Pensava que el bon temps arreglaria la meva vida, però segueixo trista i trista. Avui a sobre estic inflada com una pilota, i això s´ha de suportar cada quatre setmanes, em sento lletja, crec que faig pitjor olor, em torno una maniàtica de la neteja aquests dies, i entro i surto de la dutxa, especialment ara que comencen les calors, gasto desodorant sense parar. Sé que si em relaciono amb altra gent segons com puc estar antipàtica, però si no surto de casa, encara és pitjor. Si bec em puja ràpid al cap. He sortit per tant al carrer. Passejava sense mirar res, indiferent, com arrossegant-me, enlloc d´estar mirant aparadors o observant a la gent. He arribat fins a la plaça Catalunya, estrangers i autòctons eren a la gespa, prenent el sol. I els coloms seguien com sempre al mig de la plaça. Mai he entès com els pares deixen que els seus fills els donin de menjar. Deuen ser transmissors de moltes malalties. A mi en el fons em fa fàstic passar pel mig de la plaça, vora d´ells i que no s´apartin quasi, però sempre hi acabo passant. Deu ser masoquisme? No sé si la reencarnació és real, però si ho fos, no m´agradaria renéixer com a colom. M´agradaria perquè podria volar, i suposo que no em marejaria, però quina vida tan avorrida la del colom de ciutat. O pitjor ser un colom d´aquests blancs, que et fan servir els mags pels seus trucs, o et posen sobre un pastís de noces, això encara seria més espantós. Ara recordo un cop que vam anar amb l´Igor a Portaventura. Feien un espectacle d´ocells, arribàvem tard, i era quasi tot ple, menys una filera. Sospitós oi? Doncs allà sobre aquells seient hi havia una corda on al final de l´actuació hi anaven a parar uns quants ocellots que van començar a cagar-se sobre nosaltres. Jo vaig reaccionar a temps, però l´Igor va quedar fet un mapa. Pobret! Quina fila que feia, però ell va riure com mai l´havia vist! Ai el meu Igor. A saber on pararà ara. I jo de mentres contemplant els coloms de plaça Catalunya.Allò era per deprimir-me més.
He decidit fer la ruta del CD, i anar per la Fnac, el carrer Tallers, l´emblemàtic Balada de Pelai, però com no tenia el dia, he acabat sense comprar res. A part el carrer Pelai també em posa nerviosa, la vorera és estreta i la gent va en grups ocupant-la tota i no es pot avançar. Almenys Portal de l´Angel o Portaferrissa són més amples, i no et sents tan agobiada. Avui no tenia el dia. En Roger volia quedar per variar, però jo li he dit que no per variar. Què variat! El que també ha trucat és en Rubén de Sevilla. Diu que intentarà demanar-se un divendres festa per venir-me a veure a Barcelona. Suposo que hauria de fer-me gràcia, però la veritat, no me n´ha fet gaire. Potser és que tinc un mal dia, o potser és que sóc una frívola, qui sap, en tot cas, li he dit que vingués quan volgués, suposo que no li puc negar aquesta visita, clar que he vist clar que ell pensa venir a casa meva. Diu que vol venir aviat, que no es treu els meus ulls blaus del seu cap. Però els seus ulls verds no estan les 24 hores fent-me companyia. No sé què vull ni per on seguir. Es desesperant!
