Un altre cop pluja. Al migdia i especialment a la tarda. El mal temps sempre acaba deprimint-me. Em porta a pensaments foscos, tristos records. M´he tornat a posar al piano fins que aquesta pluja m´ ha fet parar. Plovia molt, i m´imaginava agafant el cotxe, els vidres entelats, molts cotxes a la carretera i quasi sense visibilitat. Anava cap a Arenys o algun poble del Maresme i em posava al mig de la riera. El meu cotxe estava ple de les flors que havia comprat. I jo m´estirava i només havia d´esperar que les aigües em portéssin cap el mar i per fi desapareixia. Em sentia com Ofèlia, que entre flors i aigua mort romànticament. Em semblava una visió dolça , però ben pensat seria massa angoixant. L´aigua anava entrant poc a poc dins el cotxe, i jo intentant xuclar l´oxígen restant per mantenir-me en vida, fins que les aigües salades i amb fang anéssin cobrint-me i entrant també per tots els orificis del meu cos, fins inflar-me com un monstre. I després... Això de somniar desperta és encara pitjor. Una miqueta de vodka per animar-me. Què faria jo visquent en un país fred i de clima plujós?No ho resistiria.
Volia trucar al Robert, però amb el dia que portava no m´he atrevit. M´he dedicat a mirar per la finestra com una voyeur. Mirant la pluja, mirant el terra mullat, la gent passar... fins que he deixat la ment com en blanc, i m´he despertat plorant al terra, tremolant de fred.
Demà haig de tornar a contactar amb la realitat. Trucaré a en Robert, o si no aniré al cinema o al teatre, o on sigui, encara que hi vagi sola. Tinc massa orgull per trucar els antics coneguts després de tant temps. I menys a la meva amiga l´optimista. Amb ella no és orgull, amb ella és perquè tinc por que llegeixi la veritat del seu matrimoni en la meva cara. Res, sortiré i em divertiré que és dissabte. Clar que per a mi tots els dies són iguals. Sóc un paràsit social que viu de la mort de la seva família. Sí, gràcies a la carretera i les assegurances de vida, així em trobo. Potser si treballés quaranta hores a la setmana o més, tindria menys temps per pensar... De fet no sempre he estat un paràsit. Va haver-hi uns anys que aquells diners em van servir per començar la meva vida artística. Però després de l´Igor m´he tornat un zero a l´esquerra. Una vergonya social. De fet a mi la societat m´és igual, o almenys això crec. Em salto bastantes normes del que es considerat correcte. Però és tan relatiu discernir entre el correcte i el no correcte. Jo, això sí, he procurat no fer mal a ningú. Clar que de vegades fereixes a la gent sense adonar- te´n, però jo pateixo. No he estat mai una insensible, oi què no? La meva vida és un desastre. Potser hauria de quedar-me aquí tancada per no fer mal a ningú més, per no arrossegar-los al meu pou fosc. No hauria de trucar a en Robert. Només em puc permetre amants d´una nit, que no tinguin temps a enamorar-se de mi, ni els pugui impregnar la meva trista amargor. O qui sap si hauria de buscar l´Igor. Es la meva única sortida? El meu crani és un volcà a punt d´esclatar. Tinc por d´anar sola al llit i passar una nit de malsons. Tinc por de sortir al carrer. Tinc por a tot. Fins i tot jo mateixa em faig por.
