Acabo de sopar amb en Roger. No l´acabo d´entendre. Volia deixar-ho amb ell però no m´ha deixat. De vegades em crec molt decidida, i després els altres acaben dominant-me. Igualment, ben mirat, el seu comportament és molt estrany. Jo he quedat per sopar amb ell, i dir-li amb tacte que el millor era que deixéssim la nostra relació. No volia fer-li mal, perquè sé que ho va passar malament amb la separació de la seva dona, per tant havia decidit dir-li la veritat, bé, tampoc tota la veritat, no feia falta dir-li que havia passat un cap de setmana de bogeria sexual que potser ell mai podria donar-me, però havia pensat dir-li, i és el que he fet, que jo era una dona ferida per l´amor, creia que aquesta era una bona frase, i que això em feia ser molt inestable, i que em veia incapaç durant una llarga temporada de fer feliç a ningú. La qüestió era dir-li que jo era la culpable de tot. Fins i tot he fet una mica d´assaig aquesta tarda. Havia de parlar jo, i no deixar-lo parlar a ell, perquè sabia que en Roger intentaria seguir. Durant la tarda he pensat en demanar consell als Davids que el coneixien més, però he pensat que no estava bé que ells sabéssin la notícia abans que en Roger. Al que sí he trucat ha estat a en Quim. Quan l´he explicat breument el meu cap de setmana ha rigut. M´ha dit “Ninona, no tens remei” Això m´ha fet una mica de mal. Li he dit que no em jutgés, que ell tampoc era cap sant, que havia trencat molts cors, i que tampoc mai havia estat capaç de comprometre´s amb ningú. Suposo que estava nerviosa. Ell també. Així que fins i tot li he dit que si en Michel fos viu, no hagués trigat gaire en cansar-se d´ell. No sé com ha anat tot al final, però el cas és que ens hem dit coses horribles, com mai, i tot per telèfon, i ell m´ha acabat penjant. Això ja m´ha fet perdre forces abans d´hora, i no he tingut més remei que recorrer al vodka per agafar ànims per la trobada amb en Roger. En Roger volia venir a casa meva, però li he dit que em venia de gust anar a sopar fora. Volia un territori neutral. No sabia com reaccionaria del cert, i si estavem sols a casa la cosa es podia posar més perillosa. Així que hem anat a una pizzeria tranquila prop casa meva. Durant el sopar, la conversa ha estat intrascendent. Hem parlat de com li anava la feina, què assajaven, com estava la Lluna, de fet jo feia bastantes preguntes, i el deixava parlar a ell. Quan ja acabàvem la pizza he decidit parlar. La cara li ha canviat per moments, i tenia els ulls húmids, a mi allò em trencava el cor, però havia de ser valenta, si seguia amb ell, li faria mal, molt mal, i allò no estava bé. Ell llavors ha començat a parlar. Ell ha dit que esperaria el que fes falta, que volia guarir-me les meves ferides d´amor. Jo li he dit que no, que no podia ser. I recordava les paraules d´en Quim, i li he dit que no tenia remei, que li faria mal, que no em coneixia prou, m´he rebaixat a dir-li que era una persona sense ideals ni cap projecte de futur, tot el que em venia al cap podia servir perquè ell m´odiés, però semblava que això encara li feia venir més ganes d´estar amb mi i ajudar-me. Li he dit que no volia que em fes de Santa Teresa de Calcuta. Al final havia d´enfadar-me he pensat. Li he dit que ell era un artista amb futur, i jo una artista frustrada, que vivia de la mentida immersa en l´alcohol. Però ni aquella confessió li servia. Se m´estaven esgotant els arguments. Li he dit que l´acabaria destruint com tot el que m´envoltava, que mirés com no tenia ni amics ni família. Ell ha dit que el tema de la meva família era cosa del destí, i el no tenir amics era perquè jo m´aillava, però que ell em tornaria a una vida feliç. Li he dit que m´agradaria però que no era possible, que no tenia gens de ganes de conèixer la seva filla, he pensat que allò seria prou impactant, però tampoc. Ha dit que hi havia temps per tot, i que la nena acabaria estimant-me. No sabia per on sortir. Li he dit que era una gandula que no treballava, que ja em quedava poc de l´assegurança de vida que havia cobrat dels meus pares, i que d´aquí poc m´hauria de mantenir.(No li he dit res de l´apartament de Sitges) Però ell ha dit que tenia un sou prou bo perquè no treballés mai si no volia. Així que al final li he dit que l´havia enganyat amb altres homes. Ell ha dit que no volia saber res, però que em perdonava. Jo no volia ferir-lo però pensava que era l´única esperança perquè reaccionés i pensés que realment no li convenia. Si no em veuria obligada a no contestar-li al telèfon, ni obrir-li la porta si venia a casa. M´ha agafat la mà i m´ha suplicat entre llàgrimes que no el deixés, que era el que més estimava del món. Li he dit que allò no era cert, que ell a qui més estimava era a la Lluna, i que a mi quasi no em coneixia. Però ell deia que ens estimava per un igual, que no li agradaria triar entre les dues. Li he dit que jo era només una il.lusió, un espegisme, un mitjà per treure´s la seva dona del cap, però ell ho negava i plorava. Realment està enamorat de mi com ningú ho ha estat mai potser, però era malaltís que malgrat tot el que li deia volgués seguir amb mi. He tornat a la càrrega dient-li que una nit havia estat amb un jove pelroig, però em deia que tothom pot tenir una relliscada, que el nostre era recent. Li he confessat que m´havia passat el cap de setmana revolcant-me amb un desconegut. Ell plorava, i em deia que preferiria que no hagués passat, però que no m´ ho tenia en compte, i que l´únic que volia era que no el deixés. Volia besar-me i l´he hagut d´apartar. Hem sortit de la pizzeria perquè cada vegada la gent sentia més curiositat per averiguar que ens passava. Volia acompanyar-me a casa, però li he dit que no, que havia de sortir de la meva vida, perquè no podíem seguir ni que com amics que era el millor. Llavors s´ha agenollat desesperat als meus peus tot plorant. Hagués volgut fugir com una covard, però no ho he fet. L´he aconseguit aixecar. Li he dit que féssim un passeig, que ens deixéssim uns dies de descans, sense veure´ns ni parlar-nos, i així tots dos podríem reflexionar. Era una manera de fugir per la meva part, però no era tan covard. Ens hem acomiadat. M´ha dit que ell em trucaria en deu dies, que se li faria etern, però que ell tenia molt clar que seguiria pensant el mateix, així que si jo el volia trucar abans ho fes. He anat cap a casa, llavors m´he desmuntat jo. Si no pateixo jo, faig patir als altres. Potser tenia raó en Quim. Havia de demanar-li perdó. Ell és l´únic que realment sap com sóc i tot i així m´estima. Anava plorant, les llàgrimes no em deixaven m´entelaven la visió. Passant per davant d´un caixer he vist un home dormint sobre uns cartrons. Un indigent segurament, però el cor m´ha fet un sotrec. L´home estava brut i portava una descuidada barba, però m´ha semblat reconèixer la cara de l´Igor. Suposo que en el meu estat no era capaç de veure bé, tot deu haver estat producte de la meva imaginació. He marxat corrents per si l´home despertava i em veia. M´ha fet por apropar-me més al vidre. M´he pres un parell de vodkas per dormir millor. Espero demà veure les coses més clares. Almenys descansaré uns dies d´en Roger. Parlaré amb en Quim, m´he passat amb ell, però espero poder arreglar les coses, i si cal aniré a veure´l a Bèlgica. Però ara el que em fa perdre més el cap és l´home del caixer. Podria ser que fos l´Igor? Em venen ganes de baixar al carrer a comprovar-ho, si era ell potser tindria la resposta a per què va desaparèixer. Però segurament no era ell. I si ho és em fa por, molta por
