Ahir vaig fer d´infermera del professor. No sé si li sentaria malament l´amanida que va prendre dimarts per sopar , però ja també en vaig menjar, o potser seria la salsa de la carn. Podia haver estat en mal estat. O simplement el professor no tenia el cos fi. A la nit a casa meva vam passar l´estona meravellosament, però ja dormits vaig sentir-lo aixecar-se. No vaig donar-li importància a que anés al bany, i vaig seguir amb els meus somnis, però quan em vaig despertar passada una estona, i vaig veure que no hi era al meu costat, vaig córrer al bany. El pobre estava fatal. Vam passar la nit del lloro. Bé, pitjor ell que jo, tot i que jo quasi no vaig dormir tampoc, i evidentment no va poder anar a treballar. Per sort, va anar millorant la cosa, i a l´hora de dinar el seu cos va acceptar l´arròs bullit. Suposo que estaria dèbil, i per això va parlar més del compte. Era quasi de nit. Va començar dient-me que tot això dels caps de setmana amunt i avall l´anava consumint, que era egoista per part seva, però desitjava ja que la mort s´emportés al seu pare. Sí, sí, això va dir, pare, no va dir tiet. I llavors va fer un gest que indicava que havia fotut la pota. Vaig fer una cara de pregunta però sense que sortís paraula dels meus llavis. Ell em va captar, i em va agafar la mà. Va dir que hagués estat millor que no sortís el tema, però, que bé, a qui anava a veure era el seu pare. Semblava disposat a no donar més explicacions. Jo no entenia res. Per què deia que anava a veure al tiet quan en realitat era al pare. Llavors li vaig comentar si s´havia barallat amb ell i per això deia que no en tenia de pares. A mi, amb la meva imaginació, em venia al cap una trista història. Un pare abandonant a la dona i al seu fill sense donar explicacions. Una època on les dones separades no ho tenien gaire bé. La mare patint en feines malpagafes per pujar un fill. La mare sense possibilitats de refer la seva vida sentimental... Però tot eren suposicions. Ell seguia callat. Li vaig preguntar si estava bé. Va somriure, i em va dir que l´estòmac semblava que sí, que jo podia curar a qualsevol. I vaig tornar al tema del pare. Ell no volia dir gaire més. Em va dir que havia estat molts anys sense veure´l, i ara que es moria, sentia dins seu una veu que li deia que havia d´acompanyar-lo en els seus últims dies. Vaig tornar-li a preguntar per què s´havien separat. Ell va tragar saliva. Només va respondre ´El meu pare estava ingressat a un psiquiàtric¨ Va clavar-me els seus ulls en els meus, volia saber la meva reacció. Jo vaig posar cara de màscara neutre. D´alguna cosa ha de servir el teatre. Ell en veure que no reaccionava va anar-se apropant fins besar-me. Jo no volia excitar-me massa. No feia ni vint-i-quatre hores que ell havia deixat de vomitar. Però ell seguia jugant amb el meu cos perquè volgués més i més. Em vaig deixar endur pel joc, tot i que vam fer l´amor calmadament, amb moltes carícies, assaborint els racons del cos de l´altre, com si la confessió sobre la bogeria del seu pare ens hagués unit més. Els nostres llavis s´unien refregant-se mentre les llengües entremaliades jugaven amb les puntetes. M´acariciava i m´abraçava, i jo em vaig sentir la dona més estimada del món. Vam caure rendits en el món dels somnis fins avui, que per sort s´ha llevat en plena forma, o almenys això m´ha dit, i ha anat ha treballar.Li he dit que seguís menjant de dieta, i que si volia venir quan plegués a casa meva, o que anés jo a la seva. Hem quedat que ja em trucaria. I bé, em sento feliç, molt feliç.
