Avui ha vingut ben d´hora en Roger a recollir-me. No sé per què anàvem tan d´hora.Ell és l´únic que vindria. Ell i els músics, però aquests cobrant. Clar que en Roger també és músic. Ah, i el capellà. De fet era per la tieta. Per si em podia veure
He dormit d´una tirada,poc però seguit, pensava que passaria més mala nit. Camí de Sanxo d´Avila en Roger m´ha preguntat qui era en Robert. Jo m´he quedat ben parada. Li he dit que ningú. Un noi que havia conegut, però res més. Avui era un dia de dol, no era un dia de posar-se gelós. En Roger ha seguit. “Ahir em vas anomenar Robert varis cops. Ho recordes?” Jo li he dit que eren noms ben semblants. La veritat és que no recordava que digués Robert ni Roger. Potser mentre érem al llit… Es cert que m´agradaria molt més tenir en Robert al costat que al Roger, però m´havia resignat. En Robert seguirà fent de psiquiatre, aconsellant a pacients, i així evitant el seu problema sexual. I per evitar-lo es perdria moltes coses a la vida, però jo no hi podia fer res. Li he dit a en Roger que havia d´entendre que estava molt afectada per la mort de la tieta, però que ell era molt important per a mi, i li he tocat la cuixa. El tacte dóna més credibilitat a unes paraules. No li estava mentint, perquè és important per a mi, m´està ajudant, però potser ell espera més de mi. En tot cas jo aquest matí no estava per atacs de gelos. Igualment crec que li deuria dir més d´una vegada, rellegint el que vaig escriure ahir, no vaig parar de dir-li Robert. I no em vaig adonar. No entenc per què el subconscient ens traeix sempre… En Roger després de dir-li que era algú important a la meva vida ha parat. Hem arribat a Sanxo d´Avila. La tieta encara era allà. De fet era el normal, si no l´haguéssim trobat, si que hagués estat sorprenent. Han arribat flors de part d´en Quim. Què maco! Ell sap que no m´ agraden les corones. I allà estàvem en Roger i jo sentats. Li he explicat que als meus pares i a la meva mare els havíem incinerat. La mama sempre deia que volia que les seves cendres fossin a Montserrat. Els altres no havien dit res, així que en Quim i jo vam pensar que el millor era que estessin tots junts. Ara feia temps que no anava a Montserrat. Després de nou en silenci. En Roger m´acariciava els cabells. I jo que li canviava el nom, no el deixava quedar a dormir a casa meva. Però que haig de fer amb ell… I llavors la sorpresa. Ha arribat la germana d´en Quim. Ara feia uns anys que no la veia. Pobreta no ha tingut gaire sort a la vida tampoc. No sé ben bé la història, en Quim és molt discret, però sembla ser que el seu ex-marit la va deixar plena de deutes. Tenia un petit negoci, però la seva mala gestió, i potser altres problemes que en Quim no m´havia explicat, jo crec que havia caigut en el món de la droga, el cas és que la va arrossegar a ella a signar préstecs, avals… No feia massa bona cara pobreta. Em va fer dos petons.”Ninona maca, en Quim m´ho ha dit, ho sento molt” I llavors han entrat els Davids. Al final encara seriem gent. La tieta estaria contenta. Jo he començat a plorar de nou. Després han vingut la Laura i l´Helena. I la Clara a qui feia anys que no veia. M´he passat la resta d´estona plorant. No sé si plorava per la tieta, o per veure que havia gent que em venia a recolzar, o perquè últimament tot em va com em va, però no podia parar, tot i que en Roger no es movia del meu costat. Veure´l tan pendent de mi, encara em feia plorar més. La cerimònia ha estat maca. No puc recordar quines peces han interpretat. Sé que ha estat maca, tots ho han dit, però jo era com a un altre món. Després ens han portat cap a Montjuich. Només han vingut la germana d´en Quim, el David B. i en Roger, la resta havien de marxar. I pobreta tieta, l´han tancada allà per sempre. Es sentiria sola? Ja no podria sentir més sarsueles.
Han insistit en anar a dinar. Jo no tenia gens de gana. M´han portat a una pizzeria, però quasi no he menjat. En Roger havia de treballar per la tarda. Crec que assajava. No ho sé. M´ha dit que em trucaria. Jo he demanat al David B. que ens portés a casa a la germana d´en Quim i després a mi. Volia estar sola, que és el meu estat habitual. M´ he tirat al llit a plorar una mica més i m´he adormit. M´ha despertat l´insistent timbre de la porta. Era en Roger, era tard. L´he fet passar. Estava preocupat. Jo no tenia ganes de res, però agraïa la seva companyia. No parlàvem. A mi no em molestava la situació. Volia silenci, però he notat que ell estava incòmode. Al final m´ha dit si volia que es quedés a dormir a casa. Li he dit que no. A ell li ha dolgut la meva resposta, però ha marxat sense protestar. Em sento culpable per la meva actitud amb ell, però no vull complicar més la situació. En Roger no em farà sentir mai com quan estava amb l´Igor. Ni tampoc em desperta els mateixos sentiments que em va fer sentir el Robert amb dos dies de veure´l. No el puc enganyar. Potser hauria de provar. No sé. Avui és dia de dol.
