyat de trobar-me, però jo no li he donat importància. L´he notat carinyós, m´ha agafat la mà, i ha dit que recordava sempre el cap de setmana a Salou. Jo li he dit si volia pujar a casa. Jo també recordava aquell cap de setmana, m´han vingut les imatges al cap i tremolava de pensar-hi. Ell ha dit que li agradaria més marxar a Salou., que s´agafaria la resta de dia lliure, com era divendres. Hem pujat al seu cotxe, el viatge ha estat bastant silenciós,però només arribar al solitari apartament, l´excitació continguda en el viatge ha sortit. Ha estat tancar la porta i en Marcel ha començat a besar-me com un desesperat.M´ ha despullat amb força trencant-me els sostenidors i les calces, això no m´ha agradat, i l´he fet parar. Ell m´ha demanat perdó però ha tornat a atacar-me salvatgement, una mica m´excitava, però m´ha fet una mica de por veure-li aquella mirada encesa, no era només de passió, hi havia un xic de bogeria perillosa, però sóc així de burra, i per apartar montonies i buscar aventures em passa el que em passa. Hem anat cap a l´habitació, i després de jugar una mica, m´ha lligat al llit com l´altra vegada, estava en les seves mansde nou, però aquest cop ha obert la tauleta de nit i m´ha sorprés treient un ganivet afilat. He començat a cridar, he cridat molt però no podia escapar, i ell m´ha posat un mocador a la boca, jo l´he mossegat, però al final s´ha sortit amb la seva, i amb un altre mocador me l´ha tapada, després de pegar-me a la galta. Llavors ho he vist tot clar, en Marcel era el boig de les trucades i no el pobre Roger. Estava aterrida, no podia ser veritat que em passés allò. Els demés no patirien per mi, i jo acabaria la meva vida en mans d´en Marcel. Seria la primera a qui havia mort? En Marcel em mirava amb excitació encara més boja. Primer m´ ha fet una ferideta als pits, no era gaire profunda, però m´ha fet sang. La sang brollava vermella, i en Marcel la xupava. Llavors li he vist encara més males vibracions al color vermell. De mentres en Marcel es masturbava davant el meu horror. La meva mirada demanava pietat, però ell estava massa ocupat amb la meva ferida. La següent ha estat a les espatlles. A mi em rodolaven les llàgrimes, no volia morir, però em feia mal tot i que eren ferides superficials.En part desitjava que acabés tot d´una vegada. En Marcel xuclava el meu cos, i penetrava el meu sexe amb els dits, com si esperés que això m´excités, però jo estava ben seca, i intentava mirar la manera de fugir, però no tenia escapatòria. No sabia quants dies podia durar aquella tortura. I després potser tiraria el meu cos mutilat al mar, o m´enterreria al bosc, o qui sap. No sé per quina raó però desitjava seguir vivint, la meva vida no havia estat cap meravella, però sempre queden esperances per a tothom com diria la meva amiga l´optimista. I el miracle ha sorgit. Han començat a picar al timbre de la porta amb insistència, en Marcel ha fet cara de contrarietat, jo volia fer alguna mena de soroll, però estava ben lligada. En Marcel m´ha deixat. Estava nerviós. Jo desitjava que qui fos no marxés. En Marcel no feia soroll, però estava amb el ganivet a la mà a l´expectativa. Han començat a donar cops a la porta com si la intentéssin tirar avall, i jo que no podia fer res per ajudar-los. Em feia por que en Marcel optés per matar-me i fugir. Era un psicòpata, n´estava segura, i jo seria una més a la seva llista. En Marcel ha anat cap al rebedor, i només he pogut sentir el soroll de la porta que cedia, crits i baralla. El cas és que estava salvada m´ha semblat. Un home ha entrat a deslligar-me. M´ha fet una mica de vergonya que em trobés d´aquella manera, però l´alegria d´haver escapat de la mort em feia perdre escrúpuls. No ha trigat en venir la policia, per endur-se aquell degenerat. A mi m´han portat primer a que em curéssin les ferides, i després també a declarar. La meva ment ja començava a bloquejar aquells fets, i explicar tot davant la policia se´m feia muntanya, ara mateix tinc una visió ennuvolada de tot. Els meus salvadors han estat el veí del costat que havia sentit els meus xiscles,i… un detectiu que havia llogat en Roger per protegir-me, i averiguar més coses sobre el misteriós personatge que m´atava. I ell a la pressó patint, o potser en llibertat condicional. I jo deixant-me fer per aquell macabre atacant. No vull pensar-hi més en tot. Un cop he arribat a casa reconec que m´he pres un parell de vodkas, ha estat un dia molt dur, i encara faltava el judici…


:::7.5.04:::

Aquest matí de sol m´ha semblat un matí ideal per fer un cop d´ull a l´armari i preparar la roba d´estiu. He vist que encara tenia el mono vermell ajustat de fa anys, el mono de l´accident que mai més m´havia atrevit a posar. El vermell és un color que em senta bé, però és un color que sempre m´ha fet respecte. Es complicat d´explicar perquè és una cosa que em ve de petita, llavors jo li tenia aversió al color vermell. Intento recordar si va ser algun comentari de ma mare, o simplement són idees que de petit et formes, i te les creus. No sé si seria per anar a una escola religiosa, qui sap, el cas és que jo associava el color vermell amb l´infern, i de petita no tenia res de color vermell. A l´escola anavem d´uniforme, que era el típic de quadres grissos, però res de vermell en la roba del cap de setmana o l´estiu. En canvi el meu color preferit era el blau, el color del cel, clar, no podia ser d´una altra manera. Hi ha un somni de ben petita que encara el puc recordar clarament. Jo era dins una sala blava, amb bancs blaus, de fet semblava una església blava. Jo estava feliç allà dins. Entraven tot de dones vestides de blau, totes anaven igual vestides, podien semblar monges, però de fet al cap portaven un barret amb vel penjant, d´aquests estil Edat Mitjana. Eren les senyores de blau. Entraven totes en silenci, i s´agenollaven davant dels bancs com si anéssin a reçar. Tot era tranquil quan de cop i volta, elles, sempre sense fer soroll, però aquest cop molt ràpid, marxaven ordenadament fins deixar-me sola. Jo em preguntava el per què d´aquelles presses, i llavors, tot el blau desapareixia, i sortia una carota terrible en vermells i negres, com d´un dimoni. Encara hi penso, i torno a esgarrifar-me de nou, em fa por tornar-la a veure. La impressió d´aquella terrible figura em va despertar, i vaig correr al llit dels meus pares. A partir d´aquell dia, necessitava dormir amb la porta de l´habitació oberta, veient la llum del passadís encesa. I encara ara de gran, m´agrada tenir algunes escletxes de la persiana oberta perquè entri la llum del carrer. Absurd? Doncs no ho sé. El meu pànic pel vermell el vaig començar a superar quan als vuit anys una molt bona amigueta meva, la Rosa venia amb una cinteta vermella al cap. Allò em va fer pensar que si ella, que era tan bona, i era la meva millor amiga, portava aquella cinta al cap, jo també podia, i vaig demanar a ma mare una cinta vermella. I així poc a poc vaig acabar portant alguna cosa vermella. Es curiós però que el dia de l´accident anés vestida de vermell. Però no tot el que passa a la vida ha de tenir relació. No veig per què el vermell ha de ser el color del mal. Sembla que ho sigui més el negre oi?


:::6.5.04:::

Semblava que ja havia acabat tot, però ara em quedava en el pensament en Roger, com havia pogut fer allò? I a part els malsons de tota la nit. Com sempre després en llevar-me només el record d´històries barrejades, saltant d´un decorat a un altre, realment si a partir d´algun somni s´hagués de fer una pel.lícula seria complicat. Recordo que en el somni obria la porta de casa meva, i no podia entrar, un allau d´anònims queien sobre meu, i anaven omplint tot el replà, per acabar anant escales avall, mentre que jo era embolcallada per aquells papers, i havia d´intentar nedar per no ofegar.me, però al final els papers m´arrossegaven i anava a parar al mar. L´aigua estava freda, però m´agradava la sensació de estar fresqueta dins la mar plana que s´havia tragat aquells maleïts anònims, mentre la lluna i els estels em contemplaven. Però de cop i volta notava unes mossegades a la cama, no feien molt mal, però notava unes dents afilades, intentava nedar cap a la sorra, però no podia arribar-hi, quan més nedava més m´allunyava, com quan era petita, i llavors un fort vent provocava grans onades que em volien engolir junt amb els papers, apareixien més cartetes volant, el vent les portava de la sorra, i em semblava que les onades juguessin a atrapar-los per mullar-los i desfer-los. Les dents afilades serien d´algun tauró? Llavors el veia, era un tauró però amb la cara d´en Roger. Allò m´esgarrifava. Per sort el tauró marxava, però jo seguia sense poder escapar de la mar. Em sentia cansada i vençuda, però llavors uns braços forts m´ajudaven a sortir, era en Quim que com sempre em venia a salvar. I de cop i volta era pel carrer davant aquell caixer, i allà estava l´Igor brut i amb una ampolla de vodka a la mà. Em somreia, i veia que només tenia una dent. Volia abraçar-me i besar-me, però jo no volia, feia molta mala olor, i deia “Ninotchka em tornes boig” amb el seu accent rus, però a mi ja no m´agradava, i ell es posava a plorar i plorar, i el caixer s´inundava, i tornava a ser al mar, però amb l´Igor al meu costat, que deia que el salvés, però jo no podia, pesava massa, i el mar se´l emportava cap el fons, i jo no el podia salvar, però tampoc volia morir amb ell, i el perdia, i en Quim no venia, i m´he despertat xopa de suor.
Aquesta tarda he anat sola de compres. Volia marxar abans de rebre la visita del Jambo. Segur que picaria a la meva porta, i no vull crear el costum. Necessito una època sense lligams.No he volgut trucar a la Miriam, perquè em veia a comissaria perquè aquella era capaç de robar algun modelet, o penjadors per l´armari, qui sap. Portal de l´Angel, Porta Ferrisa, Pelai, tot era ple de gent. Per què per aquella zona sempre hi ha gent? Es fa estrany i fins i tot fa por quan alguna nit et passeges per allà, i veus els carrers despullats de la gent, solitaris, no semblen els mateixos. En canvi de dia és impossible caminar per allà si vas amb presses, sempre acabes xocant amb algú. He anat amb calma, entrava a les tendes, als altaveus les cançons de moda, robes de colors cridaners, he anat provant-me roba i roba, també entrava a sabateries. Al final només m´he comprat un vestidet, se´m veu blanqueta, però m´és igual, jo segueixo els cànons de bellesa de les dones de principis del segle XX. M´agrada la platja, però estic convençuda que massa sol a part de poder provocar càncers de pell t´acaba deixant arrugadeta com una pansa.
Com no tenia ganes de tornar a casa encara, he anat fins a la pizzeria dels últims dies per menjar una mica de pasta. Els cambrers deurien esperar que arribés algun acompanyant, però no ha aparegut ningú. En marxar a casa a peu, he passat pel caixer, estava tancat, i ni rastre de l´Igor. Havia perdut l´oportunitat de saber si era realment ell. Potser millor així, és més romàntic tenir el record d´aquelles nits de passió, i pensar que el destí igual que me´l va portar me´l va treure , molt millor això que tenir el record d´un pobre rodamón, atrapat en la misèria de la seva ment tergiversada sense possible retorn al món de la majoria, al món del que representa que és la gent normal


:::5.5.04:::

Ahir a la nit per sort no va passar res. Avui pel matí també estava tranquila la cosa, però he baixat a mirar el correo, per si de cas, i m´he trobat al Roger a la porteria. Li he començat a cridar, i li he dit que no volia que em parlés més i que aniria a la policia a denunciar-lo. Ell volia que em calmés. Hem fet tant escàndol que ha aparegut el Jambo i li ha clavat un bon cop de puny. En Roger ha caigut pels terres del cop, i ha quedat ben estabornit. Llavors ha sortit la Filomena, i ha dit que s´havia de trucar a la policia. En Roger plorós deia que estava només vigilant per si venia aquell depravat a fer-me res. Realment semblava que digués la veritat, però tot era massa sospitós. A la bústia no hi havia cap carta, però potser avui en Roger venia a acabar la seva feina amb mi. La Filomena ha anat a trucar a la policia i li ha dit a en Jambo que no el deixés escapar. Jo he pujat per agafar una mica de gel i donar-li a en Roger, em feia pena malgrat tot. He trucat als Davids, sabia que tindrien feina, però els hi havia de dir, que veiéssin el que feia el seu amiguet. En Roger era un mar de llàgrimes, i semblava no tenir intencions de fugar-se. Plorava i deia, “Ninona, si jo només et vigilava. Jo t´estimo » I seguia plorant. La policia ha vingut i se´ ns han endut a declarar a tots tres. Estava contenta d´haver acabat aquell malson d´una vegada. Em feia pena que fos finalment en Roger el culpable, era una pena que s´hagués trastocat. Pobreta la seva nena que mai coneixeré, tindrà un pare a la pressó A mi em feia patir que encara sortís malparat el pobre Jambo de tot allò. A part, s´expressava tan malament pobret, entre que no sabia l´idioma i els seus aparells de sordera. I si en Roger es buscava un bon advocat encara li farien alguna jugada. Jo anava pensant camí de la policia que tampoc teniem cap prova definitiva sobre en Roger, encara el deixarien lliure, però esperava aconseguir almenys alguna sentència que l´allunyés de mi per sempre. Suposo que un cop enxampat pararia de fer-me la vida impossible. No sé com està la justícia, es llegeixen casos de dones que després de moltes denúncies als seus companys, acaben mortes a les seves mans. .. Hem passat molta estona declarant. No tenia ganes de recordar els últims dies ara que semblava per fi alliberada, però ho havia de fer. Després vindria el judici…
Quan hem tornat a casa en taxi en Jambo em posava la mà a la cuixa i somreia ensenyant- me les seves blanques dents. Els seus uls brillaven i he notat en ell no només el calor de la passió, també hi havia aquella calidesa dels enamorats. Jo el trobava un noi imponent, però no podia enamorar-me d´algú amb qui quasi no em podia comunicar. I de fet, cada vegada està més clar que acabo destroçant la vida dels que m´estimen.
En arribar en Jambo volia tornar a la feina, però la Filomena ens tenia preparat dinar, volia enterar-se de tot. Per ella tot allò seria una aventura per explicar a les seves amigues de piscina. Encara que semblava que deia de cor que s´alegrava que tot hagués acabat bé perquè havia patit molt per mi. Deia que portava aquestes nits sense aclucar ull, pendent de qualsevol soroll sospitós per l´escala. En Jambo ens ha deixat ràpid per seguir treballant. Què cumplidor i eficient!
Li he demanat a la Filomena si tenia una copeta d´alguna cosa per celebrar-lo i ha tret una mica de moscatell. Havíem de celebrar la fi d´aquell malson. Ens hem animat, i vinga a prendre copetes. La Filomena era divertida. M´ha confessat que li agradaria tornar a ser jove per poder emportar-se al llit al Jambo. Es veu que des de la mort del seu marit feia quinze anys, la dona havia estat fidel al seu record, però que se´n penedia , i ara ja era massa tard. Deia que envejava la meva vida, que ella només havia estat amb el seu marit, i que havien estat molt feliços, però no havia conegut res més. Jo li he dit que si es coneixia algú com em deia que era el seu marit, no valia la pena anar recorrent cossos diferents que no buscaven amor, ni acabaven d´omplir. Al final ens hem acabat posant nostàlgiques. La trucada del David B. ens ha tornat al món real. Em deia que no entenia què li havia passat a en Roger, però que estés tranquila perquè de moment el tenien retingut. Volien quedar amb mi, però els he dit que per mi, ara ja no s´havia de patir. He deixat a la Filomena amb els seus records, i jo he tornat a casa, sabia que en Jambo trucaria a la meva porta i així ha estat. Avui en el taxi m´he jurat que no tornaria enrotllar-me amb ell, però amb el moscatell que portava a sobre, necessitava omplir la buidor de la meva ànima, i he acabat omplint només la buidor del meu cos. Suposo que hauré de parar aquestes trobades, no vull fer mal al Jambo.
Ara acabo d´anar a sopar amb la Miriam, he trucat a ella i en Quim per explicar-los el desenllaç. La Miriam ha insistit en anar a sopar, i així ha pogut parlar molta estona sobre el seu nou amor. Se la veu tan feliç. Igualment segueix com sempre. Avui ha robat la tovallola del restaurant. No té remei.
Avui podré dormir tranquila. Tranquila sobre el misteriós personatge anònim que ara té la cara d´en Roger. A part d´això la meva vida segueix amb el mateix desordre de sempre. Almenys no plou


Pensaments de l'Artista Desconeguda


La meva vida i miracles, el teatre musical i el vodka...


Ninotchka en tu idioma





Escriu-me
E-mail Ninotchka
Trobo interessant...
Catapings
Gattaca
Mes Marge
Converses
Quaderns
alatrencada
turoparc
Khalina
L'aeropla...
Cromets
Enric Granados
Donot's Blog
formaire
Cansoner
El declivi de Nigmad
Club Bohemi
Gemma Blog
Kena Xe
Jun
Hosting Blogger
Blogwise
Diarist.net
Arxius
2004/02 2004/03 2004/04 2004/05 2004/06 2004/07 2004/08 2004/09 2004/10 2004/11 2004/12 2005/01 2005/02 2005/03 2005/04 2005/05 2005/06 2005/07 2005/08 2005/09 2005/10 2005/11 2005/12 2006/01 2006/02 2006/03 2006/07 2006/08 2006/09 2006/10 2006/11 2006/12 2007/01 2007/02 2007/03 2007/04 2008/08
GeoURL