Ahir no vaig ser prou forta per treure´m al Roger de sobre. Ja no sé si sóc jo que en el fons no vull estar del tot sola, o és ell que és molt i molt insistent, i a sobre no té autoestima, perquè ahir li vaig dir que havia estat amb un andalús salerós, i només va dir que era normal tenir alguna aventureta de vacances, que era un detall que no afectava a l´estima que sentia per mi. I em vaig acabar sentint culpable, i no vaig tenir valor per treure´l fora de casa, tot i que si li vaig dir que necessitava ser lliure. I ell que esperaria el que fes falta. Va insistir en dormir amb mi. Jo li vaig dir que eren ganes de fer- se mal, perquè no pensava tenir cap contacte físic amb ell, però va dir que ell ja era feliç podent-me contemplar dormida. No sé com pot arribar a aquests extrems. Per sort em vaig adormir ràpid. M´ha despertat l´olor a cafè. Havia anat a comprar croissants que sap que m´encanten. Realment en Roger podria ser el príncep blau de moltes dones, però a mi em falta sentir aquell clic de l´amor, per a mi és un bon amic, no és mal amant la veritat, però em falta sentir tremolors, no sé com explicar-me. I això em fa sentir una mica malament, i més ara que amb la Miriam hem begut bastant vi mentre sopàvem. He anat a casa seva, perquè així podia controlar als nens. Ella segueix quedant amb el seu cyberamor, i per això no vol abusar dels pares com a cangurs. Però clar, estava impacient perquè li expliqués com m´havia anat per Sevilla.
Com deia ahir, dijous vaig acabar fatal a la Feria, sent la primera que anava a dormir. Divendres em vaig llevar sobre les deu. A la casa no es sentia res més que el roncar de l´Antonio, tot i tenir la porta tancada. Tothom dormia. Jo no tenia son, a fora feia un dia preciós. Aquella gent eren capaços de llevar-se directament a dinar, així que em vaig dutxar i em vaig decidir a anar cap a Sevilla. Deien que l´estació de tren estava bastant a prop, i preguntant s´arriba a totes parts. Vaig deixar una nota perquè no volia preocupar a la Filomena. Hauria anat a més la seva aventura amb aquell home que ballava?
Vaig arribar a l´estació de Cantaelgallo, i cap a Santa Justa, l´estació de Sevilla. Un cop allà vaig buscar l´oficina de turisme, vaig aconseguir un mapa, i vaig preguntar quin autobús em portaria cap el centre. Feia calor, cada cop més calor. L´autobús anava ple de gent. Vaig baixar a l´última parada, plaça de l´Encarnació, ho vaig marcar al mapa. Allà havia de tornar a la 1 i pico per poder estar a les 3h preparada pel dinar a la Feria. Vaig començar a deambular per carrers comercials, en direcció la Giralda, tenia ganes de veure-la en directe, però de mentre anava contemplant tot el que m´oferia la visió, la gent, les tendes, les finestres, els balcons, volia captar tota l´energia que desprenia la ciutat, aquell cel blau, aquell sol ardent. Vaig parar a comprar postals, encara no havia vist res de l´important de la ciutat, però aquestes coses s´han de fer d´hora o ja no es fan, em conec. Vaig seure a una terrassa per prendre un tallat i un croissant, o tenia por de caure desmaiada. A la taula del costat, curiositat, hi havia asseguda una parella valenciana. Des del seient de la terrassa podia veure com s´alçava majestuosa la punxa de la Giralda. Tenia ganes d´anar-hi ja, però per altra banda contemplava embadalida la gent passar, sentint-los parlar amb aquell accent melòdic que tant m´agradava. Era a Sevilla, sola de nou, però em sentia acompanyada per aquella ciutat màgica. Un grup de nens d´escola bressol avançaven agafats d´una corda guiats per les professores. Es veien turistes, japoneses amb grans barrets i ulleres de sol que seguides de càmeres de fotografiar dirigides pels seus marits. Homes de negocis amb corbata i maletins. Dones amb carrets i criatures vestides com si anessin de bateig. Aquella ciutat era viva. I va sonar el meu mòbil, era en Roger, sempre havia de trencar l´encant els moments. Volia saber com m´anava tot pobret. Vaig escriure ràpidament les postals: pel Roger, per la Miriam, pels Davids, pel meu Quim, per l´Helena i per la Laura. Llestos, i a seguir el camí. Estava al costat de la plaça de l ´ajuntament quasi. Era d´estil plateresc si no m´equivoco. I al costat el banc d´Espanya. Era l´hora de fer la primera fotografia. I seguint la Catedral, era molt gran, envoltada de places, i amb la torre orgullosa de la Giralda. Es podia visitar per dins, però com tampoc tenia molt temps, vaig decidir seguir deambulant pels carrers. Vaig donar la volta sencera a la Catedral. Unes gitanes et donaven una branqueta de romaní a canvi de la voluntat. A una de les places, hi havien carros amb cavalls, i els conductors oferien ?un paseo?. El sol cada cop apretava més, em vaig quedar en samarreta de tirants tot i que patia per la meva blanca pell sense protector solar, però no aguantava mes la camisa que portava a sobre. Es veia com una muralla, vaig passar sota d´ella. Estava en una espècie de pati (dissabte em vaig enterar gràcies a en Rubén que allò era El patio de los Naranjos). Al fons del pati, hi havia un edifici visitable que atenia al nom de los Alcázares, però no em podia entretenir en visites. Vaig seguir caminant, segons el mapa trobaria edificis importants, no em preocupava molt saber que era, ja m´ho explicarien un altre dia, només volia omplir el meu cap amb les imatges de la ciutat. Es veien jardins, edificis que potser pertanyien a l´antiga exposició. Vaig mirar el rellotge. Més de les dotze, era hora d´anar tornant per una altra banda, no arribaria fins el riu. Els carrers per aquella zona estaven amb tanques, serien les obres del metro que m´havia advertit la noia d´informació i turisme. Vaig entrar a l´edifici de la Universitat de Ciències. Hi havia estudiants per allà. Al mig una plaça amb arcades i tauletes. Si seguia podia sortir per l´altra banda. I allà estava una entrada als jardins de Murillo. Allà amb una mica d´ombra podia escoltar els ocellets. M´hagués assegut en algun banc, però havia d´anar tornant. I acabats els jardins, tot de carrerets. Allò era el barri de Santa Cruz. Quin lloc més encantador ple dels típics balcons andalusos amb plantes, les casetes blanques, per unes reixes podia veure un pati andalús ple de testos, allò es mereixia foto. M´hauria quedat hores passejant per aquells carrers, tot i que els grups de japonesos li treien una mica d´aquell encant. I em tornava a trobar al pati dels costats de Los Alcázares, era qüestió de desfer el camí. En arribar a la plaça de Catedral vaig trencar a la dreta. Vaig trobar una plaça del barri de Santa Cruz plena de tauletes, i un parell de nois amb guitarra cantant amb les seves greus veus. M´hagués agradat unir-me a aquella parella, però havia de tornar per almenys parlar una mica amb la Filomena i companyia abans d´anar al dinar a la Feria. Vaig agafar un carrer que em va portar a la plaça de l´Encarnació. L´autobús estava a punt de marxar. Tot anava bé. No m´havia perdut, era qüestió d´agafar el tren i cap a Doshermanas. A l´autobús una pantalleta anava anunciant les parades. Ja podrien posar també això a Barcelona. Al tren, alguna gent llegia el Metro i el 20minutos. Els trens de rodalies eren clònics als catalans. Si no fos pel paisatge i pel parlar de la gent, era com no estar fora.
En arribar a la casa ja estaven tots desperts. Es van alegrar que em trobés bé i que hagués gaudit en la meva improvisada visita a Sevilla. Em van dir que el marit de la Miriam, els que em venien a recollir, l´havien operat a corre cuita pel matí d´apendicitis. Quina mala sort! Però que estava bé, que no em preocupés. L´altra filla de l´Antonio i la Maria, treballaven a Sevilla, i per tant no tenien festa, i fins al vespre no anirien a la Feria, però que algun dels nois em vindria a recollir per anar a dinar.
Jo volia preguntar-li a la Filomena què tal amb aquell home, però no gosava davant el cunyat, que tornava a mirar-me sense dissimular. Potser la meva samarreta vermella era una mica massa escotada. Vaig treure un regalet que els havia comprat. Eren uns gotets de vidre pintants a mà amb estil Gaudí. La Maria estava encantada. L´Antonio de seguida em va venir a petonejar, i em va servir un vi de Solera crec que va dir mentre esperàvem. Em volia anar a canviar i pintar-me una mica, però ja estaven a la porta els bessons, en Rubén i el Manuel. Quan marxava la Maria em va donar d´amagat de l´Antonio, la clau de la casa per si ja no tornava fins la nit. Em picar l´ullet i em va dir que em divertís tot advertint-me que els andalusos eren perillosos i que podien robar-me el cor com a ella.
Seguiria escrivint sobre el viatge, no vull oblidar cap dels moments passats, però el vi està fent els seus efectes i el cap em pesa. Confessaré que també he begut un parell de vodkes mentre escrivia. Ho he fet perquè em deprimeix la idea de tornar a ser aquí. Tinc por que passats uns dies, els records d´Andalusia no siguin suficients per donar-me energia per seguir endavant. Per això m´ajuda anar escrivint dia a dia, i recordant moment a moment la màgia d´aquests dies
