body comentado
Barcelona sunset
:::27.4.07:::

Una nit d’insomni pot ser una nit de records.
Tornen al meu cap tots els records de la Setmana Santa. Vull oblidar les veus estresades que em truquen cada dia. Les tinc clavades al cervell, però necessito fer fora aquests records, i vull que vinguin els records d’aquestes vacances.

Ja sóc al cotxe al costat del meu sindicalista. El sol brilla fora, i anem pujant per la costa atlàntica francesa. Parem a un Intermarché i comprem queviures per fer un picnic a la platja. Es una gran platja quasi per nosaltres sols. La sorra és ben fina. Les cases a primera línea del mar tenen jardins de sorra, tancats amb tanques de corda. Hi ha alguna petita duna. Un cartell indica que és allò és Reserva.
Un tronc portat en la pujada de la marea ens va servir de banc. Uns entrepans i una amanida de llauna, una beguda de cola i una meravellosa companyia.

I vam seguir avançant per Cap Breton. Parada a Mimizan i passejada vora el llac. Li deien la promenade fleurie. Realment era molt tranquil i romàntic. Floretes de colors, ponts de fusta, ànecs, ocellets, bancs de fusta…
I vam seguir avançant per la carretera. Era curiós veure casetes baixes, tot i ser quasi al costat del mar. A part eren cases que jo batejaria estil muntanya. Ho dic per les teulades.
I les platges cada cop tenien dunes més altes, Així que havies de baixar el desnivell de sorra per arribar a l’aigua.

I finalment vam arribar a la gran duna. Eren vora les set quan aparcàvem al costat de La Pyle.
Mirant el google map, el va detectar alguna cosa estranya vora el mar. Vam entrar a panoramio per veure les fotos que havien enllaçades de la zona. I vam veure que era una enorme duna. Una duna d’amplada d’uns tres quilòmetres i de 114 metres d’alçada sobre el nivell del mar.

Havia un gran aparcament per la duna. I al seu peu tot de xiringuitos que ja tancaven.
Era enorme, i quin pendent que hi havia! Però malgrat que els peus anaven enfonsant-se, vam pujar a dalt de tot. La vista era preciosa. Llàstima que les fotos no reflecteixen el que vam veure. Per una banda, a baix veies el mar. El sol ponent-se guarnia el cel.
A l’altra banda, veies sota el desnivell el bosc de pins. I tot recte, els tres quilòmetres de fons de duna, et feien sentir a ple desert.
Realment un lloc poc conegut i molt recomanable. Clar que potser a l’agost, pujar la pujadeta a ple sol, deu ser dur. Millor més cap al vespre. I sinó, feu com nosaltres i gaudiu de la posta de sol. Va ser tan romàntic…

I después vam anar cap Arcachon. Però prefereixo quedar-me amb el romanticisme de La Pyle i anar a dormir.


Pensaments de l'Artista Desconeguda


La meva vida i miracles, el teatre musical i el vodka...


Ninotchka en tu idioma





Escriu-me
E-mail Ninotchka
Trobo interessant...
Catapings
Gattaca
Mes Marge
Converses
Quaderns
alatrencada
turoparc
Khalina
L'aeropla...
Cromets
Enric Granados
Donot's Blog
formaire
Cansoner
El declivi de Nigmad
Club Bohemi
Gemma Blog
Kena Xe
Jun
Hosting Blogger
Blogwise
Diarist.net
Arxius
2004/02 2004/03 2004/04 2004/05 2004/06 2004/07 2004/08 2004/09 2004/10 2004/11 2004/12 2005/01 2005/02 2005/03 2005/04 2005/05 2005/06 2005/07 2005/08 2005/09 2005/10 2005/11 2005/12 2006/01 2006/02 2006/03 2006/07 2006/08 2006/09 2006/10 2006/11 2006/12 2007/01 2007/02 2007/03 2007/04 2008/08
GeoURL