Ahir la meva amiga l´optimista estava pitjor. Quan vaig veure la cara dels seus pares, em va caure l´ànima als peus. Era el fi d´algú que havia donat molta felicitat. Ella estava dèbil, però quan vaig poder entrar, va agrair la meva visita només amb la seva mirada. Vaig estar poca estona, i després vaig anar amb el seu marit a prendre un cafè al bar de l´hospital. Ell estava molt trist però mentre el consolava, vaig notar la seva mà en la meva cuixa. A mi, sé que no està bé dir-ho, aquella mà m´excitava, només era notar el contacte de la seva pell, però en moments de forta tristesa, el contacte amb els altres m´era un gran remei. Igualment allò era una falta de respecte a la meva amiga, i li vaig retirar la mà cuidadosament. Ell va migsomiure, i va seguir recordant els moments de felicitat amb la meva amiga l´optimista. El vaig intentar escoltar, tot i que jo no estava per escoltar a ningú, i passada mitja hora li vaig dir que pugés a dalt a acompanyar-la, i que jo ja tornaria avui. Avui no he anat encara, però és que he passat molt mala nit. Potser hauria d´haver-li dit al Roger que sí volia quedar, però volia estar sola i acompanyada a l´hora. Vaig passejar i passejar , i vaig acabar a la barra d´ un bar basc bevent txacolin i menjant algun pinxo. Em distreia escoltant les converses animades de la gent. Vaig tornar a sentir una mica punxades, com si el cor volgués parar-se. Però no li vaig fer cas, sabia que era com un atac d´angoixa. Fa anys per la mort dels meus pares i ma germana també vaig tenir-lo, però llavors va ser pitjor que ara. Em fa fins i tot una mica difícil recordar-ho, perquè vull oblidar aquella horrible sensació de creure que em moria. Creia que no podia respirar, tenia por a dormir i no despertar més, tot ho veia negre, però el pitjor era sentir-me físicament acabada. Aquell cop em feia por dir-ho, però finalment vaig parlar amb en Quim, el vaig fer venir a casa, li deia que no podia dormir, que se´m parava la respiració, que el meu cor s´estava esgotant. En Quim es va espantar tant que va trucar a un metge. El metge després d´auscultar-me va dir que el meu cor semblava anar perfecte, però que prengués Diazepan uns dies. La visita del metge i les pastilles em van fer retornar poc a poc a la realitat. Aquella nit, em vaig agafar a la mà del Quim amb força, com si així la mort no pugués endur-se´m, però passades hores em vaig adormir. Ja em vaig llevar millor, i no vaig sentir més aquella horrible sensació fins aquesta nit. Aquesta nit l´angoixa m´ha perseguit de nou. Un altre cop aquell pànic incontrolat, el semblar que en qualsevol moment deixaria d´existir, com la meva amiga l´optimista. He intentat serenar-me, havia de dormir, però tancava als ulls i la sensació d´ofec es repetia. Donava voltes, i em sentia tonta perquè aquest cop no era capaç de sortir dels negres pensaments, sabent que no era res més que ansietat, que la pressió era psicològica. Fins que no ha començat a arribar la llum del dia per les escletxes de la meva persiana, no he aconseguit dormir, com si el sol fos el meu salvador, com si de dia, la mort descansés. Es increible com funcionen els cervells. Ara ja estic millor, però tinc una mica de por a que arribi de nou la nit. Potser hauria d´anar al metge perquè em receptés una mica de Diazepan. Potser fins i tot a l´hospital, ara quan visiti la meva amiga l´optimista em donarien. També em fa por que arribi la trucada, el moment fatal, on ella ja no hi sigui més. Serà tan estrany. De fet he passat bastant temps sense saber res d´ella per culpa dels remordiments del que li vaig fer amb el seu amic, és com si hagués estat morta. Però no ho era, jo pensava en ella, i sabia que estaria animant als seus malalts, o feliç amb el seu marit a la casa dels caps de setmana, o posant pau a la gent de l´associació de veïns on ella era una gran participant... Haig de serenar-me i seguir endavant, haig de fer fora aquests negres pensaments per trista que sigui la situació.
