Avui he estat tot el dia pendent del telèfon com una adolescent. Quan em trucaria el Robert? Potser esperava a mitjans de setmana per quedar pel cap de setmana. Però jo estic impacient. Necessito veure´l de nou, i creure que tot plegat no és un somni, que no és una irrealitat que el meu subsconcient ha creat per fer.me sortir el pou. No tinc espera, m´agradaria que les coses anéssin ràpid. Voldria que el temps corrés esbojarradament fins el dia en que aquell maleit Robert em tornés a trucar. Si es que truca clar. Potser em va acompanyar a casa per llàstima. Em deuria veure plorant tota l´estona, dèbil, i… Quina inseguretat! Això abans no em passava. Sempre he estat una mena de femme fatale en el fons. I ara, com m´haig de veure! Tot el dia pendent d´una trucada de mòbil. Potser després quedavem, i tot xerrant descubria que era una persona repugnant . Però no ho semblava, i jo normalment encerto a primera vista, o almenys abans. No sé què prefereixo, pensar en per què va desapareixer l´Igor i que mai hi haurà algú com ell, o aquesta espera ansiosa per retrobar en Robert, el tendre noi que em consolava ahir. Tampoc han passat tantes hores. Però ell ni truca, ni m´envia un missatge, ni res de res. Es deu haver oblidat de mi. O em recorda massa bé, i per això no truca. Potser l´hauria d´haver fet pujar a casa, i donar-li motius per tornar a trucar. Hi ha homes que si no veuen les coses fàcils ho deixen estar. En canvi d´altres, quan més te´ls vols treure de sobre, ells més insisteixen. No els acabaré d´entendre mai. Això és el tòpic vulgar entre els dos sexes, i potser la realitat és que tota la gent té un món interior especial, i no és qüestió de generalitzar entre homes i dones. Estic segura que moltes noies tampoc entendrien la meva manera d´actuar. Fins i tot jo tampoc m´acabo d´entendre ni sóc capaç de preveure el que puc acabar fent.
He fet la taula de tai-chi per intentar calmar-me, però estava molt desconcentrada. Quasi no era capaç de mantenir l´equilibri. L´ampolla de vodka semblava que em cridés, però avui no pensava tastar-lo. M´he fet el propòsit de beure´n poquet, i no cada dia. Només en ocasions especials.
He pensat en anar al cinema, així passejaria i em distreuria. Però no volia apagar el mòbil. Volia contestar-li a la primera, i forçar una trobada avui mateix. Primer pensava en dir-li d´anar a dinar, després a fer un cafè, després a sopar…. i les hores han anat passat. Així m´he distret imaginant on podriem anar a dinar. Potser a un restaurant a la Barceloneta? No volia anar a cap lloc ple de gent de despatxos amb un menú estipulat. També he pensat que la seva feina potser no li permetria gaire estona per dinar. De fet no sabia de què treballava. Seria psicòleg i per això havia sabut com tractar-me? Seria propietari d´ una galeria d´art? Un noi que li agradava la pintura, la música, el teatre… O potser era periodista, i estava ahir al Llantiol per fer alguna crítica de l´espectacle, qui sap , tenia una veu molt maca, potser fins i tot treballava a la ràdio… Quines ganes tinc de saber més d´ell, però sobretot el que em moro de ganes és de veure´l, i sentir la calidesa de la seva mirada, i que em faci sentir especial de nou.
A hores d´ara avui ja no trucarà, hauré d´esperar a demà
