body comentado
Barcelona sunset
:::31.5.05:::

Quan estic amb en Quim sóc una altra. Sembla que tots els meus problemes hagin desaparegut. Surt la Ninotchka alegre. I això que dissabte va ser duret anar-me a examinar del nivell C. Això va ser idea de l?Ester, perquè ens vam apuntar al febrer, i jo, no m?he esforçat gaire, i així estic, que l?examen em va anar més o menys bé, però tampoc tinc clar si he aprovat. L?Ester tampoc ho té gaire clar, perquè els exercicis van a on pots fallar. I suposo que és el normal. I suposo també que és una vergonya dir-me catalana i no preocupar-me per escriure de la manera més correcta possible la meva llengua. I per acabar-ho d´adobar, dedicar-me a penjar els meus escrits en barbarismes per internet, donant mal exemple en general. Aquests dies he descobert paraules noves, i que alguns pronoms i preposicions els faig servir molt a la meva manera, o sigui malament. Es ben trist tot plegat. Dissabte vaig decidir llegir força, i anar mirant les fitxes i apunts del nivell C per anar perfeccionant-me. De moment no he fet res, però hauria de fer-ho, i no deixar-ho. Aprovar no ha de ser-me suficient. A la sortida de l´examen, una noia comentava que la joventut que acaba Batxiller a Catalunya, i li donen el nivell C, segurament no passarien l´examen que vam fer nosaltres. I potser té raó, però això no és excusa perquè no intenten tots plegats fer servir la nostra llengua d´una manera adequada. Si nosaltres no la cuidem, qui ho farà? M´està sortint un discurs força patriòtic, però crec que és important. I que és més important la defensa del català que la reconciliació meva amb el professor. Perquè segueix sense agafar-me el telèfon. En Quim m´ha prohibit que truqui al professor, però aquesta tarda els dits no han volgut fer cas a les ordres del meu cervell. Al matí he anat a veure la Miriam. Avui s´ha vist prou animada com per fer una petita volteta. Ja no li tiben tant els punts, i ja pot aixecar més el braç, que els primers dies ni podia recollir-se el cabell pobreta.
No vull pensar en el professor, però el trobo a faltar. Tinc un buit al cor. A veure si l´omplo ràpid. Sé d´un que vol omplir-lo. Ai, aquest Roger, però amb l? excusa de l? examen, en Quim a Barcelona, l?operació de la Miriam, l´he allunyat de mi uns dies. Ara, l´he tingut present, gràcies a les seves trucades i als seus lovemarkets (si que és una bonica paraula per parlar dels xuclets)
I ara toca esperar. Esperar els resultats del casting, esperar els resultats del nivell C, esperar si el professor diu alguna cosa, tot és esperar. Esperar que arribi el casament de la Miriam, esperar que demà no sigui ennuvolat. Esperar és poc actiu i poc gratificant. Haig de quedar amb els Davids, a veure si el tema de donar algunes classes de cant tira endavant. Crec que els convidaré demà a sopar. Potser li puc dir a en Roger. Clar que ell qui sap si té funció o no. Li diré que es passi quan acabi. Així em veu, però no estem a soles. Això faré. Potser ara és tard per trucar. Demà trucaré. I a veure què els preparo


:::27.5.05:::

El professor no ha dit res més. He trucat, i ni cas. El dono per perdut? M´agrada pensar que passat el cap de setmana, quan torni de veure al boig (ha sonat una mica despectiu això de boig, li diré el seu pobre pare, però de fet està tocat de l´ala segons diu ell) em trucarà
L´operació de la Miriam va anar bé. Cap a les set de la tarda va anar cap a casa els seus pares. Avui en dia, tot i fer anestèsia total, t´envien ràpid capa casa. Ara m´ha trucat en Quim per saber quan penso anar-hi. Ell ha portat la canalla a escola i ha anat al super. No para. Jo, nerviosa per l´examen de demà. Ho he deixat tot per última hora, i ahir em vaig passar quasi tot el dia a l´hospital, així que aniré cap a l´hora de dinar. Ja li he dit a en Quim que dissabte vespre ens escapem tots dos, perquè la Miriam estarà millor, i a part tindrà al novio, els pares i les visites que li caiguin.
Vaig a fer alguna cosa de profit. Res de pensar en el professor i desanimar-me. Si segueixo escrivint, li donaré voltes al tema, i serà fatal. Igualment, crec que avui provaré de fer-li un truc.
Ah, quasi no queda marca de l´incident amb en Roger. El proper que em faci un xuclet al coll.... Anava a fer una amenaça forta, però després encara t´ho tenen en compte. Res, em posaré una enganxina al coll "Prohibit fer xuclets". I no sé si posar-ho també en anglès. Com es deu dir xuclets en anglès? Si The horror no fos de vacances, segur que ens ho diria. Hi ha molta gent de vacances, i ben lluny de viatge. Sé d´un que és a Hawaï. Jo si tingués diners també marxava, me´n anava a fer la volta al món, a oblidar tot, a conèixer nova gent, viure en altres cultures, respirar altres aires, renovar-me per poder continuar endavant. Però continuaré a la meva estimada ciutat, amb la xafogor que va apretant, el desesper de la meva contradicció entre no portar una vida normal, i en el fons desitjar el convencionalisme d´una parella,qui sap si tenir fills, el reconeixement professional... He perdut el meu professor. Sempre puc anar a cercar-lo a Rubí.
Buff, l´Ester també està nerviosa per demà. Ella va ser la causant de tot, i també ho ha deixat per última hora.... Vaig a mirar lexicologia i derivació


:::25.5.05:::

Tot ha acabat amb el professor. Em fa mal parlar-ne, i intento pensar que no ha passat res, i que ell vindrà a veure´m com sempre, però és mentida, ell no vindrà, ell no podrà perdonar-me la meva infidelitat. I va ser tot tan fred. No sabia com explicar-li el que havia passat, i pensava que cara a cara podria tenir alguna oportunitat, però en començar a preparar el tema per telèfon, sobre que li comentaria una cosa, ell ràpid em va tallar fent-me la pregunta clau "Has anat amb algun altre home?" Aquella frase va ser com una galleda d'aigua freda. Només es podia respondre amb un sí o amb un no. El meu silenci va ser trencat pel professor "Ja veig que sí. Totes les dones sou unes putes. El meu pare no és tan boig com sembla. Hem acabat per sempre" I em va penjar, no vaig poder dir ni una paraula més. Vaig anar provant de trucar-lo durant tota la tarda, però ell no responia. Era a casa meva, amb l´ampolla de vodka oberta, plorava i plorava. No volia mirar-me al mirall i veure més les marques de la meva desgràcia. Si hagués tingut en Roger al davant l´ hagués apallissat, tot i que era prou conscient que la culpa era meva i només meva. No estic feta per a una vida feliç i estable, i no em vull capficar més. Es el meu destí.
La nit ha estat plena de malsons, suors, i m´he llevat fatal. He intentat parlar amb el professor, però he de començar a pensar en seguir la meva vida sense el professor. No em puc enfonsar. No vull fer-ho de nou. De fet, ell era un home estrany, que em portava masses anys, tenia un pare boig, el veia poc, no sé. Tot i que em feia sentir feliç, estable. Però molta gent pot fer-te sentir feliç i estable. Però a part, jo estava enamorada d'ell, i això ja costa més. L´ únic consol que tinc ara mateix és l´arribada d´ en Quim avui, tot i que el motiu no és tampoc massa agradable. Ve per l'operació de la Miriam. Jo haig d'animar-me perquè no tinc problemes de salut, i això és un bon motiu. I a part tindré en Quim per Barcelona fins diumenge. Això em dóna una mica d´ ànims, i potser també, no sé per què, però penso que potser finalment el professor respondrà a les meves trucades Aiss, havia de passar-me això ara que necessitaria concentració i temps per perfeccionar el meu català. I l´operació de la Miriam. Tot arriba en el pitjor moment. I avui , abans de l´operació de sa germana, no puc deixar-li anar tot el rotllo a en Quim. I tampoc vull explicar-ho a la Filomena. Dirà que si ha tallat tan ràpid per telèfon és perquè no tenia gaire interès. Puc imaginar les seves paraules. I quan li expliqui que va dir que totes les dones érem unes putes, i que el seu pare no era tan boig..... Puc imaginar l'expressió de la seva cara. No penso explicar-li, però tot plegat em crema per dins. Tampoc puc explicar-li a en Roger perquè encara acabaria culpabilitzant-lo, i suposo que ell ja porta la seva càrrega, i a part, el veig canviant-li la cara i pensant en com em tornarà a atacar de nou. Esperaré, intentaré mantenir una espurna d?esperança, potser tinc dret a una mica de felicitat, qui sap si el professor acceptarà tornar-me a veure, almenys que em deixi explicar-me. Clar que segons el que em digui, no sé si podré suportar-ho, però m´agradaria veure´l de nou. Almenys una última vegada. Torna al meu cap la cançó ´Dir-te adéu, amor és com morir una mica. Dir-te adéu per mi amor, és maleir una mica el destí ferotge, que no vol aturar el temps del rellotge quan te´n has d´ anar......


:::23.5.05:::

Els xuclets continuen on són. Potser amb menys força, però el maquillatge no els dissimula gaire. I jo no sé si alegrar-me que el professor ahir em digués que estava cansat per veure´m, i avui no hagi donat senyals de vida. Jo tampoc n´he donat per la por que em deixi davant l´evidència. Tot i que amb la indiferència que mostra potser ja està pensant en deixar-me. Pot ser que vagi agobiat amb les seves coses, i que no em faci gaire cas per tot el que porta a dins, però tampoc li deu compensar gaire la meva presència si no fa res. El problema serà quan vegi els xuclets. Jo no sé si hauria de fugir uns dies amb alguna excusa per no veure´l. O potser el més sincer seria confessar, dir la veritat i prou.
Dissabte vaig haver d´explicar-li tot a la Filomena. Em sentia tan abatuda. Ella em deia que potser era que realment m´agradava en Roger, i que els nens i borratxos actuen de cor, amb la veritat per davant, i no sé quines històries més. Del professor no va parlar malament, però ella repetia que tampoc podia amagar-me, que havia de mostrar-me tal com era, tot i que ell semblava que es comportava foscament. Però bé, la Filomena a part d´aquests comentaris, s´ha portat bé. Dissabte al vespre vam anar a veure La guerra de les galaxíes. A la noia de la farmàcia li sobraven dues, perquè amb la seva colla s´havien desorganitzat, la Filomena ho va sentir, i les va comprar per nosaltres dues. Vam passar una estona entretinguda, tot i que potser jo esperava més de la pel.lícula
I ahir pel matí vam anar a Sant Agustí. Era Santa Rita. En Roger m´havia enviat un missatge recordant-m´ho. Ell hi anava amb els pares i la nena. Jo vaig decidir anar amb la Filomena, i com no amb samarreta de coll alt, element que no deixo aquests dies. L´any passat en Roger em va portar una rosa beneïda perquè la guardés amb paper de plata esperant que es cumplís el meu desig. Jo vaig demanar trobar algú que m´estimés tant com jo el pugués estimar. Crec que al final vaig decidir això, i ara passat un any, la rosa segueix guardada, jo vaig a resar a santa Rita, però no sé si és el professor aquesta persona. O potser és en Roger i no he sabut adonar-me´n, i això em fa ballar el cap. Sempre dubtant. No fa gaire diria que estava tan enamorada del professor, però si divendres vaig ser capaç de perdre el cap, potser vol dir que no estic tan enamorada. O simplement el problema és que sóc un cap verd sense remei.
Ara tinc una altra rosa per demanar un nou desig. Potser que en demani un de més professional.
Avui era el casting. Però s´estaran una setmana o més veient a moltes altres que ho fan igual o millor que jo. Preferiran a algú amb qui hagin treballat altres cops suposo. No ho he fet malament, però els nervis se´m menjaven. En tot cas he estat capaç de fer-ho. Puc fer coses, i si no és actuant, haig de fer-me valer, i no passar per la vida sense deixar una mica d´emprenta. Ara vaig a seguir fent alguna cosa per poder-me valorar una miqueta més


:::21.5.05:::

L'he feta grossa. Ahir vaig beure massa, i vaig acabar a casa d´en Roger. Tinc un record vague del que va passar, però sé que no vam ser cap exemple de puresa i castedat. Quan m'he llevat abraçada a ell i he vist que no era el professor, he fet un gran crit. L'he espantat. El cas és que acabo de tirar pel terre la meva relació amb el professor, perquè crec que no entendrà que com ell em deixa sola, jo em consolo amb un dels meus ex. I de fet no va ser això, jo no sóc conscient de voler liar.me amb en Roger. Però ho vaig fer, i a sobre hi ha proves. Potser fins i tot testimonis. No, fora bromes, perquè la cosa és greu. Porto el coll amb un xuclet a banda i banda. I estem a estiu!! Sort que va sortir aquella moda de samarretes de tirants amb coll alt, però això només dissimula en general. Si demà ve el professor, què faig? Apago el llum dient-li que vull una trobada ben íntima? No. Hauré d´explicar-li la veritat, tot és massa perillós. O sino intentaré estar uns dies sense veure´l. Tot i que no sé si ho suportaré, però és l´única manera de salvar-ho tot. I callar. I esperar que en Roger no obri la seva boqueta. Aquest Roger! Ha marxat a casa els seus pares a per la nena, que ahir la va deixar. I menys mal, perquè com deuríem arribar a casa. Jo ara em noto el cap fatal. Vam beure massa. O almenys jo . I ara no sé què fer. En Roger m´ha dit que em quedés si volia. No pot deixar d´intentar que torni amb ell. Espero que no faci com un de l´òpera d´ahir, que perquè la Jenufa fos només seva, amb un ganivet li desfigura la cara. De vegades l´amor arriba a uns extrems que també són perillosos. Es com el fanatisme, que fa fer a la gent coses esgarrifoses. I jo ara castigada a casa amb dos xuclets. No, això tampoc, perquè amb aquesta samarreta de coll alt no es veu res. Em faria els xuclets expressament? Clar tampoc em puc enfadar amb en Roger, però estic de mala llet, amb mí mateixa, i amb ell. I ara què faig? Realment m´agrada prou el professor com dic? No sóc ni capaç de ser-li fidel. i aquests xuclets. I aquest mal de cap!! Potser millor dormir una mica


:::20.5.05:::

El professor ahir estava molt estrany. I avui no m´agafa el telèfon, tot i que ja sé que marxa a Tarragona. Aiss. No em vull preocupar, però estic desanimada, molt desanimada. Per sort me´n vaig amb el Liceu, a veure l´òpera Jenufa, i després anirem a prendre alguna cosa amb en Roger. Espero animar-me perquè ara mateix no tinc esma de res. M´ha fet pal fins i tot planxar-me els pantalons. Ara ja està. Vaig a vestir-me i pintar-me, a veure si em millora la cara


:::19.5.05:::

Hi ha gent amb barra. Un d´aquests és en Fidel, aquell noi que vaig conèixer pel xat. M´ha trucat preguntant-me si el reconeixia. Ja li he dit que per la veu no, clar, però que de Fidels només conec el novio o ex de la Rociito i ell. Li ha fet força gràcia. Reia com nerviós. Jo la veritat no sabia què voldria. Innocent de mi vaig pensar que ja havia acabat les oposicions i en portar un altre ritme de vida, estava recontactant amb amics i coneguts (perquè jo quasi ni coneguda sóc). El cas és que té el primer examen dissabte, i... no sé si recordo bé les seves paraules, però m´ha dit que com ja ho sabia tot més o menys, es volia prendre aquesta nit lliure i relaxar-se una mica. Divendres repassaria alguna coseta i a dormir ben d´hora per l´examen. Li he dit que era molt bona idea, però que avui sopava amb la meva parella (això d´anomenar com la meva parella al professor, m´ha agradat) I llavors ell ha dit que no calia sopar, que podíem veure´ns després. I jo li he dit que per a què fer? I ell ha dit que el que ens digués el cos, que no me´n penediria i... Va molt desesperat el pobre. O no sé què li diria fa mesos perquè vingui amb tanta insistència, i més dient-li que tinc parella. Li he dit que la meva parella sopava amb mi, i es quedaria per a fer el que el cos ens demanés, i segur que no ens penediríem, però que igualment encara que no es quedés, li seria fidel. Quin joc de paraules! Ser fidel a professor i no enrotllar-me amb en Fidel. I és que m´ha agafat un atac de riure. El pobre deia que si no li feia pena tant de temps tancat estudiant. Jo li he dit que sí, però que reia per animar-lo. I que provés amb una altra. Tot això de molt bon rotllo clar, perquè de fet en Fidel potser va propiciar una mica la meva trobada amb el professor




El professor ha vingut quan ha plegat però ja m´ha avisat que marxaria d´hora cap a casa perquè tenia coses a fer, i que demà seria una altra història. Per una banda m´ha fet il.lusió pensar que ho ha combinat tot per estar amb mi, però per altra banda, m´ha vingut al cap si de fet estava donant excuses per veure´m el just. Així ha vingut, molt llit, poc parlar, a sobre ha sopat a casa meva, i ja amb la feina feta a les nou i algo ha marxat. No vull donar-li voltes a tot, així que ho deixo estar. Aprofitaré ara que la Filomena no em fa entrar pors, i intentaré no buscar-me´n jo d´una altra mena. Estem a un bon moment crec. Llàstima que ell no tingui lliures els caps de setmana, però la vida mai ve rodada. I el dilluns em va deixar anar a casa seva. Tot i que si malpenso em fixaria en que no em va deixar dormir
I la Miriam ja l´operen pobreta la propera setmana. Però menys mal, perquè si haguessin trigat més en donar-li hora, hagués hagut d´endarrerir-ho pel casament o jo que sé. Està nerviosa, però potser menys que abans perquè ja té un tema concret.
A part hem estat parlant també sobre el pianista aquest aparegut del no res. Sembla de pel.lícula. D´on deu ser aquest noi mut que no parla però és un portent del piano? Quan vaig llegir-ho, per un moment vaig pensar en si seria l´Igor. Però clar, que jo sàpiga l´Igor no tocava el piano. I en aquest any i mesos que va desapareixer de la meva vida és impossible que s´hagi convertit en un virtuós del piano. Igualment, la foto no és la seva. Sembla mentida que l´Igor encara estigui en el meu pensament, i a sobre vagi apareixent en els somnis. En tot cas, ell per la cavalcada de reis va fugir de mi. Ara els records s´enterboleixen, i dubto si realment era ell o no. Però en tot cas haig de pensar que ell no forma part de la meva vida ja. Així ho va voler. O qui sap, potser va haver de fugir obligat. M´agradaria pensar que li vaig agradar, i que encara somia en mi de tant en quant. Però això és donar ales a una irrealitat. Ara tinc el meu professor, encara que no el tingui del tot. I amb ell, més o menys puc viure sense patir. I a part, tinc alguns projectes. Els Davids m´han animat a donar alguna classe de cant a alumnes que els ho han demanat. I ho faré. I això no és tot. No sé si dir-ho per si dóna mala sort. De fet és només una prova. Esperaré a dilluns. I el 28 tinc un altre dia important. Ja quasi no ho recordava, però faré país. Em sento amb ànims per a fer coses


:::18.5.05:::

Avui la pluja m´ha fet estar una mica figona. El professor a sobre, m´ha dit que preferia estar a casa seva perquè tampoc li agrada la pluja es veu. En canvi, en Roger no ha tingut por de la pluja i ha vingut a veure´m a l´hora de dinar. Ultimament està molt agradable. La Filomena també. Es cert que ella m´ha fet aquesta tarda algunes preguntes sobre el professor, però semblaven dintre de la normalitat, i no ha parlat malament d´ell. Deu ser la seva nova tàctica? En Roger m´ha animat una mica el dia. I ha rigut molt del meu gra que tinc al front. Jo no sé per què, però tinc un horrible gra al mig del front. I a sobre com l´he anat tocant, no hi ha maquillatge que el dissimuli. I en Roger feia broma, deia que me´l pintés amb rotulador o llapis negre com si fos una hindú. De fet la broma ve de dissabte, que vam anar junts per la nit al teatre Llantiol a veure "Confidències de Broadway". La fan els de L´Oca Underground. Estan el pianista i la cantant de l´espectacle que tant em va agradar amb cançons de Sondheim. Ara canten cançons de diferents musicals.I enmig, hi ha uns textos. Un parlava d´un que tenia molta molta sort, i li va tocar una volta al món, i a la India troba la seva dona ideal, i deien que només faltava que en rascar la piga del front de la noia li toqués el cotxe. Bé, de fet crec que és un acudit, però en Roger volia que em pintés la piga perquè li toqués el cotxe. Està com una cabra, però em fa riure molt. I dissabte, després de l´obra i menjar una mica a la Rambla del Raval, vam passejar per les Rambles. A mi em feia una mica de por tant de rebombori amb la victòria del Barça. Alguna gent anava massa esvalotada, algun container cremat... I ell anava seguint alguns crits dels grups bàsicament masculins que eufòrics celebraven la Lliga
I res, segueixo amb el meu gra al front, per sort sense haver vist més animalons fastigosos prop casa meva, ara ja sense pluja i esperant veure demà al professor, i amb en Roger sense ànims de baralla des de fa dies, ni buscant problemes.


:::17.5.05:::

Tot és fatal. Aquesta pluja, mullar-se, els llamps i trons que no m´agraden gens. He baixat les persianes per no veure´ls, però a mi m´agrada dormir quan estic sola amb un pam de persiana pujat. I per fer la cosa més dramàtica, en arribar a casa un escarbat al replà. No era massa gran, però era ben negre, i feia molt molt fàstic. Es passejava per sobre la catifa de benvinguda que tinc, tot i que no posa BENVINGUTS que ho trobo hortera, ni WELCOME, que no estem fent la peli Cabaret. Es una catifa en tons clars, d´un tot a cent, però que valia més. De fet és per fer l´entrada més agradable i per si algú ha de refregar-se les sabates. I avui hi tenia aquest convidat especial passejant-s´hi. No sé si podria arribar a passar per sota la porta, però només pensar-ho m´agafa repelús. Ara no tiro insecticida per tota la casa perquè encara m´intoxicaria, però demà penso fer un bon ruixat i marxar a passejar si fa bon temps, i si no marxar on sigui. Doncs el cas és que l´escarabat en veure´m s´ha espantat i ha intentat fugir. No sabia si deixar-lo estar, però potser intentava entrar per sota la meva porta de nou, o la de la Filomena. Així que sense pensar-m´ho gaire i en un acte de gran valor l´he trepitjat. I per si de cas ho he fet tres vegades. El que passa és que ara em queda la por al cos sobre si en trobaré algun per casa meva. Espero que fos un escarbat despistat que amb la pluja ha entrat del carrer i ja està. I tot perquè el professor ha decidit acompanyar-me ara a casa. Em podria haver convidat a quedar-me a dormir amb ell, però ha dit que així demà em llevava a l´hora que volia i tal. He hagut d´acceptar-ho quin remei!
El sopar del comiat va estar molt bé. Vam estar al reservat d´un restaurant del carrer Llúria. El menú cuidat, els cambrers molt pendents. Van haver-hi els típics regals dels comiats: una lliga-cama, un picardies, titoletes que els donaves corda i saltironejaven per sobre la taula... A la núvia li van fer unes proves.Li havien fet unes preguntes al nuvi, i volien veure quantes encertava. A mi em va recordar la pel.lícula ¨Matrimoni de conveniència¨. I bé, la Miriam només va encertar la meitat jeje. Clar que eren preguntes difícils algunes. Això em va fer meditar sobre el complexe que es poder conèixer una persona. Jo del professor crec que no en sabria moltes, però potser hi ha parelles casades fa anys que tampoc sabrien les respostes dels altres. Les preguntes anaven des del menjar preferit, a la talla de pantalons, el primer que feia en llevar-se l´altre, que era el que més li molestava...
Crec que vaig a intentar anar a dormir, perquè em pica tot. Em fa por descalçar-me i que els meus peus toquin a terra per si apareix un escarabat. Les meves rajoles de blau grisós amb betes negres semblen amagar animalons. I m´estic obsessionant massa. I pensar que podria estar a casa del professor. No sé, però ja m´està cansant. De fet és mentira perquè estic penjadeta, però em fa ràbia veure que jo m´implico molt més que ell, perquè al final fins avui l´hora de dinar no ens hem vist. Ahir al matí ja em va avisar del seu retard tornant. Ara qui va estar encantat és en Roger que em sembla que torna a fer-se il.lusions. Tot són complicacions. La vida podria ser més senzilla, però crec que nosaltres mateixos ens la compliquem


:::13.5.05:::

Avui i ahir tot em sembla estrany.I a part estic com indecisa i estranya. No sé, serà cosa del temps.
El gran plà d´ahir amb el professor va ser acompanyar-lo pel centre a comprar-se una camisa. I a sobre es va acabar comprant dues i massa serioses, i no em va fer massa cas. A mi m´és igual, però llavors no sé per què em va fer que l´acompanyés. I llavors es va posar de cop i volta melancòlic, i em va dir d´anar a prendre una beguda a dalt la terrassa del Corte Inglès. Els ulls li van brillar quan em va dir que allà el portava la seva mare de petit. I em vaig atrevir a preguntar-li per ella, i només va dir-me que un accident se l´havia emportat quan ell tenia nou anys. M´hagués agradat sentir més detalls, però no em va semblar apropiat seguir preguntant, clar que imagino a la Filomena i al Roger fent-li el tercer grau. Un dia es ponen una mitja a la cara,el segresten, el lliguen, li tapen els ulls, i distorsionant la veu furguen sobre tot el seu passat, li escanegen totes les fotografies, les cartes personals, li prenen les còpies de seguretat de l´ordinador, amb els seus escrits,etc, etc. Ais, se me´n va la bola més que a ells.
Doncs a la terrassa del Corte Inglès, majoritàriament hi havia iaies. Algun estranger despistat també, però quasi tot eren àvies ben vestides amb les seves joies de bisuteria, petant la xerrada. La veritat és que la vista era magnífica. Es veia tot Montjuic, des de que toca al mar fins al MNAC. I a part moltes teulades i edificis de la ciutat. Jo feia tants anys que no hi pujava. El sol anava marxant, però encara anava directe als meus ulls, i jo havia oblidat les ulleres de sol.
Va sonar el mòbil. No sabia qui em trucava. I era una cosina d´en Quim i la Miriam. Em va explicar que ella, sa germana i algunes de la feina havien improvisat un comiat de soltera sorpresa per a la Miriam, i que aquesta nit es feia. Sentia avisar-me tan tard, però es veu que fins ahir no van poder saber el meu mòbil, i que els va costar fer-ho. Van haver de prendre-li el mòbil una estona i mirar-li l´agenda. I clar, vaig dir que sí que hi aniria. A part de la Miriam no en conec a cap, però suposo que haig d´anar-hi. Fan un sopar per l´Eixample, i després es vol anar a ballar. Em va dir que seria un comiat discret. Moltes ganes no és que en tingui, però serà una distracció mentre el meu professor cuida del seu pare boig. Ell era al meu costat mentre parlava, i em va dir que a veure què feiem al comiat. Ja li vaig dir que tranquil, que no hi havia strep-tease segurament. Semblava que ho deia en broma, però em va semblar que una mica gelós estava. I bé, em va dir que diumenge per la tarda tornaria i que tindríem d´extra tot el dilluns per nosaltres. Jo no tenia ni idea que dilluns és festiu a tota Catalunya. Em va dir que avui abans de marxar compraria quelcom especial per tenir diumenge un sopar de celebració. O sigui que diumenge aniré a casa seva. Estic contenta, perquè això significa que ja no està molest pel tema de les fotos. Jo no penso moure´m del seu costat, i evidentment no obriré cap porta del seu bany. Es capaç de fer que caigui alguna cosa només obrir-lo només per descubrir-me. Això ara em recorda la història d´en Barba Blava. Anava matant a totes les seves dones per ser curioses oi? Clar que elles descobrien a les altres mortes o empresonades, ara no ho recordo bé jeje. Però bé, jo no miraré res i ja està. A part, al professor no me l´imagino fent mal a ningú, pobret. Tan sacrificat cada cap de setmana per fer costat al seu pare. Ais. Clar que en Roger m´ha donat com aquell que no vol, una possible versió sobre el que fa el professor els caps de setmana. M´ha dit que no m´estranyés gens que els divendres marxés a veure la dona i als fills. Jo li he dit que algun cap de setmana no havia marxat. I llavors en Roger ha dit que era perquè s´havien separat i estaven reconciliant-se. I ha rigut, dient que era broma. Però ja ho ha dit. Jo l´he trucat per comentar-li que entre el comiat avui i que diumenge vespre aniria cap a casa el professor, era una tonteria marxar. I ell ha insistit que ni que fos a prop, i que fins i tot podríem anar per la zona de Tarragona, i trucar al professor i fer-li una sorpresa. Li he dit que res de res, que demà quan em llevi ja el trucaria per si volia anar a dinar amb mi. En Roger no m´ha semblat molt conforme, però ha semblat resignar-se. No sé, últimament es controla bastant el temperament, no fa tantes escenetes. Ara, això pot ser pitjor perquè qualsevol dia li surt tot de cop.
I res, ara fins diumenge res de professor. Ahir va ser una nit més aviat tranquileta amb ell. Estava potser un pèl trist, o això em va semblar. No vam passar-ho malament, ni tampoc que ho féssim sense ganes, però vam fer l´amor a mig gas. Però clar, no tots els dies són iguals. I potser també hi va col.laborar la meva situació hormonal.


:::12.5.05:::

No sé ben bé encara quin serà el plan que tindrà el professor per a aquesta tarda. El que em temo és que el seu plan demà serà marxar una altra vegada a veure al seu pare, que està fotut, però mira que aguanta. Em sap greu dir aquestes coses, però és que per culpa del pare boig, la Filomena m´infla el cap, i a part ell desapareix els dies que té més lliures, els dies que serien per dedicar-me´ls. Potser és massa egoista voler aquesta exclussivitat, però el necessito. Ja no sé si l´estimo o si només és una obsessió meva per no sentir-me sola, però si el tingués molt durant molt temps, me´n cansaria? A qui estimo realment? Doncs posaria la mà al foc que estimo a en Quim, encara que ara no n´estigui enamorada, però crec que fins i tot donaria la vida per ell. Pel professor és diferent, fa menys que el conec. I part encara no puc preveure les seves reaccions, i tot em desconcerta, li dono voltes a tot el que fa. I ara em venen dubtes al cap sobre si hauria d´intentar conèixer algú més, o ja tinc prous coneguts i amics. Ais, ara sembla que a qui se li´n va l´olla és a mi.
Avui he dinat amb en Roger. M´ha proposat de marxar dissabte i diumenge amb ell. Diu que no té la nena, i ja que el professor té altres obligacions durant el cap de setmana ell em distreuria. Diu que com amics, que no em preocupi, que ell no vol trencar cap relació, ni donar-me problemes. Li he dit que acabaríem barallant-nos, i que no era gaire bona idea. Però ha insistit en anar a alguna banda, apartar-se dels aires de Barcelona. Deia que jo com de tant en quant marxava a veure al Tom i l´Andy, o a la Rosa i en Jonh, ja tenia platja i muntanya i tranquilitat, i que ara a ell li feia falta, i jo com amiga havia d´acompanyar-lo. I li he dit al final que demà ,com ja hauré parlat amb el professor, li confirmaria, però quasi li he dit que sí. No sé per què ho he fet. I ara me´n penedeixo una mica, i més després del que m´ha semblat veure. En Roger, en marxar de casa meva, diria que ha anat a casa la Filomena. M´ha semblat sentir que picaven al timbre del davant. No podia mirar per la mirilla. He pensat en obrir la porta, però només he enganxat l´orella a la porta. M´he sentit xafardera total. He sentit la veu clara de la Filomena fent passar a algú. Ràpid han tancat la porta. Conspiren en contra meu? He esperat al rebedor una estona per si sortia. Estava intrigada. Quin parell! No sabia si trucar a casa la Filomena. Amagaria al Roger al balcó? I si llavors des d´allà el trucava al mòbil perquè li sonés i enxampar-lo? No sabia si deixar-ho estar. Potser els va bé xerrar plegats. Total dirien que el professor és boig i prou. No crec que facin cap plà d´espionatge per protegir-me. I he vist la jaqueta d´en Roger. Se l´havia deixada. Excusa perfecta. L´he trucat al mòbil i m´ha dit que ja li donaria quan anéssim de cap de setmana. Poc he averiguat, però ho he deixat estar. Havia de triar què em posava per rebre al meu professor. I ja estic vestideta d´una manera molt suggerent. Realment avui estic força guapa.




I el professor em va trucar ahir per la tarda. No va haver-hi disculpes, ni jo vaig fer-li preguntes. Va ser una breu conversa tan simple com preguntar-me si volia que em vingués a veure.
En obrir la porta i veure´l allà, una sensació d´alegria i satisfacció va envair-me. Vaig fer-lo entrar, i em vaig llençar als seus braços. Necessitava acariciar-lo, resseguir tot el seu cos amb les meves mans com si volgués recordar el tacte oblidat. Ajuntar els meus llavis amb els seus com si volgués fondre el seu esperit en el meu. El mirava entre carícies per no oblidar la seva cara en la propera separació i poder-lo tenir sempre gravat a la meva ment. Notava el batec del meu cor precipitat després de l´ànsia dels dies passats lluny d´ell. Fins que vaig notar com unes llàgrimes anaven relliscant lentament per les meves galtes. Ell també va adonar-se, i acariciant-me va preguntar-me què em passava, i em van sortir de l´ànima les següents paraules ´Acabo d´adonar-me que t´estimo´ Fins i tot a mi em van sorprendre. Ell va mantenir la mateixa cara, tot i que em va semblar que la seva mirada s´ endolcia. Un somriure va sorgir dels seus llavis, i les seves carícies em van semblar més tendres que mai. Però ell no va dir res. Només em mirava acariciant-me. Va tornar a acostar els seus llavis als meus, i vam estar força estona només petonejant-nos, amb carícies. Érem hores lluny d´aquest món, a un lloc on només existíem tots dos. Després va proposar-me un bany. Vaig omplir la banyera, i allà les carícies van perdre la seva innocència per donar pas al desig, a la passió, necessitàvem fer l´amor bojament, sense parar, el meu cos s´estremia en el joc del sexe, la respiració se m´accelerava, volia més i més, els meus gemecs cada cop eren més forts, i el professor em va portar a una muntanya russa d´orgasmes que quasi em van fer perdre els sentits. No vam sopar. Vam anar al llit per seguir amb una altra estona de carícies i petons. M´agradava tant besar-lo. Al meu cap tornaven les paraules ´T´estimo´ Tenia por de pronunciar-les i novament no trobar cap resposta oral. Però elles seguien com martells repicant dins el meu cap ´T ´estimo, t´estimo, t´estimo?.´ Havia de dir-li. Era el moment. El tenia al meu davant. Volia que ell sabés que l´estimava, que el necessitava per seguir vivint, que no m´importava que el seu pare fos boig, ni no saber res de sa mare, ni el mal averany de la Filomena, ni les precaucions que em deia en Quim que tingués. I li vaig dir ´T´estimo¨. Ell va somriure de nou una altra vegada, però ràpid va abraçar-me perquè els seus ulls desapareguessin de la meva visió. Em va abraçar molt fort, però crec que ell va captar el meu desencant després de l´esforç que m´ havia suposat la meva confessió. Suposo que com si volgués canviar de tema, va besar-me d´una manera més voluptuosa mentre els seus dits s´escurrien pel meu entrecuix. Els seus hàbils dits jugaven amb el meu clítoris tot fent-me notar la duresa del seu membre preparat per a noves batalles. Voldria que m´hagués dit ni que fos un breu ¨jo també¨ No m´haguessin calgut les paraules màgiques ¨T ´estimo¨. Tot i això preferia que no ho digués per dir o només per fer-me contenta. Vaig decidir que sabria esperar. Els seus moviments no em deixaven pensar gaire, ell seguia excitant-me passejant la seva llengua mullada entre les meves cames, els seus dits tampoc paraven, i em va fer evadir-me de nou dels pensaments sobre els nostres diferents ritmes d´estima. De moment en tenia prou sentint-lo de nou dins meu, era l´únic lligam que tenia assegurat. Em sentia desitjada. Però tot va deixar de preocupar-me en aquells moments. Ell intentava moment a moment dur-me cap a una situació més desenfrenada. Vaig prendre una actitud més activa, vaig omplir-me la boca de la seva virilitat mentres notava la humitat del meu desig . Vaig oblidar que ell encara no m´estimava. Volia només gaudir del sexe, provar diferents posicions, i allargar el plaer el màxim possible. Vam dormir d´una tirada, i poques paraules hem creuat aquest matí. Jo m´he llevat força tard. No sé com ha aguantat ell donant classes. M´ha trucat aquest migdia dient-me que si de cas demà podíem veure´ns, que avui descansaria. I m´ha dit si demà volia sortir a sopar, o anar al cinema, que podíem buscar-nos alguna activitat diferent tot i que ahir havia estat una vetllada inoblidable.
Qui també ha trucat al migdia era la Miriam. Volia que l´acompanyés a Ikea. I quina frustració! Era tancat i barrat. Es veu que és la festa major de Badalona. Quina mala sort! Li he dit d´anar al d´Hospitalet, però ja ens ha fet mandra, i ella volia no tornar tard pels nens.
Després he anat a veure a la Filomena. Volia explicar-li que havia passat uns moments molt agradables amb el professor. El tema de ´T´estimo¨ he decidit obviar-lo. Segurament ell no va dir res perquè prefereix estar més segur, anar amb calma, no precipitar-se. No vol fer-me mal. Estic jo, però també té al cap el tema del seu pare. I segur que en té altres maldecaps. Quan un és mestre sempre té preocupacions. Es una feina estressant. Quants mestres agafen depressió.
La Filomena m´ha dit que se´n alegrava de veure´m tan feliç, però que vigilés, i que sobretot no anés mai a sopar a casa seva per si de cas. Li he dit que no comprenia. I llavors m´ha dit que en un restaurant no hi havia perill, però que si preparava ell el menjar, podia afegir-hi alguna cosa. Li he somrigut. I li he dit que no es capfiqués més. No he volgut ser desagradable amb ella. Crec que torna a estar en baixa forma. No ha superat que la deixés el sevillano. I d´alguna manera ha de distreure´s. Millor que inventi històries de suspens i misteri sobre el professor que una depressió. Però em té preocupada. Suposo que jo amb les meves paranoies no li estic fent massa cas. Hauré de mirar alguna manera d´animar-la perquè qualsevol dia coincideix per l´escala amb el professor i en fa alguna de grossa


:::10.5.05:::

Al final no l´he trucat ni ell ha donat senyals de vida. Jo potser m´ho estic prenent com quelcom personal, i ell ni hi pensa. O potser vol fer-me patir, i ho està aconseguint. Suposo que la solució fàcil és trucar-lo quan calculi que plegui. O ara mateix. No sé. Segueixo amb mal de cap. He pogut dormir sense pastilles, però encara tinc mal de cap. En tinc menys això sí, tot i que la Filomena no col.labora. No em sento lliure per explicar-li el que em passa amb el professor, perquè a la que pot aprofita per criticar-lo. Que si al principi no em cuida que d´aquí temps no em mimarà gens. Que si on vaig a parar amb un home que em porta tants anys, que jo podria emportar-me al que volgués i ser tractada com una princesa. Que vigili molt, perquè això del pare boig feia mala espina. Quan ha insistit en que li donés el mòbil i l´adreça del professor per si havia de localitzar-me algun dia, ja m´ha semblat massa. Li he hagut de parar els peus. Li he dit que veia masses pel.lícules. Sé que pateix, però massa imaginació. S´imagina al professor torturant-me fins matar-me, i tot perquè el seu pare està a un psiquiàtric. No es pot jutjar a la gent de bones a primeres. Ais. I ell sense trucar. Truco al Roger de mentres? Què voldria?




Qui podia trucar-me a les 7.45 del matí a casa??? I conseqüentment despertar-me. La Filomena amb un còlic nefrític? Per sort no. El professor demanant-me disculpes per dormir-se ahir i no dir-me res en tot el dia? Tampoc. Aquesta opció realment era millor. Però qui m´ha trucat era en Roger, i no he estat gaire agradable amb ell. I ja no hi ha hagut manera d´aclucar ull. Després de voltes pel llit, i a sobre sense rebre la trucada o missatge esperat del professor m´he posat a fer feines de la llar. Molt interessant i creatiu. I ara entre el poc dormir i el dia ennuvolat sento el cap que explotarà en qüestions de minuts. Quin mal! Hi ha lluita del meu cervell? Qui em punxa? Algú m´estarà fent vudú? Hauré d´intentar dormir, però potser prendré una pastilla perquè em passi. Diria que no en tinc cap. Potser hauria de baixar a la farmàcia. Paro d´escriure. Si segueix aquesta presió a les parets cranials,aquest volcà dins el meu cervell, no aguantaré, i deixaré que exploti lliurament. Bocinets del meu cervell escampats per l´habitació. Ecs. Quines idees em venen al cap. La Filomena avisaria al Senyor Lobo de Pulp Fiction?
Millor dormir, o pastilla o dormir




Divendres volia fer les paus amb la Filomena, però vaig rebre una inesperada sorpresa. En Quim va venir a Barcelona. Venia en part per animar a sa germana. Pobreta Miriam, això de l´operació la parteix. Com per sort no és greu, doncs ara està en situació d´apta per operar-se, i algun dijous l´operaran, però l´avisaran la setmana d´abans. L´operaran quan hi hagi algun forat entre les pobres que tenen bultos cancerígens als pits. En teoria al maig, però clar ella es casa al juny. I diu que si li coincideix passa de tot, i que s´endarrereixi l´operació. Un bon embolic tot plegat.
Així que el cap de setmana no tenia professor, però he estat ben distreta amb en Quim. Tenia ganes de veure´l i xerrar i xerrar? I el professor no sé què li passa. Dissabte va trucar-me i li vaig comentar que estava amb en Quim, i no sé si es va posar gelós o què, perquè ahir em va escriure un missatge dient que arribaria tard, i avui com sabia que tenia classes, l´he escrit un missatge proposant-li trobar-nos, però no ha respirat. Després volia trucar-lo, però com jo tenia una tarda estranya, fins les deu i algo de la nit no l´he trucat, i tenia el mòbil apagat. Potser dormia, qui sap. Deuria estar cansat del cap de setmana. O no sé la veritat. I la veritat he arribat a casa amb ganes de parlar-li, de veure´l. Suposo que haurà tingut un dur cap de setmana. Ben diferent del meu anant amunt i avall amb en Quim. I la Filomena que m´omple el cap. Avui l´he picada. Li he dit que la convidava a dinar. Primer estava una mica esquerpa la veritat, però després tot ha tornat a la normalitat fins que ha tornat a sortir el tema del professor. No ha dit gaire. Només que havia de vigilar. I ja m´ha fet ballar el cap. Les pors, la meva inseguretat. I com m´he vist ja amb el punt negatiu, he sortit a fer un vol per la tarda. Mirar algunes botigues, tot i que no volia comprar res. I després passejar pensant, sense fixar-me en res. Caminar per caminar. Finalment he entrat a un bar i m´ha vingut de gust un entrepà de truita de patates amb ceba. Estava sola a una taula. He agafat el diari. Deien que ja hi havia futur hereu. I a mi què m´importa he pensat. Passava els fulls intentant llegir alguna cosa i que em quedés al cap, però si ara algú em pregunta no seria capaç de recordar res. Desitjava que el professor em truqués o m´escrivís. Seria una prova que li importava. Clar que no haver rebut resposta tampoc vol dir res. Potser ell esperava que el truqués jo, qui sap. Quan he sortit al carrer plovia lleugerament. Em rebenta mullar-me. Queda el cabell fatal. La roba plena de gotes de pluja, i si plou més, ara amb la roba d´estiu acaba arrapant-se al cos. Per sort no plovia massa. Volia agafar un taxi, però evidentment estaven plens. Volia caminar ràpida però les meves sabates blanques rellisquen amb la pluja. Quina gràcia! Ja em veia pel terra com una estúpida. Caminava intentant adherir-me al terra. Suposo que no oferia una visió gaire glamourosa, tot i que la gent anava a la seva. Era hora de tornar a casa i plovia. Per què havien de mirar-me a mi? No sabia si caminar per sota els balcons. De vegades em ve la mania al cap que em caurà un tros de façana. No és el primer cas a Barcelona. I avui tot ho veig de canto. He decidit pujar al metro. He segut, i al cap de pocs segons una desagradable olor a llufa ha penetrat el meu nas. Qui havia estat? He observat a tots els que m´envoltaven. Al meu costat una dona de prop cinquanta llegia un petit llibre en català com si no sentís cap mena d´olor. Era un seien d´aquells de tres. Al seu costat un noi amb xandall es feia el dormit. No el podia mirar gaire bé. L´olor semblava venir d´aprop, però podia ser dels tres de l´altra banda. Hi ha gent que emet olors de llarga distància. Hi ha havia un moro amb túnica blanca, pantalons blancs, babutxes amb pedretes de colors i barret en blanc i pedreria. Semblava massa mudat per ser l´autor d´aquell pet. Al costat una noia desgrenyada, amb metxes rosses de mesos, amb un cert aspecte de bruta. Seria ella? Qui sap? Clar que al costat de la noia, l´home d´uns quaranta, grassonet, amb pocs cabells que feia burilles semblava el candidat ideal. Només m´ha faltat veure que obria les cames i que portava els pantalons gastats a l´entrecuix, si no vigilava petaven en un no res. La cosa semblava calmada. L´olor havia marxat. I de nou una altra vegada. He decidit aixecar-me i canviar la situació. Sort que baixava en res. Almenys les olors m´ han fet distreure el pensament.
Després he arribat a casa, i l´he trucat. Però ja no hi era. I ara a esperar a demà. Esperaré que em digui alguna cosa, però a l´hora de dinar si no diu res el trucaré. Tinc ganes de veure´l ja, però voldria que ell també tingués ganes de veure´m a mi No està bé dir-ho, però desitjaria que acabessin aquests viatgets a Tarragona


:::6.5.05:::

Ahir em vaig barallar amb la Filomena. Jo em sentia feliç, i vaig xerrar més del compte. No sé per què, en confiança se´m va acudir explicar-li que ell s´havia per fi confiat, que m´havia dit que era el pare qui tenia greu en un psiquiàtric. I llavors la Filomena em va sortir per on menys m´esperava. Va dir-me que la bogeria acostumava a ser hereditària, i que millor m´apartés d´ell, que potser amb els anys es xalava, i acabava matant-me. Que s´havien donat casos així. Li vaig dir que era una exagerada, i que no podia carregar-li al professor més desgràcia. Que la pena era que el seu pare no estigués bé del cap,i que només faltava atribuïr-li una possible bogeria. Ella va dir que tot el que deia era molt bonic, i que ho podia entendre perquè jo n´estava enamorada, però que havia de pensar que m´ho deia perquè m´estimava com una filla. I llavors va seguir dient que el professor era massa gran per a mi, i que a part, algunes de les rareses que li havia comentat podien ser indici d´una bogeria latent. Jo em vaig anar calentant. Per què havia d´espatllar-me el meu somni? Vaig arribar a la conclusió que estava gelosa que tot m´anés bé, mentre que a ella l´havien deixada, i amb l´inconvenient que per edat ella ho tenia pitjor. Tot i que per altra banda les seves paraules no em semblaven tan desencertades. Mentre ella parlava em venien imatges dels moments viscuts amb el professor. Era com un contrast. Ens veia a les platges de Mazarron passejant amb el sol fent brillar la mar, però llavors el veia fent-me fora de casa seva el dia que li vaig mirar les fotos. El veia fent-me l´amor entre carícies i dolçor, però es transformava en el professor violent que em va fer sentir agredida el dia del somni dels crits. I mentre aquestes imatges se succeïen, la Filomena m´anava repetint que vigilés, i que investigués més, que per què s´havia tornat boig. I que quan havia mort la mare. Que potser l´home era boig per haver-la perduda en accident, o un suïcidi de la mare. I ella seguia. Li vaig dir que callés, que no era ningú per anar fent mal a la gent. Que per què volia que la nostra relació acabés malament? Ella deia que volia el millor, i per això m´havia d´advertir, que jo era massa innocent, i sempre m´acabaven fent mal. I tenia raó, però em va fer ràbia que em digués allò, així que vaig sortir de casa seva fent una portada. I ara dubto si anar-la a veure, i disculpar-me per marxar així. Tot i que no tenia raó en dir-me tot allò. No sé.
I el professor avui torna cap a no sé on a veure el seu pare. La veritat és que no tinc ni idea d´on serà aquest psiquiàtric, si allà està hospitalitzat, o com va. Em sap greu preguntar-li massa. Tot i que si fos a prop, potser podria acompanyar-lo jo un cap de setmana. I almenys tindrím el vespre i la nit per a nosaltres. Però de moment aquesta nit no el tindré. Tot i que aquesta sí que l´he tingut. Aiss, sol, llum i el meu professor. Tot és tan bonic!


:::5.5.05:::

Ahir vaig fer d´infermera del professor. No sé si li sentaria malament l´amanida que va prendre dimarts per sopar , però ja també en vaig menjar, o potser seria la salsa de la carn. Podia haver estat en mal estat. O simplement el professor no tenia el cos fi. A la nit a casa meva vam passar l´estona meravellosament, però ja dormits vaig sentir-lo aixecar-se. No vaig donar-li importància a que anés al bany, i vaig seguir amb els meus somnis, però quan em vaig despertar passada una estona, i vaig veure que no hi era al meu costat, vaig córrer al bany. El pobre estava fatal. Vam passar la nit del lloro. Bé, pitjor ell que jo, tot i que jo quasi no vaig dormir tampoc, i evidentment no va poder anar a treballar. Per sort, va anar millorant la cosa, i a l´hora de dinar el seu cos va acceptar l´arròs bullit.
Suposo que estaria dèbil, i per això va parlar més del compte. Era quasi de nit. Va començar dient-me que tot això dels caps de setmana amunt i avall l´anava consumint, que era egoista per part seva, però desitjava ja que la mort s´emportés al seu pare. Sí, sí, això va dir, pare, no va dir tiet. I llavors va fer un gest que indicava que havia fotut la pota. Vaig fer una cara de pregunta però sense que sortís paraula dels meus llavis. Ell em va captar, i em va agafar la mà. Va dir que hagués estat millor que no sortís el tema, però, que bé, a qui anava a veure era el seu pare. Semblava disposat a no donar més explicacions. Jo no entenia res. Per què deia que anava a veure al tiet quan en realitat era al pare. Llavors li vaig comentar si s´havia barallat amb ell i per això deia que no en tenia de pares. A mi, amb la meva imaginació, em venia al cap una trista història. Un pare abandonant a la dona i al seu fill sense donar explicacions. Una època on les dones separades no ho tenien gaire bé. La mare patint en feines malpagafes per pujar un fill. La mare sense possibilitats de refer la seva vida sentimental... Però tot eren suposicions. Ell seguia callat. Li vaig preguntar si estava bé. Va somriure, i em va dir que l´estòmac semblava que sí, que jo podia curar a qualsevol. I vaig tornar al tema del pare. Ell no volia dir gaire més. Em va dir que havia estat molts anys sense veure´l, i ara que es moria, sentia dins seu una veu que li deia que havia d´acompanyar-lo en els seus últims dies. Vaig tornar-li a preguntar per què s´havien separat. Ell va tragar saliva. Només va respondre ´El meu pare estava ingressat a un psiquiàtric¨ Va clavar-me els seus ulls en els meus, volia saber la meva reacció. Jo vaig posar cara de màscara neutre. D´alguna cosa ha de servir el teatre. Ell en veure que no reaccionava va anar-se apropant fins besar-me. Jo no volia excitar-me massa. No feia ni vint-i-quatre hores que ell havia deixat de vomitar. Però ell seguia jugant amb el meu cos perquè volgués més i més. Em vaig deixar endur pel joc, tot i que vam fer l´amor calmadament, amb moltes carícies, assaborint els racons del cos de l´altre, com si la confessió sobre la bogeria del seu pare ens hagués unit més. Els nostres llavis s´unien refregant-se mentre les llengües entremaliades jugaven amb les puntetes. M´acariciava i m´abraçava, i jo em vaig sentir la dona més estimada del món. Vam caure rendits en el món dels somnis fins avui, que per sort s´ha llevat en plena forma, o almenys això m´ha dit, i ha anat ha treballar.Li he dit que seguís menjant de dieta, i que si volia venir quan plegués a casa meva, o que anés jo a la seva. Hem quedat que ja em trucaria. I bé, em sento feliç, molt feliç.


:::3.5.05:::

Fins demà no veuré al professor, tot i que hem parlat per telèfon. Sembla que no vulgui que vagi poc a poc ocupant el seu espai. També és normal, un home acostumat a viure des de fa anys sol, no pot fer un canvi de cop i volta. Jo també porto anys vivint sola, tot i que vagi buscant companyies. Suposo que també tindré les meves manies, però uns quants anys menys jove que ell sóc. Igualment trobo tot encantador en el professor. Encara que en el fons és un home misteriós. Aquells plors per la nit. O els somnis amb crits. Clar que potser jo també faig coses estranyes de nit. Ningú ha dit res fins el moment, però potser es callen mentres intenten arrencar-me les paraules entre somnis. Això ja sembla una novel.la policíaca! I és que no vull donar-li més voltes al tema del professor. Anirem quedant, coneixent-nos, i ja es veurà. Ni preocupar-me massa, ni fer-me masses il.lusions. Haig de saber trobar un punt intermig per no patir ara, ni en el futur si canvien les coses. Això haig de fer.
Avui ha plogut. Feia deies que no plovia crec. Em sembla que l´any passat plovia molt més, i a mi la pluja em fa baixar els ànims. Ja sé que és necessària, però no m´agrada. Tot i això avui estic prou animada perquè sé que demà ens veurem. Es molt simple ser feliç només perquè el veig oi? Suposo que sí, però ara mateix és la meva il.lusió


:::2.5.05:::

Dissabte a la tarda vaig rebre trucada del professor. Em va dir si tenia algun plan per la nit. I va venir des de Tarragona per sopar amb mi. Tot semblava de conte un conte de fades ahir. Havia estat una mica xof divendres nit i tot el dissabte. En Roger em va proposar dissabte pel matí anar a la platja, però jo estava desanimada i no podia deixar de pensar en el professor. El trobava a faltar. Ja sé que tampoc fa tant que el conec, però sembla que és el meu únic punt d´estabilitat actualment. I ahir, quan em va trucar estava ja als núvols. Tot em semblava romàntic. Me l´imaginava a ell venint en cavall blanc a buscar-me. I jo sortia a la meva finestra de l´Eixample, llençava unes llargues trenes rosses, i ell s´enfilava cap el meu piset. Un cop a dalt em feia un dolç bes, i després agafant-me les mans em recitava un poema, fins acabar de genolls demanant-me si em volia casar amb ell. Va venir en cotxe, em va fer una perduda i em va portar a sopar. Igualment va ser romàntic. Ens donàvem la mà entre plat i plat, cada cop que bevíem brindàvem. Em sentia la seva princesa. No li vaig preguntar pel tiet, ni per com li anaven les classes, ni pels seus alumnes. No volíem parlar de problemes. Va venir a casa i vaig obrir el cava que havia deixat a la nevera. Vaig posar música suau. Em va treure a ballar mentre anava acariciant la meva esquena, els meus cabells. La seva mirada es menjava la meva, els seus llavis em feien pessigolles al coll. Va ser una nit meravellosa. Aisss. Però a la nit, enmig del silenci, em van despertar uns plors. Ell era agafat a la meva esquena, i no sabia si plorava despert o en somnis. No volia girar-me, tenia por de despertar-lo. Va semblar-me que parava i seguia el seu son. Tindria un somni trist. Em va costar agafar el son de nou. M´hagués agradat consolar-lo. Vaig acariciar la seva mà que m´envoltava. Aquest matí quan he despertat no estava al meu costat. Estava a la cuina fent cafè i torrades. Una dutxa en comú i un passeig a la llum del sol per la vila olímpica. M´ha portat a dinar arròs i peixet a la Barceloneta, en una plaça, a un petit restaurant on havia fet reserva. I llavors li he comentat que per la nit m´havia semblat sentir-lo plorar, que si havia tingut algun somni trist. I això li ha fet canviar la cara. M´ha demanat que no li preguntés res. Que era un somni sense importància. I des d´aquell moment ja s´ha comportat diferent. La veritat, no sé què amaga aquest home, però cada vegada estic més convençuda que alguna cosa en el passat li va fer molt de mal. Clar que potser només era trist per la salut del seu tiet. Al vespre m´ha deixat a casa, i jo per no pensar-hi més, he picat a la Filomena que ha acabat convidant-me a sopar. La veig prou animada després del disgust que li va donar l´imbècil aquell del sevillano. Ara torno a estar sola, sense el professor. Com m´agradaria viure en un conte, però la vida sempre acaba donant cops en un moment o altre


Pensaments de l'Artista Desconeguda


La meva vida i miracles, el teatre musical i el vodka...


Ninotchka en tu idioma





Escriu-me
E-mail Ninotchka
Trobo interessant...
Catapings
Gattaca
Mes Marge
Converses
Quaderns
alatrencada
turoparc
Khalina
L'aeropla...
Cromets
Enric Granados
Donot's Blog
formaire
Cansoner
El declivi de Nigmad
Club Bohemi
Gemma Blog
Kena Xe
Jun
Hosting Blogger
Blogwise
Diarist.net
Arxius
2004/02 2004/03 2004/04 2004/05 2004/06 2004/07 2004/08 2004/09 2004/10 2004/11 2004/12 2005/01 2005/02 2005/03 2005/04 2005/05 2005/06 2005/07 2005/08 2005/09 2005/10 2005/11 2005/12 2006/01 2006/02 2006/03 2006/07 2006/08 2006/09 2006/10 2006/11 2006/12 2007/01 2007/02 2007/03 2007/04 2008/08
GeoURL