body comentado
Barcelona sunset
:::25.5.04:::

Viure a l´Eixample com visc jo, et dóna una certa llibertat de moviments, i més encara si vas a comprar al supermercat, alguna gent potser et té vista, però en general tothom va a la seva, a no ser que busquis integrar-te en alguna mena d´associació. A mi m´agraden els seus carrers ordenats i quadriculats, però no sé, potser m´hagués agradat viure en barris que són més com pobles, on surts al carrer i et trobes a coneguts. La tia Maria sempre explicava això de Gràcia. Ella sempre s´implicava en adornar el seu carrer, de fet els veïns es passaven tot l´any preparant les Festes. Un altre barri familiar era el de ma mare, el Poblenou. Ella de tant en tant ens portava a passejar per la seva Rambla. Recordo que ens vestia a ma germana i a mi igualetes, ens posava models d´aquells de l´època, molt recarregats podríem dir-ne. Molts ens els feia la tieta Maria. Es miraven les revistes del cor i feien còpia dels que portaven les Infantites (o les Menines com les anomenava el meu pare) Quin horror! Però sé que elles ho feien amb la millor intenció. I després ens pentinava amb cues o diademes o llaços a conjunt. A ma mare li encantava posar-nos ben guarnides alguns diumenges amb sol, i portar-nos a Poblenou, a la Rambla. Recordo que anàvem parant cada tres bancs aproximadament, la gent la saludava i ella mostrava les seves dues ninetes. Llavors la gent comentava que si érem tan maques, que si ens semblàvem a ella? i alguns fins i tot et pessigaven la galta. Això sí que em rebentava. I a l´Agata també. El que sabíem era que la mare ens compraria un gelat al Tio Che, això era el que més ens agradava del passeig?
Em fa mal recordar, de fet els records de la meva família els vaig amagar en alguna part del meu cap, tot i que volia destruir-los, però de tant en tant en surt algun. Sembla que no hagi tingut ni infantesa ni adolescència. Clar que potser a gent que té tants records de quan eren petits, els tenen més perquè els hi recorden els pares que perquè els tinguin ells mateixos, i com jo no tinc qui me´ls recordi?
Un dia d´aquests aniré a passejar per la Rambla del Poblenou, clar que jo no coneixeré a ningú, ni ningú em reconeixerà. Potser hauria de vestir-me amb llaços i diademes, clar que el que realment em falta és a mare. Millor no seguir així o acabaré malament.
Encara tinc la petita rosa de Santa Rita sense embolicar, i segueixo dubtant sobre el desig a demanar, però crec que escriuré que vull trobar el veritable amor, algú que m´estimi bojament, i que jo estigui molt enamorada d´ell, una companyia en la vida, amb qui poder compartir amb respecte,amb llibertat, que em sedueixi, que em torni boja al llit, que ens donem il.lusió per viure, fer coses, abandonar aquesta vida avorrida que porto? La primavera potser m´està afectant massa, però ho provaré, qui sap si en un any?No és gaire racional posar les meves esperances de futur en una rosa, però més val això que res. Segur que a la meva amiga l´optimista li semblaria un gran escrit. Fa tant temps que no sé res d´ella, però és el millor, perquè així tampoc sé res del seu marit.
Li he explicat això de la rosa a en Quim. S´ha burlat una mica de mí, i d´en Roger per regalar-me-la. A la Miriam també l´ he trucada, avui tenia un dia amb ganes de xerrar, però ella estava enfeinada amb exàmens, diu que ni veia al seu cyberamor. A en Roger no l´he trucat, perquè sé que ja el tindria en un no res a la porta de casa, disposat al que volgués, però crec que quan més lluny millor. Així que he optat per anar a veure la Filomena, abans de caure en la companyia del vodka, haig d´evitar-lo. La Filomena no ha parat de parlar del seu novio andalús, es veu que no trigarà en venir a Barcelona a veure-la. Estava excitada com una adolescent, i això em feia riure. El que em temo és que la Filomena acabarà marxant cap Andalusia, i em quedaré una mica més sola. La seva germana és allà, ara apareix aquest home, temps al temps, però no crec que m´equivoqui. Li tinc estima a aquesta dona. La sento una mica com una mare o una tieta. No em vull tornar a posar sentimental, però és que porto uns dies molt tova, i qualsevol cosa m´emociona, i llavors començo a plorar i plorar, i em sento tan desconsolada. Llavors sóc fràgil i dèbil, i no em controlo, i? per sentir-me millor l´únic consol és el vodka, o una companyia masculina, però això només és un remei temporal, i acaba fent-me mal.


Pensaments de l'Artista Desconeguda


La meva vida i miracles, el teatre musical i el vodka...


Ninotchka en tu idioma





Escriu-me
E-mail Ninotchka
Trobo interessant...
Catapings
Gattaca
Mes Marge
Converses
Quaderns
alatrencada
turoparc
Khalina
L'aeropla...
Cromets
Enric Granados
Donot's Blog
formaire
Cansoner
El declivi de Nigmad
Club Bohemi
Gemma Blog
Kena Xe
Jun
Hosting Blogger
Blogwise
Diarist.net
Arxius
2004/02 2004/03 2004/04 2004/05 2004/06 2004/07 2004/08 2004/09 2004/10 2004/11 2004/12 2005/01 2005/02 2005/03 2005/04 2005/05 2005/06 2005/07 2005/08 2005/09 2005/10 2005/11 2005/12 2006/01 2006/02 2006/03 2006/07 2006/08 2006/09 2006/10 2006/11 2006/12 2007/01 2007/02 2007/03 2007/04 2008/08
GeoURL