Sóc una tonta ben tonta, estic indignada amb mi mateixa per ser tan bleda i confiada. Avui ja estava tranquila i he sortit a passejar. M´he trobat el Jambo i m´ha devorat amb la mirada. “Estarás en tarde?” No sap parlar gens bé. Li he dit que no ho sabia. Pobret, però sempre aquesta monotonia, a la mateixa hora… Potser ja no sóc capaç de sentir l´amor, sembla que només utilitzi als homes per sexe, cada vegada queda menys del meu romanticisme, dels meus ideals... Em deixo marcar per les experiències dolentes, i oblido les gratificants, haig de canviar i tornar a ser la que era. He seguit caminant no gaire més, i he trobat en Marcel!. Allò ha estat una sorpresa, pensava que no coincidiriem mai més . M´ha dit que venia de deixar una senyora de la residència a casa els seus fills. Ell no semblava estranyat de trobar-me, però jo no li he donat importància. L´he notat carinyós, m´ha agafat la mà, i ha dit que recordava sempre el cap de setmana a Salou. Jo li he dit si volia pujar a casa. Jo també recordava aquell cap de setmana, m´han vingut les imatges al cap i tremolava de pensar-hi. Ell ha dit que li agradaria més marxar a Salou., que s´agafaria la resta de dia lliure, com era divendres. Hem pujat al seu cotxe, el viatge ha estat bastant silenciós,però només arribar al solitari apartament, l´excitació continguda en el viatge ha sortit. Ha estat tancar la porta i en Marcel ha començat a besar-me com un desesperat.M´ ha despullat amb força trencant-me els sostenidors i les calces, això no m´ha agradat, i l´he fet parar. Ell m´ha demanat perdó però ha tornat a atacar-me salvatgement, una mica m´excitava, però m´ha fet una mica de por veure-li aquella mirada encesa, no era només de passió, hi havia un xic de bogeria perillosa, però sóc així de burra, i per apartar montonies i buscar aventures em passa el que em passa. Hem anat cap a l´habitació, i després de jugar una mica, m´ha lligat al llit com l´altra vegada, estava en les seves mansde nou, però aquest cop ha obert la tauleta de nit i m´ha sorprés treient un ganivet afilat. He començat a cridar, he cridat molt però no podia escapar, i ell m´ha posat un mocador a la boca, jo l´he mossegat, però al final s´ha sortit amb la seva, i amb un altre mocador me l´ha tapada, després de pegar-me a la galta. Llavors ho he vist tot clar, en Marcel era el boig de les trucades i no el pobre Roger. Estava aterrida, no podia ser veritat que em passés allò. Els demés no patirien per mi, i jo acabaria la meva vida en mans d´en Marcel. Seria la primera a qui havia mort? En Marcel em mirava amb excitació encara més boja. Primer m´ ha fet una ferideta als pits, no era gaire profunda, però m´ha fet sang. La sang brollava vermella, i en Marcel la xupava. Llavors li he vist encara més males vibracions al color vermell. De mentres en Marcel es masturbava davant el meu horror. La meva mirada demanava pietat, però ell estava massa ocupat amb la meva ferida. La següent ha estat a les espatlles. A mi em rodolaven les llàgrimes, no volia morir, però em feia mal tot i que eren ferides superficials.En part desitjava que acabés tot d´una vegada. En Marcel xuclava el meu cos, i penetrava el meu sexe amb els dits, com si esperés que això m´excités, però jo estava ben seca, i intentava mirar la manera de fugir, però no tenia escapatòria. No sabia quants dies podia durar aquella tortura. I després potser tiraria el meu cos mutilat al mar, o m´enterreria al bosc, o qui sap. No sé per quina raó però desitjava seguir vivint, la meva vida no havia estat cap meravella, però sempre queden esperances per a tothom com diria la meva amiga l´optimista. I el miracle ha sorgit. Han començat a picar al timbre de la porta amb insistència, en Marcel ha fet cara de contrarietat, jo volia fer alguna mena de soroll, però estava ben lligada. En Marcel m´ha deixat. Estava nerviós. Jo desitjava que qui fos no marxés. En Marcel no feia soroll, però estava amb el ganivet a la mà a l´expectativa. Han començat a donar cops a la porta com si la intentéssin tirar avall, i jo que no podia fer res per ajudar-los. Em feia por que en Marcel optés per matar-me i fugir. Era un psicòpata, n´estava segura, i jo seria una més a la seva llista. En Marcel ha anat cap al rebedor, i només he pogut sentir el soroll de la porta que cedia, crits i baralla. El cas és que estava salvada m´ha semblat. Un home ha entrat a deslligar-me. M´ha fet una mica de vergonya que em trobés d´aquella manera, però l´alegria d´haver escapat de la mort em feia perdre escrúpuls. No ha trigat en venir la policia, per endur-se aquell degenerat. A mi m´han portat primer a que em curéssin les ferides, i després també a declarar. La meva ment ja començava a bloquejar aquells fets, i explicar tot davant la policia se´m feia muntanya, ara mateix tinc una visió ennuvolada de tot. Els meus salvadors han estat el veí del costat que havia sentit els meus xiscles,i… un detectiu que havia llogat en Roger per protegir-me, i averiguar més coses sobre el misteriós personatge que m´atava. I ell a la pressó patint, o potser en llibertat condicional. I jo deixant-me fer per aquell macabre atacant. No vull pensar-hi més en tot. Un cop he arribat a casa reconec que m´he pres un parell de vodkas, ha estat un dia molt dur, i encara faltava el judici…
