Avui m´he llevat relativament d´hora, feia sol. Ara va i ve. Segueixo amb una sensació de tristesa, de nostalgia. He posat la rentadora i he passat l´aspirador per si això m´animava, de vegades qualsevol cosa pot ser una distracció, però només podia cantar cançons tristes, d´aquelles que ben cantades fan plorar i plorar, fins ser un mar de llàgrimes, i se´t posen els ulls vermells i et mires al mirall i estàs espantosa, i a sobre et fa mal de cap de tan plorar. I les cançons de desamor segueixen la seva melodia al teu cap, sense res que les aturi. Al meu cap finalment s´ha quedat una de Rent, no és ben bé de desamor, és de desesperació, d´impotència davant la vida, molt trista com trista estic jo, tot i que jo almenys no estic malalta, físicament parlant, potser del cap estic una mica xalada, qui sap si sóc un pèl depressiva, una mica addicta al vodka, o alguns dirien que una mica nimfòmana, però tot és només una mica, ningú és perfecte, tots pequem d´alguna cosa, què lleig sona això de pecar oi?
?Will I lose my dignity?
Will someone care?
Will I wake tomorrow
from this nighmare??
Que vindria a ser com ? Perdré la meva dignitat? Algú em cuidarà? Despertaré demà d´aquest malson? ?
No sé si demà despertaré d´aquest malson, o estaré en un altre, o podria estar en un de bon bonic. El món és canviant. Suposo que sempre hi ha esperança. De vegades em passa tot molt ràpid, crec que no puc gaudir de les coses bones que té. D´altres vegades tot és monotonia, un no acabar mai, un camí pesat, la vida es fa una càrrega feixuga. Quantes contradiccions oi? Em pregunto si la gent també té tots aquests maldecaps. Potser tot és més fàcil. Si tingués una feina de vuit hores o més, un marit i tres nens, no tindria temps per a tots aquests pensaments. Hauria de pensar en moltes més altres coses. Però no és ni millor ni pitjor, l´important és poder escollir en la vida, un cop has triat, doncs saps que a algunes coses has renunciat a canvi de tenir-ne unes altres, però és la teva elecció.
Em dedico a pensar i pensar, o surto a viure la vida com una aventura? De fet massa inactivitat acaba també esgotant-me. Però si entro en activitats acabo atraient gent estranya, clar que segons com es miri jo també sóc estranya, perquè estrany vol dir no normal, i normal només vols dir que tens uns paràmetres semblants als de la majoria, però potser aquesta majoria només fa veure que té aquests paràmetres per sentir-se protegits dins la gran massa, els fa por ser ells mateixos. A mi m´agrada ser jo mateixa, tot i que m´equivoqui molts cops. L´únic que em preocupa és si sent jo mateixa puc acabar fent mal a algú. De fet m´agradaria ser una fada bona, que tothom estigués content, ser una mica Amélie, encara que jo he perdut la seva innocència. Tampoc sóc una noia dura però, ni frívola, encara que pugui donar aquesta imatge. Tinc molt en compte els sentiments de tots, clar que suposo que primer els meus, qui no és en el fons una mica egoista ?
Hauria d´anar a fer un vol. No vull anar amb ningú de moment, no vull parlar amb ningú, vull estar sola però envoltada de gent. La cançó segueix al meu cap. Potser hauria d´intentar tornar als escenaris, però el món artístic és tan complicat. No tinc contactes, la meva veu cada dia està més descontrolada, i és normal amb el ritme de vida que porto, suposo que encara queda l´energia que puc desprendre
Acaba de picar la Filomena. Em diu si he estat mirant el casament? Sí, sí el del príncep. La veritat és que ni ho recordava. La gent necessita alguna evasió, però a mi mirar aquestes coses em deixa freda. Vaig a fer una volta, potser trobi alguna manifestació antimonàrquica. Què gaudeixin de la seva felicitat fictícia amb els meus diners.
