En Quim m´ha trucat al migdia per saber com estava. M´ha dit que sobretot no fallés al psiquiatra, i que l´hora que tenia finalment era a les 20 h, perquè representava que jo era una urgència. Carai, si que em veia malament en Quim. Ja li he dit que estava molt millor, i que potser no feia falta que vingués dijous, però realment desitjava tornar-lo a veure. Ell va contestar que amb qui millor que jo podia passar les vacances de Setmana Santa. Va parlar d´en Michel de nou i es va posar a plorar. Pobre Quim, era jo qui havia de cuidar-lo.
La tarda se m´ha fet llarga. Estava nerviosa amb això d´anar al psiquiatre. No tenia clar quina actitut havia de prendre. Esperava que fos un home de mitjana edat i calmat, una espècie de pare. He hagut d´agafar els ferrocarrils catalans perquè la consulta estava a la zona alta. Faltaven un quart d´hora i he entrat a prendre un tallat, quasi no havia dinat. A la consulta hi treballaven dos metges he vist. Una noia agradable però seria m´ha fet passar a la sala d´espera. No ha trigat res en avisar-me. Deurien tenir ganes de plegar. El Quintanilla tindria el cap com un bombo a aquestes hores, esperava que no m´entretingués. No tenia ni idea de quan podia durar la visita. Mitja hora? Quan he obert la porta, el món m´ha caigut a sobre. Què era allò? Quina broma de mal gust em feia en Quim. No sabia si apretar a correr i fugir, o anar a trencar-li la cara al Quintanilla. La ràbia em dominava creia que em desmaiaria . Per la cara del doctor, he comprés que per a ell també era una sorpresa la meva arribada “Ninotchka, com m´has trobat?” Llavors si que he anat cap en Robert i volia trencar-li el nas d´un cop de puny mentre cridava como una salvatge, però ell m´ha agafat dels canyells i em feia mal. “Deixa´m. Jo només venia a tractar-me, però no crec que siguis el psiquiatre adequat cabró” Volia cridar, estava rabiosa, ell no em deixava d´apretar els canyells, però m´ha besat, i jo enlloc de mossegar-li la llengua, o intentar-li fer mal d´alguna manera, m´he relaxat i he seguit el joc dels seus petons. Ha deixat anar els meus braços per acariciar-me els cabells com aquell dia al Llantiol, i jo tremolava . Ha segut sobre el seu silló i jo sobre d ´ell m´he tret el jersei perquè ell toqués els meus pits. Me´ls ha tocat amb suavetat, mentre em besava el coll, i jo era feliç com mai. Li he descordat la camisa per poder tocar el seu tors i besar-lo. Els nostres ulls blaus s´han fusionat en una mirada electritzant. Podia veure el seu desig i em feia posar nerviosa. “Ninotchka, et desitjo molt, no pots imaginar-te quant, però ens podrien trobar, no és el lloc més adequat” Jo no li he fet cas i he tornat a fer-li petons humids. Ell em volia apartar, però no ha pogut. Ha besat els meus pits, i després la seva mà ha lliscat entre les meves cames. Jo era desig ardent, com si fes anys que no hagués fet l´amor amb ningú. Volia tocar el seu penis, però la meva mà buscava i no trobava res, alguna cosa no funcionava. Llavors m´ ha apartat bruscament. “Ara ja saps perquè et donava excuses. No volia que passés això amb tu, però no tinc remei. Sóc impotent. Vesteix-te i deixa´m” . Jo no entenia res. En Robert plorava. Jo m´he acostat a consolar-lo, però ell insistia que marxés. Li he dit que no pensava marxar. Que m´agradava molt i allò no era un impediment, que li expliqués què passava. Ell deia que no era per falta de ganes, però que no li responia i no podia fer-hi res. Jo no el conec gaire, però volia ajudar a aquell home perquè m´agradava molt.Li he dit que no m´importava, que esperaria el que calgués, que segur que algun sexòleg podria ajudar-lo. Ell negava el cap. No et puc fer això Ninotchka. Jo sóc psiquiatre, i crec que no tinc remei. Jo també plorava, i l´he abraçat. L´he abraçat conscient que potser mai tornaria a fer-ho. Li he dit que ell era una persona que podia tenir esperança, per la seva professió hauria vist gent amb molts problemes que els superava. Ell em mirava migsomrient, “Ninotchka t´ho agraeixo, però el meu problema no té solució” Jo no m´atrevia a preguntar-li de què li venia aquella disfunció. Potser era per alguna malaltia que havia patit, però creia que normalment era psicològic, però no sabia per on anar. “Robert, jo no sé què sents tu, però a mi em pots donar plaer de moltes altres maneres, ja saps que no és només la penetració” Però ell no deia res. No m´ he atrevit a continuar per aquí, però era potser la meva última oportunitat amb un Robert. Una història que no havia ni començat. Ell ha dit de marxar. Jo li he dit que anéssim a sopar, però ell ha dit que no. Li he dit que fos un sopar de comiat si volia. Però res. Jo volia explicar-li la meva vida, bé un petit resum d´ella, que veiés que tampoc era cap de meravella de dona, que tenia pors, defectes, però que l´estimaria. Volia explicar-li que havia perdut la meva família, que havia conegut un gran amor, però em va deixar, que a part d´en Quim no em quedava cap antic amic, que m´abstreia bebent vodka, que ja no cantava ni actuava, volia explicar-li tantes coses, però en Robert no m´escoltaria. Ha estat molt trist deixar-lo. Ell ha dit que si passavem més estona junts, més costaria separar.nos, i que no volia que patís. Jo li he dit que el que em feia patir més era perdre´l perquè no volgués compartir el seu problema. He intentat pensar què diria la meva amiga l´optimista, però en Robert m´ha fet un petonet i ha marxat “No em vinguis a buscar mai més, respecta la meva decisió”
He pujat a un autobús que no sabia cap on anava. Era ja fosc. No sabia quina hora era. No volia anar a casa a consumir-me. Tampoc volia anar a cap bar de copes i acabar amb qualsevol desaprensiu per oblidar-me. Tampoc volia obrir el mòbil, què li diria a en Quim? Em sabia greu explicar-li les intimitats d´en Robert, i més sabent que era el psiquiatre de la seva germana. Li diria que tot bé, i en tot cas dijous li explicaria millor. Sort que ve dijous.Ha acabat el trajecte del bus, l´he agafat de nou per tornar on era. Volia plorar. Sempre acabo perdent a qui més estimo. Només em queda en Quim, encara que sigui lluny. No vull anar a cap més psiquiatre, haig de superar-ho jo sola. Haig de buscar algun projecte que m´ompli la vida, buscar alguna nova ilusió. No sé el què, però quan marxi en Quim ja pensaré. No em refereixo a cap home. Està el Roger el violinista, però no puc carregar-li les meves penes. No sé què fer amb ell. Demà serà un altre dia. Per sort la nevera funciona
