Ahir va arribar en Quim. Jo em vaig passar el dia preparant-me per a l´ocasió. Havia d´aprofitar que tenia una il.lusió per tornar a mirar endavant. Deixar la meva solitud uns dies, i estar en companyia d´algú de veritat, que m´estima com sóc, que no m´utilitzarà.
Vaig anar a la perruqueria, em vaig fer una neteja de cutis. Vaig anar a comprar els millors formatges que tant ens agradaven, uns quants ibèrics, pa , bon vi. Vaig parar la taula perquè quedés tot ben bonic, i vaig encendre unes espelmetes. Ell era dels que sabia apreciar tots els detallets.Estava tan contenta de tenir-lo amb mi uns dies.
En Quim va arribar a casa meva vora les 10 h de la nit. Venia directe de l´aeroport amb les maletes. Ell a Barcelona ja no tenia el pis de lloguer. Quan venia anava a casa els pares, o de sa germana, o a la meva, o si volia més independència, com els últims cops que venia amb en Michel, d´hotel. Ens vam abraçar ben fort només obrir la porta. “Ninona meva, com et trobo a faltar” Però no era només la il.lusió per retrobar-nos, tenia una mirada trista i absent. Potser jo ho estava passant malament, però ell estava encara pitjor. No em podia enganyar, ni callar. Feia cinc dies que el Michel, la seva parella, estava en coma per un accident de tràfic. Quin horror! No hi havia cap mena d´esperança per a ell. Tenia lesions cerebrals i el cos migdesfet. En Quim plorava i tremolava. Ja portaven dos anys junts, tenien les seves baralles, però en Quim que creia que per fi havia trobat l´estabilitat, i ara això... A sobre en Quim ara no era ningú. Aquesta és una de les “ventatges” de ser gay. Els pares del Michel, ja de setanta i pico anys no sabien de la seva homosexualitat, però la seva germana sí, i em principi tenien bones relacions, però havia deixat en Quim de banda. Només el primer dia el va deixar entrar a veure´l a l´hospital. A part, li va fer tornar les claus del pis del Michel, i el va amenaçar en denunciar-lo si trepitjava el pis. Ells dos no vivien junts, però anaven canviant alternant els dos pisos segons els dies. En Quim estava desfet, i amb raó. A part del cop de la pèrdua del Michel, la reacció de la germana encara li havia fet més mal. Em deia que li agradaria anar ni que fos un parell de dies a aquell pis on tants bons moments havien passat, i poder-se acomiadar tranquilament dels seus records amb en Michel. No volia res, només una mica de respecte. Jo no sabia què dir-li, només podia anar-lo acariciant, i plorar amb ell. La carretera s´enduia el Quim igual que ho havia fet amb la meva família. En Quim sabia que estava reobrint la meva ferida. Ell va ser qui em va donar les forces per seguir vivint quan tenia dinou anys, i va passar allò. Jo havia esborrat de la meva ment aquell dia. Aquell dia i tot el que podia recordar-m´ho dels anys anteriors. Era com si mai hagués tingut pares o germana, com si sempre hagués estat sola a la vida, amb l´única família de la meva tieta d´Amèrica (la germana de ma mare, que des de que jo vaig néixer ja vivia allà amb el seu marit). I després tenia a la tia Maria per part del meu pare, una tieta d´ell soltera que s´estava consumint en una residència de Premià. I encara que no erem de la mateixa sang, podria dir que en Quim era com un germà
Ni el vi ni el formatge ens van alegrar la nit. Teniem massa dolor a dins. En Quim volia que l´animés, que li expliqués com m´anava tot. No sabia si era prudent explicar-li la meva situació, però vaig començar amb la desaparició de l´Igor, per seguir amb el meu desencís de viure, les meves fugides en el vodka.... fins acabar amb el Robert que no trucava. En Quim deia que per què no l´havia trucat, o havia anat a Brusel.les a veure´l, que sabia que sempre podia comptar amb ell, i que no volia que patís sola.
Va ser una nit de les més tristes de la meva vida. Totes les portes tancades i sense possibilitats d´obri-les aparentment. Hem dormit moltes hores en el nostre mar de llàgrimes, abraçats com si no vulguéssim que res ens fes tornar a la cruel realitat.
Ara l´he fet anar a veure a la seva germana i als nebodets. Ell que tenia família l´havia de cuidar. La vida segueix. Es tracta de buscar les petites alegries, com diu la meva amiga l´optimista.
Aquest vespre sortirem. Si ens quedem a casa ens enfonsarem.Va ser un miracle que ahir no bebés vodka, clar que el vi ens va deixar també tocadets
Si segueix fent bon temps, demà sortirem a passar uns dies a fora. Es el que necessitem. Qui sap si la Costa Brava, o al Montseny, o... Aniré improvisant. Començaré pensant en aquesta nit. I per cert, en Robert segueix sense trucar
