Avui ha tornat a fer un dia esplèndid, he anat a passejar pel Passeig Marítim i la Barceloneta, prop del mar. Sevilla era bonica, però Barcelona no es quedava enrera. Com si fos una turista volia contemplar els racons de la meva ciutat sense perdre´m detalls, no volia quedar-me nostàlgica amb els records de Sevilla. He dinat a la plaça Sant Miquel una bona paella amb vi blanc. He trucat en Quim de mentres, per sentir-me com si estés dinant amb ell. Tinc ganes de veure´l. Per la tarda he anat a casa la Filomena. M´ha dit que enyorava tant a aquell home, i que creia que no trigaria gaire en tornar a Doshermanas si ell no venia ràpid a veure-la. Es veu que es truquen cada dia. L´amor és bonic, però sempre acaba fent patir. M´ha comentat que el Jambo ja no està fent la neteja de les escales, es veu que ara ho feia una noia. M´ha fet pena, però era millor, així no tindria més entrebancs amb la meva estranya relació amb en Roger.
El divendres vaig anar cap a la caseta del noi gros, el Pedro, acompanyada dels bessons. Feia bastanta calor. Els bessons em van explicar que el Pedro era enginyer i es guanyava molt bé la vida. Jo no sabia si era propaganda cap a ell, o era per parlar de qualsevol cosa. Els vaig explicar el meu matí per Sevilla , i semblava que estiguessin admirats que hagués estat capaç d´anar-hi sola sense haver-hi estat mai.
La Feria tenia un ambient familiar a aquelles hores. Moltes famílies, les dones vestides de flamenques, les nenes també, les més petites amb llaços cursis. Vam entrar a la caseta on era soci el Pedro. Ell encara no hi era. No quedava cap taula lliure. Ens vam quedar a la barra. Els cambrers semblaven atabalats. Va arribar el Pedro, i va demanar per començar una gerra de rebujito i varies tapes: carrillada (que era una carn picada), gambes, embotits variats, de revoltillo, de ?pescadito?. I vam començar la nostra tarda de menjar i beure sense parlar. Jo no volia menjar gaire, però tot estava bo, i em van dir que si no menjava acabaria malament. Tot eren brindis de rebujito, ben ràpid anàvem per la segona gerra. Els va encantar saber que jo havia estudiat art dramàtic i havia fet teatre de text i musical. I més tapes. Deien que estaven amb la noia més guapa de tota la Feria, i que amb quin dels tres em quedaria. Jo reia. Llavors van dir que abans em farien un interviu per veure si realment valia la pena, tot en broma clar. Em feien preguntes i jo els hi contestava qualsevol animalada, estava animada, i ells reien. Llavors van decidir dir-me Ninona de Codorniu, van dir que segur que la meva família era de la nissaga del cava, i anava d´incògnit. S´acostaven coneguts seus a la barra i me´ls presentaven, tots la veritat molt amables.Algunes taules es van buidar una mica, portàvem potser un parell d´horetes sense parar a la barra. Vam seure a una taula amb dues noies tirant cap els quaranta. Una tenia una nena petitona en braços, era la dona d´un amic d´ells. El Pedro i en Manuel es van centrar en parlar amb ella. Semblava que en Rubén era el que havia de quedar-se amb mi. En Rubén tenia una mirada que feia perdre el cap realment. Seguia amb la broma del Codorniu. Van demanar més rebujito per tots, i uns dolços en teoria per la nena, però com ells no paraven de menjar, en van haver de demanar més. Van arribar altres noies amb dos criatures més, i la noia que desitjaven va marxar. Vam canviar de taula, i van demanar una ampolla de wiskhy i varies coca-coles. Es van tornar a centrar en mi, i van seguir amb l´interviu, tot fent broma. Jo amb el que havia begut, em sorprenia de no anar borratxa perduda, suposo que el menjar feia coixí, clar que no portava el mateix ritme que ells. Encara quedava wiskhy, però van decidir anar a estirar les cames perquè veiés ?el paseo de caballos? El carrer era ple de gent a cavall o en carro. Homes i dones anaven vestits per a l´ocasió. Era maco de veure. Vam passejar i la meva mà es va trobar amb la d´en Rubén. El vaig mirar i em va somriure.Vam entrar a una altra caseta on eren els pares dels bessons. Van demanar una altra gerra de rebujito i uns pinxos. No tenien descans. Llavors em van explicar la trista realitat dels nois andalusos. Em van dir que les andaluses eren molt difícils de conquerir. Que si els agradava un noi, amb l´últim que parlarien era amb ell. Deien que tenien la idea de ?darse a valer?. Es veu que si no eres guapo, per aconseguir una noia, passaven setmanes fins que finalment te la lligaves, que s´havien d´humiliar, i demostrar a les noies que eren el centre de la seva vida. A part deien que anaven desorientats, perquè com elles no deixaven entreveure res, i potser dedicaven molts esforços en va. Deien que costava fins i tot parlar amb noies només per amistat, per passar l´estona només, sense pretendre sexe. Jo els vaig dir que a Barcelona la cosa no era així, almenys per la meva experiència, clar que potser jo sempre he estat més pràctica en aquests temes, i trobo una tonteria esperar per no res. Ells estaven en confiança de borratxera. Em posaven l´exemple de la infermera, la noia amb qui havien estat prenent dolços, que tot i ser ?más fea que un demonio? (paraules textuals) ja havia marxat per fer-se la important, i que després ja tornaria, a veure si els saludava. En Rubén m´acariciava la cuixa per sota la taula. A mi l´alcohol m´estimula més, i tenia unes ganes terribles de marxar amb ell per alliberar la meva excitació, tot i que m´ho estava passant molt bé amb tots tres. Tots tres semblaven encantats d´estar amb mi, però en Rubén havia guanyat.Els vaig comentar que volia que em fessin de guies per Sevilla, i en Rubén em va dir que al dia següent, no molt d´hora perquè acabaríem tard, m´hi portaria fins al vespre. S´estava fent tard, havíem de tornar a la caseta del Pedro per trobar-nos amb la filla de la Maria, la Rosi i el seu marit. Pel camí vaig veure la Filomena passejant amb l´home de la nit anterior. Ens van deixar parlar un momentet soles. Li vaig dir que al dia següent aniria a Sevilla amb en Rubén si no li sabia greu. Ella em va demanar si podia dir al seu cunyat l´Antonio que hi anàvem plegades. Em va agafar de la mà, es va posar vermella, i em va dir que així podria passar el dia a casa d´aquell home. Va somriure, ?a la meva edat dient mentides per estar amb un home. Ninona maca crec que vaig a fer una bogeria? Jo li vaig dir que no hi havia edat ni per l´amor ni pel sexe, que aprofités.Estava contenta per ella.
En arribar a la caseta, ja estaven la Rosi i el marit amb dues parelles més acompanyats de tapes i rebujito. Jo creia que no resistiria seguir menjant i bevent. Ells van demanar al cambrer el que quedava de l´ampolla de wiskhy. Va passar per allà la infermera fent-se la interessant, però el Manuel i el Pedro tampoc li van dir res. La cosa anava d´acudits, tothom estava molt alegre i amb raó. Vam anar a passejar per les paradetes, i després a una caseta més gran on l´orquestra estava ja animant l´ambient. Van demanar de nou per beure, i vam anar ballant. Van posar una sevillana, en Rubén em va treure a ballar-la. Jo amb prou penes havia après la primera i la segona feia uns anys. L´intentava seguir com podia perquè la seva mirada em penetrava i em desconcentrava. En Rubén ballava amb tota la ?chuleria? i jo ansiava llençar-me als seus braços, unir els meus llavis amb els seus? Va acabar la sevillana. Llavors va treure a ballar a la Rosi, realment ho feia molt millor que jo, amb quina gràcia movia les mans, i quin joc de mirades entre pas i pas. M´hagués agradat estar a la seva alçada. En Manuel també ballava amb gràcia. El Pedro no ballava, suposo que li costaria moure el seu gran cos al ritme de la música. Em mirava amb ulls amorosos, finalment em va dir ?Nina de Codorniu, lo que daría por poder bailar con arte con usted? Era un noi molt tendre. No vaig poder respondre, en Rubén em treia de nou a la pista. Finalment en Rubén i jo vam acomiadar-nos amb l´excusa que al dia següent volíem anar a visitar Sevilla. En Rubén em va dir que em portava en cotxe a casa la Maria i l´Antonio tot i estar a prop. Un cop al cotxe va ser ell qui em va besar amb passió. Em va dir que encara vivia amb els seus pares, però que si volia podíem anar amb algun cotxe a un lloc tranquil. Vaig dir que sí sense ?darme a valer?, aquells ulls verds em perdien.
