Sol! Ja era hora. Avui era un bonic dia per esperar, un bonic dia per enamorar-se. Clar que també podia ser un bon dia per morir. Tot és tan relatiu. Es com a les películes de por. Fa sol, els nens juguen al carrer, però hi ha aquella musiqueta que t´indica que l´assassí està a punt d´arribar i matar a la indefensa noia. Però avui feia un bon dia per l´amor. He pujat fins dalt les persianes, apartat les cortines perquè el sol alegrés la meva casa i la meva vida. He fet la taula de tai-xi per tenir encara millor dia i renovar la meva energia. Demà és el gran dia.
No he pogut evitar posar la ràdio per si sortia alguna notícia sobre en Dani, però no en deien res. Clar que avui tenien prou feina parlant del nou govern. He posat música, i ha hagut de sonar aquella maleida cançó “Dancing queen”. A la gent li semblarà una cançó per fer quatre balls, però a mi aquesta cançó d´Abba em porta mals records. Es el que deia abans del contexte. Ja fa anys que va passar, però encara la cançó em fa tremolar. Era quan feia teatre infantil amb la Clara i la Laura. Teniem una setmaneta lliure, i com si no en tinguéssim prou de ruta en furgoneta per Catalunya, vam decidir marxar una setmaneta a Cantàbria les tres en el meu cotxe. Era juliol, ho recordo molt bé.Vam sortir de d´horeta, tenint en compte les que erem, a quarts d´onze. El cotxe anava ben carregat de modelets. Tres noies de viatge. Portavem roba pel fred, per si feia calor, per sortir, informal, per a totes les possibles ocasions. Pel viatge anavem vestides encantadorament. La Clara amb el seu vestit estil provençal, dues trenes i un barret de palla. La Laura sempre més vistosa amb les seves xancletes taronges a conjunt amb la samarreta, i la minifaldilla de margarides que tant li agradava. I jo amb el meu mono vermell ajustat, i la gorra amb visera que recollia els llargs cabells que portava llavors. Evidentment totes amb ulleres de sol i disposades a menjar-nos el món i cridar l´atenció per allà on passéssim. Pel viatge música petarda, finestres obertes perquè no tenia aire acondicionat, i ens sentiem com a “Priscilla reina del desert”. Parlavem, cantavem. Amb tot el sol caient en els Monegros, i nosaltres contentes amb la nostra escapada. Quan de cop i volta es va sentir un soroll darrera el cotxe. Vaig perdre el control.Havíem punxat. Aniriem a uns 140 km/h. Del carril de la dreta, en zigzag vam anar cap al de l´esquerra, i un altre cop cap a la dreta. Elles estaven ben callades. No sabia què fer, només intentava subjectar fort el volant. Crec que vaig posar el peu als fren, i vam fer una bonica volta molt ràpid, vaig mirar pel retrovisor i no venia ningú,clar que en el cas que hagués vingut algú poc hagués pogut fer, un altre cop cap a la dreta, i vaig intentar anar cap a l´esquerra, cap el mig de les dues direccions de l´autopista, i allà en aquell tros de terra va parar el maleit cotxe. Quasi tremolava. La Clara va començar a plorar, i ens va demanar que paréssim la música. Jo no m´havia adonat fins llavors que mentre el cotxe anava per on volia, els Abba com si res havien seguit cantant. “Esteu bé?” Allò va ser l´únic que vaig poder dir. La Clara com anava al darrera sense cinturó s´havia donat alguns cops. La Laura estava bé físicament, però deia que en aquells segons la seva vida sencera li havia passat per la ment, com si li digués adéu per sempre. Elles creien que havia arribat la seva mort. Però el destí va fer que no passés cap cotxe en aquells moments, i allò ens va salvar. Vam estar uns minuts en silenci, ja sense música. La Laura va intentar fer algun comentari graciós. I vam reaccionar. Vaig baixar. El cotxe a part de tenir una roda pulveritzada amb tot de cables sortitn, tenia bon aspecte. Vaig cridar a assistència de l´assegurança perquè em canviéssin la roda, em sentia incapaç de fer-ho. L´home que va venir va dir que allò de la roda eren coses que passavem. Jo em sentia culpable perquè era la roda del meu cotxe, però jo l´ havia revisat abans de marxar.Vam anar a comprar una roda nova al poble més proper. Un poble de mala mort. En el taller els tres homes ens miraven. Tres noies boniques i indefenses. Els vam explicar la història. Eren coses que passaven deien, la calor, algun objecte punxant... Vam menjar alguna cosa en el poble. Havíem de seguir les nostres vacances? Elles no tenien carnet de conduir. Jo les havia de portar cap a Santander o cap a Barcelona. I què coi, conduir per conduir. Així que amb calma, i reconec que amb por vam seguir cap a Santander. I a part d´aquell “petit” incident, van ser unes molt bones vacances, però des d´aquell dia la cançó de Dancing Queen la tinc prohibida
