Hi ha gent amb barra. Un d´aquests és en Fidel, aquell noi que vaig conèixer pel xat. M´ha trucat preguntant-me si el reconeixia. Ja li he dit que per la veu no, clar, però que de Fidels només conec el novio o ex de la Rociito i ell. Li ha fet força gràcia. Reia com nerviós. Jo la veritat no sabia què voldria. Innocent de mi vaig pensar que ja havia acabat les oposicions i en portar un altre ritme de vida, estava recontactant amb amics i coneguts (perquè jo quasi ni coneguda sóc). El cas és que té el primer examen dissabte, i... no sé si recordo bé les seves paraules, però m´ha dit que com ja ho sabia tot més o menys, es volia prendre aquesta nit lliure i relaxar-se una mica. Divendres repassaria alguna coseta i a dormir ben d´hora per l´examen. Li he dit que era molt bona idea, però que avui sopava amb la meva parella (això d´anomenar com la meva parella al professor, m´ha agradat) I llavors ell ha dit que no calia sopar, que podíem veure´ns després. I jo li he dit que per a què fer? I ell ha dit que el que ens digués el cos, que no me´n penediria i... Va molt desesperat el pobre. O no sé què li diria fa mesos perquè vingui amb tanta insistència, i més dient-li que tinc parella. Li he dit que la meva parella sopava amb mi, i es quedaria per a fer el que el cos ens demanés, i segur que no ens penediríem, però que igualment encara que no es quedés, li seria fidel. Quin joc de paraules! Ser fidel a professor i no enrotllar-me amb en Fidel. I és que m´ha agafat un atac de riure. El pobre deia que si no li feia pena tant de temps tancat estudiant. Jo li he dit que sí, però que reia per animar-lo. I que provés amb una altra. Tot això de molt bon rotllo clar, perquè de fet en Fidel potser va propiciar una mica la meva trobada amb el professor
