Fins demà no veuré al professor, tot i que hem parlat per telèfon. Sembla que no vulgui que vagi poc a poc ocupant el seu espai. També és normal, un home acostumat a viure des de fa anys sol, no pot fer un canvi de cop i volta. Jo també porto anys vivint sola, tot i que vagi buscant companyies. Suposo que també tindré les meves manies, però uns quants anys menys jove que ell sóc. Igualment trobo tot encantador en el professor. Encara que en el fons és un home misteriós. Aquells plors per la nit. O els somnis amb crits. Clar que potser jo també faig coses estranyes de nit. Ningú ha dit res fins el moment, però potser es callen mentres intenten arrencar-me les paraules entre somnis. Això ja sembla una novel.la policíaca! I és que no vull donar-li més voltes al tema del professor. Anirem quedant, coneixent-nos, i ja es veurà. Ni preocupar-me massa, ni fer-me masses il.lusions. Haig de saber trobar un punt intermig per no patir ara, ni en el futur si canvien les coses. Això haig de fer. Avui ha plogut. Feia deies que no plovia crec. Em sembla que l´any passat plovia molt més, i a mi la pluja em fa baixar els ànims. Ja sé que és necessària, però no m´agrada. Tot i això avui estic prou animada perquè sé que demà ens veurem. Es molt simple ser feliç només perquè el veig oi? Suposo que sí, però ara mateix és la meva il.lusió
