Aquesta tarda tenia visita al ginecòleg. Una revisió normal i corrent. Però el que no m´esperava, era trobar-me a la sala d´espera una cara coneguda. L´he reconeguda només seure al seu davant. Era ella sí. Era la Marta dels meus malsons. La que sempre intentava matar-me. La dona del Daniel. El cor se m´ha accelerat. Ella mirava una revista. Estava embarassada. Ella deu haver notat la meva mirada perquè ha pujat la vista, però semblava que no em reconegués. Potser m´estava tornant boja. De fet aquella cara només l´havia vist en somnis. I ara la meva ment em feia creure que era la Marta aquella. De fet la noia anava millor vestida que en els somnis, portava els cabells castanys tenyits sense les canes, i no tenia aquella cara esquizofrènica que em perseguia, però pensava que començaria a riure d´aquella manera terrorífica Tenia ganes que em cridessin ja, o que la cridessin a ella. “Marta Coll” han cridat, i era ella. No podia resistir-ho. Allò era més que una coincidència. Però el que m´ha deixat gelada del tot ha estat veure en Daniel. Ell també ha quedat sorprès de la meva presència. “Ninona maca, sabia que et tornaria a veure” i m´ha agafat les mans ben fort mentre li rodolaven llàgrimes. Aquest noi estava pitjor que jo. Li he dit que entrés dins amb la seva dona, o es perdria la visita. Ell sense immutar-se ha segut al meu costat sense deixar-me les mans, i m´ha dit que li era igual, que només somiava amb trobar-me a mi, i que ara que el seu somni era real no em deixaria escapar de nou. Jo estava molt incòmode, no sabia si alçar la veu perquè em deixés estar la mà i entrés amb la seva dona. “Daniel, maco, ella t´espera. Jo sóc un record del passat” Havia de ser forta. Ell em besava les mans, les altres dones ens miraven. Deurien pensar que era la meva parella. Per sort m´han avisat. No teníem el mateix ginecòleg. M´he desfet de les mans del Daniel i l´he dedicat un somriure de comiat. “Espero que tingueu una criatura preciosa. A veure si feu la parelleta” El meu doctor m´ha fet la revisió. Jo de mentres només desitjava no trobar-me a la sortida amb ells. A la sala d´espera no hi eren. He baixat amb l´ascensor. I allà estava ell a la porteria. No sabia què fer per ajudar-lo. Estava obsessionat amb un assumpte de setze anys enrera. Allò no tenia sentit. I a part estava tot allò d´haver-la conegut a ella abans en somnis. Desitjava despertar i que tot fos un malson. Però no, en Daniel era ben real. Volia saber què feia allà, si estava embarassada, de qui? Li he dit que no l´importava, que ell s´havia de preocupar del nen que venia en camí, i no de mi. M´ha dit que ni sabia si era seu, que creia que la seva dona l´enganyava, i que a part des de la tarda que em va retrobar a la cistelleria, només podia pensar en mi. Que es masturbava pensant amb mi, i feia l´amor a la seva dona recordant-me a mi, i el que no em va poder donar aquell maleït dia de la nostra adolescència. Reconeixia que fins i tot era violent amb ella, però que sabia que a ella li agradava, com m´agradaria a mi. Sentir aquelles confessions al mig del carrer em feia quasi desmaiar. Jo volia ajudar al pobre Daniel i deixar-lo desfogar-se, però no sabia si era prudent. A part creia que no resistiria gaire més. I tenia por que aparegués ella amb una pistola i ens matés. Li he preguntat per la Marta, i m´ha dit que era en un taxi camí cap a casa. Això m´ha fet estar menys preocupada, però no sabia com desfer-me d´ell. La veritat és que em feia una mica de por. Sempre podia cridar, algú o altre m´ajudaria. Però què els diria? De moment allò només era un atac psicològic. Clar que cada vegada veia més clar que en Daniel necessitava ajuda d´un especialista, tenia una obsessió malaltisa amb mi. Tot el que deia no tenia sentit després de tants anys sense veure´ns. “Ninona, bonica, deixa´m besar-te, anem a algun lloc més íntim, et donaré tot el sexe que et mereixes” En Daniel volia besar-me, però jo m´he apartat i li he donat una bofetada, per veure si reaccionava. La gent que passava pel carrer ens mirava encuriosida. “ A tu mai et faria mal Ninona meva” deia entre plors. “Dona´m només una oportunitat de tenir-te, una nit” No tenia gens de ganes que em posés ni una mà a sobre. Em feia llàstima, però a l´hora por. Si li donava unes hores de sexe, després voldia repetir i repetir, i no creia tampoc que li fes cap bé. Havia de tenir força i marxar “Deixa´m marxar si us plau. Així no arreglem res. El nostre tren ja va passar.No ploris i ves amb la teva dona, amb la teva família. Ella t´estima. I no pensis més en mi. Si cal ajuda´t per un psicòleg. T´anirà bé” S´ha estirat al terra del carrer plorant, però jo havia de marxar. Per ell, per mi, per la seva dona... No sé si tindrà fàcil remei, però tampoc jo en tinc gaire i vaig tirant. Nomes desitjo no coincidir mai més amb ell. Quan he arribat a casa he trucat impacientment al Quim, però no m´ha agafat el mòbil. Deu estar desfet pobret, i jo li explicaria les meves historietes. No hi ha res pitjor que la mort. Ara una horrorosa idea m´ha vingut al cap. Espero que en Quim no faci cap tonteria. En tot cas no seria culpa meva. Igualment no puc deixar de pensar-hi, però ja tinc prous patiments a sobre. La meva presència l´exalta més. Ara m´haig de concentrar amb en Robert. Demà sí que el trucaré. Potser estic posant masses expectatives en un desconegut, però si no em busco alguna il.lusió no podré seguir
