Després del dia ploraner i cassolà que vaig tenir dissabte, avui he decidit sortir al carrer i passejar. Potser trobaria algú interessant amb qui parlar i oblidar. Deixaria de veure només les parets de les meva casa. Si més no crearia nous records, encara que fossin només records de la gent que passejava per la ciutat. Agafar noves energies, carregar-me de l´ambient de diumenge. Però anant pel carrer he copsat que era un diumenge diferent, no era el típic diumenge on la gent passejava per gaudir de les últimes hores del cap de setmana, altres es disposaven a anar al cinema o al teatre o al Liceu, no era el diumenge típic on els adolescents anaven a la discoteca, i les senyores lluien del bracet del seu marit el seu últim modelet, era un diumenge marcat per les eleccions, la tristesa per les víctimes de l´atemptat, la indignació de la gent per la desinformació i manipulació sobre el tema. Volent fugir d´aquesta realitat que encara em trencava més per dins, m´he trobat de nou amb el cap pensant en el meu Igor, i els meus peus pel carrer carrer Hospital. En aquella zona, Barcelona agafa un color diferent, és com si et trasl.ladéssis a un altre país per un ràpid tunel. Els carrers són plens d´homes àrabs que passegen, o en grups xerren als portals, que miren a les noies del país de dalt a baix. Alguns vestits amb la roba dels seus païssos.Tendes i bars de gent d´altres nacionalitats. He arribat a la Rambla del Raval. I llavors he recordat el Llantiol. Quin teatret més bonic. Sempre he pensat que era una joieta a mantenir dins Barcelona. M´he acostat fins al carrer Riereta, sempre m´havia fet gràcia aquest nom. I allà estaven les seves llums convidant-te a entrar. Feia temps que no hi anava. Havia un grupet de gent a la porta i sense pensar-ho m´he acostat somrient a un grupet, i m´he dirigit a un dels nois, clar. Avui pensava permetre que el món gaudís de la meva presència alegre i seductora. Sóc una artista i per tant podia amagar la meva amargor. Li he preguntat al noi què feien. Amb tota mena de detalls m´ha explicat sobre que anava l´espectacle, i ha insistit que estava molt bé. He pensat que coneixia a algun dels actors, i per això tanta propaganda.L´altra possibilitat era que li interessés jo, però sempre s´ha d´optar per la pitjor possibilitat. Tanta entrega en el seu discurs sobre l´obra es mereixia un premi. A part, tot eren cançons de Sondheim, que a mi m´agrada força, així que he decidit quedar-me. Ell seguia parlant-me. M´ha dit que seiés amb ell i els seus amics. Els he mirat. Eren tres.Un noi i una noia que semblaven parella.El tercer podia ser la parella del que parlava amb mi. El noi es deia Robert. M´ha presentat als amics, que han semblat encantats que em quedés amb ells. El tercer em somreia, i m´ha semblat que no era la parella del Robert. Hem entrat al Llantiol. M´ha fet tanta il.lusió entrar-hi de nou. Hem segut a una de les tauletes de primera fila. La noia ha començat a donar-me conversa i fer-me preguntes. Jo no tenia ganes d´explicar la meva vida, així que he fugit cap a la barra. El Robert m´ha seguit, ha dit que portariem les begudes per a tots. Confesaré que no he pogut estar-me de demanar-me un vodka. Potser no era una bona idea, però ha estat impulsiu i irracional. Però només per un pensava que no passaria res. A part el Robert m´estava posant nerviosa. Feia temps que no em passava una cosa així. Normalment no era jo la que desviava la mirada als homes, eren ells que no podien aguantar la mirada electritzant dels meus ulls blaus. Però aquell Robert tenia uns ulls blaus que em perdien. En Robert ha insistit en convidar-me, i jo he acceptat. Hem anat a la taula, i per sort han fet fosc i m´he lliurat de les preguntes de la noia. Han començat al piano amb un tema de Follies, i a mi ja se m´han humitejat els ulls.I a mida que anava avançant l´espectacle cada cop estava més i més emocionada. I seguint el meu dia ploraner d´ahir, he començat a sentir el gust de les meves llàgrimes salades rodolant per les meves galtes. Era un espectacle molt íntim.Només un piano i la veu de la noia interpretant cançons d´amor i desamor. Entre cançó i cançó uns textos que feien aturar una mica les meves llàgrimes. Tampoc totes les cançons eren dramàtiques, però jo estic tant tova, que ja tot em feia plorar.
En Robert semblava disfrutar molt de l´espectacle.Semblava conéixer totes les cançons. En el Every day a little death de « A little night music » s´ha girat cap a mi. Amb la seva mà ha eixugat amb tendresa les meves llàgrimes mentre somreia, després ha agafat les meves mans fredes i me les ha escalfar amb les seves. Em feia sentir bé en Robert, encara que de tant en quant tornava a plorar. Quan he sentit els primers acords del Send in the clowns la meva plorera ha tornat a fer-se més evident. En Robert m´ha acaronat el cap, i me´l ha fet recolzar a les seves espatlles. Allò m´ha fet calmar una miqueta. Però és que aquella cançó em feia recordar tot el meu patetisme dels darrers temps. Però encara no estava perduda . Un desconegut anomenat Robert tocava els meus cabells , i com deia l´última cançó de l´espectacle “Sentir-se viu”, i jo encara em sentia viva, ni que fos per plorar.
Acabat l´espectacle he anat al lavabo per mirar si tenia els ulls massa vermells. Amb el meu maquillatge d´emergència he aconseguit ser de nou l´atractiva Ninotchka. Fora el lavabo m´esperava en Robert sol. M´ha dit que els seus amics tenien pressa i havien marxat. Que ell m´esperava per si no tenia com tornar a casa. M´ ha demanat si volia anar a sopar alguna cosa o prendre alguna coseta. No eren encara dos quarts d´onze. Jo tenia ganes d´estar una estoneta més amb ell, però no volia trencar la màgia dels moments que haviem viscut al Llantiol. Li he dit que estava bastant cansada i que matinava al dia següent, cosa que era mentida, però no tenia millor excusa. Hem anat cap el seu cotxe. Ell pel camí em parlava amb entusiasme de l´espectacle. Jo només somreia , tot i que ell conduint poc podia mirar-me. I hem arribat a la porta de casa meva. Ha parat el motor del cotxe. M´ha dit que tenia moltes ganes de poder-me conéixer millor. M´ha dit que no sabia si era molt sensible o si havia patit molt, però que li agradaria esbrinar què hi havia en aquelles llàgrimes. Ens hem donat els mòbils. Per un moment dubtava si convidar-lo a pujar a prendre una copa a casa meva. Però sabia que era millor esperar, si el portava a casa potser tot quedava en una nit de sexe i prou, i en aquells moments sentia que la nostra unió mereixia ser més especial. A part, amb els dies que portava, encara acabaria plorant en el moment menys esperat, i no sé què en pensaria ell. Li he dit que esperava la seva trucada. He anat a fer-li un petó a la galta però ell ha girat la cara per fer-me un suau petonet als llavis. L´he somrigut de nou i he baixat del cotxe. Un cop a casa he tornat a plorar sense parar. Ha estat una nit tant especial. No em vull fer il-lusions. Però sento una nova llum dins meu. El cor em batega ara amb un nou nom “Robert, Robert”.
