Avui m´he llevat amb sensació de tristesa. Tenia una opressió al cor, no tenia esma de res, ni de seguir endavant, i com si res em pugués tornar la il.lusió per viure. No sé per què haig de tenir aquest caràcter tan variable. Avui estic trista i no sé la raó.
He rebut el missatge al mòbil matiner que cada dia m´envia en Rubén, sempre acaba dient ?no olvides que te quiero? o ?aunque no te lo creas te creo?. Això ve perquè dilluns, el nostre últim dia, al llit em deia ?te quiero?, i jo li deia que no es podia precipitar en dir aquestes coses. I ell em responia que era veritat, i que no trigaria en venir a Barcelona a veure´m. Jo li vaig dir que estava molt a gust amb ell, però que ens separava una llarga distància, i que jo no tenia ganes de patir. Era dur dir allò el dia que ens separàvem quan érem al llit de passió, abraçats un a l´altre, però jo volia ser sincera. Ell m´acariciava els cabells, i em deia que d´acord que temps al temps, però que faria qualsevol bogeria per mi. Jo no deia res, intentava veure en els seus ulls si deia la veritat, feia res que ens coneixíem, però amb experiències molt intenses pel mig.
Diumenge quan em va recollir a casa l´Antonio i la Maria, va ser una prova de foc. Havia d´explicar-li el que havia passat amb el seu germà. Era un tema delicat, però era millor parlar jo la primera. Anàvem passejant sota el sol agafats de la mà. Ell es lamentava d´haver-me abandonat la nit abans. Deia que no volia perdre´s ni un moment més d´estar amb mi, deia que era adorable, que era el seu somni. No sabia com començar, era dolorós. Vaig començar dient-li que dissabte em pensava que era ell i no en Manuel el que s´havia quedat a casa. Ell no s´imaginava res pobret.Vaig seguir dient-li que de fet en Manuel s´havia fet passar per ell, i jo m´havia comportat com si fos ell. A en Rubén li va canviar la cara per moments, es va excitar molt, va començar a donar cops de puny contra una paret, fent-se mal, i dient tota mena d´insults ?Qué paso? Qué te hizo?? No em veia amb cor d´explicar-li molts més detalls, el veia capaç de matar al seu germà. Vaig dir-li que vam acabar a casa d´en Pedro. Tenia els ulls encesos, la cara vermella com si hagués d´explotar-li, temia que acabés rebent jo. Em va dir que anava a buscar-lo. Jo li vaig dir que no, que en aquell moment no, que ja parlarien més tard. Li vaig dir si encara volia anar a l´hotel de Sevilla amb mi. Va dir que sí, que jo no era més que una víctima de les males arts del seu germà. Deia que ja li havia fet unes quantes, però aquella era l´última que aguantava, que ja no podia més. Em va dir que es veia venint a viure a Barcelona, deixant enrera al seu dominant germà, i estant prop meu. A mi allò em va fer una mica de por la veritat. Li vaig dir que tot era molt recent per fer un canvi massa radical a la seva vida, però ell em va dir que tenia ganes d´un canvi feia temps. Jo li vaig dir que si el feia no fos per mi. Ell em va dir que hi havia més raons. Vam decidir no quedar-nos més a Doshermanas, encara que ens perdéssim els focs, volíem estar només nosaltres dos les hores que quedaven. Jo havia de recollir la maleta, acomiadar-me de l´Antonio i la Maria, i quedar amb la Filomena. A la casa no hi havia ningú. Vam anar cap a la caseta. L´Antonio anava vestit de campero i feia la pinta d´anar massa alegre. En veure en Rubén i la meva maleta de rodes va canviar la cara. Jo em vaig dirigir cap la taula on eren la Maria i la Filomena. Els vaig explicar que marxava amb en Rubén. Elles somreien. Vam quedar a l´aeroport dues hores abans del vol. Vaig agrair a la Maria la seva hospitalitat, i li vaig demanar que m´acomiadés de les seves filles. En Rubén parlava amb l´Antonio. Em vaig acostar a ell per donar-li la mà, ell em va donar dos petons i a cau d´orella em va dir ?este la tiene más pequeña que yo. Tú te lo pierdes? Quin home tan ordinari! Sort que el perdria de vista. Jo estava nerviosa, volia marxar ja, no volia trobar en Manuel, em feia por com podia acabar la cosa si es trobaven els dos germans. Vam estar de sort.
Vam arribar a l´hostal per deixar la maleta. La temptació del llit va ser massa gran. En Rubén es va transformar en un lleó ardent, com si volgués fer.me oblidar el que havia passat amb el seu bessó. Vam sortir a donar una volta molt agafats, com una parella d´enamorats, estàvem en silenci verbal però el llenguatge del tacte el suplia. La ciutat i nosaltres dos, no necessitàvem res més. Era com ser la protagonista d´una pel.lícula. Jo era la noia enamorada i ell el noi enamorat. Potser la meva mitja taronja estava a més de mil quilòmetres de distància. Em sentia a gust amb ell, o potser només em sentia a gust per tenir una dolça companyia masculina al meu costat. Això és el que no he esbrinat. No vaig plorar dilluns camí de l´aeroport, ni a l´avió, ni en arribar a Barcelona. Però avui em sento trista. No sé si és per en Rubén, per en Roger, per l´Igor, o potser no és per ningú, només és per mi, per la mena de vida que porto, que va passant, i sembla que no hagi fet res. Aquesta tarda he anat a passejar per la platja del Bogatell, encara feia sol, hi havia més gent passejant, bicicletes, tornaven a envair la platja després de la tranquilitat dels mesos de fred. Pensava que passejar per allà m´ajudaria, però encara m´he sentit més fluixa més desanimada. En Roger ha hagut de trucar-me al mòbil i interrompre els meus moments de reflexió. Volia quedar, però li he dit que avui no era un bon dia. Ha insistit, però al final s´ha cansat davant les meves negatives.
M´he pres un vodka per anar a dormir. Qui sap si demà m´aixecaré d´una altra manera. Segur que sí.
