Tot és fatal. Aquesta pluja, mullar-se, els llamps i trons que no m´agraden gens. He baixat les persianes per no veure´ls, però a mi m´agrada dormir quan estic sola amb un pam de persiana pujat. I per fer la cosa més dramàtica, en arribar a casa un escarbat al replà. No era massa gran, però era ben negre, i feia molt molt fàstic. Es passejava per sobre la catifa de benvinguda que tinc, tot i que no posa BENVINGUTS que ho trobo hortera, ni WELCOME, que no estem fent la peli Cabaret. Es una catifa en tons clars, d´un tot a cent, però que valia més. De fet és per fer l´entrada més agradable i per si algú ha de refregar-se les sabates. I avui hi tenia aquest convidat especial passejant-s´hi. No sé si podria arribar a passar per sota la porta, però només pensar-ho m´agafa repelús. Ara no tiro insecticida per tota la casa perquè encara m´intoxicaria, però demà penso fer un bon ruixat i marxar a passejar si fa bon temps, i si no marxar on sigui. Doncs el cas és que l´escarabat en veure´m s´ha espantat i ha intentat fugir. No sabia si deixar-lo estar, però potser intentava entrar per sota la meva porta de nou, o la de la Filomena. Així que sense pensar-m´ho gaire i en un acte de gran valor l´he trepitjat. I per si de cas ho he fet tres vegades. El que passa és que ara em queda la por al cos sobre si en trobaré algun per casa meva. Espero que fos un escarbat despistat que amb la pluja ha entrat del carrer i ja està. I tot perquè el professor ha decidit acompanyar-me ara a casa. Em podria haver convidat a quedar-me a dormir amb ell, però ha dit que així demà em llevava a l´hora que volia i tal. He hagut d´acceptar-ho quin remei! El sopar del comiat va estar molt bé. Vam estar al reservat d´un restaurant del carrer Llúria. El menú cuidat, els cambrers molt pendents. Van haver-hi els típics regals dels comiats: una lliga-cama, un picardies, titoletes que els donaves corda i saltironejaven per sobre la taula... A la núvia li van fer unes proves.Li havien fet unes preguntes al nuvi, i volien veure quantes encertava. A mi em va recordar la pel.lícula ¨Matrimoni de conveniència¨. I bé, la Miriam només va encertar la meitat jeje. Clar que eren preguntes difícils algunes. Això em va fer meditar sobre el complexe que es poder conèixer una persona. Jo del professor crec que no en sabria moltes, però potser hi ha parelles casades fa anys que tampoc sabrien les respostes dels altres. Les preguntes anaven des del menjar preferit, a la talla de pantalons, el primer que feia en llevar-se l´altre, que era el que més li molestava... Crec que vaig a intentar anar a dormir, perquè em pica tot. Em fa por descalçar-me i que els meus peus toquin a terra per si apareix un escarabat. Les meves rajoles de blau grisós amb betes negres semblen amagar animalons. I m´estic obsessionant massa. I pensar que podria estar a casa del professor. No sé, però ja m´està cansant. De fet és mentira perquè estic penjadeta, però em fa ràbia veure que jo m´implico molt més que ell, perquè al final fins avui l´hora de dinar no ens hem vist. Ahir al matí ja em va avisar del seu retard tornant. Ara qui va estar encantat és en Roger que em sembla que torna a fer-se il.lusions. Tot són complicacions. La vida podria ser més senzilla, però crec que nosaltres mateixos ens la compliquem
