“Martes y trece, ni te cases ni te embarques” Això diu la dita. No deia res sobre “no te mueras”. Portarà mala sort morir-se en dimarts 13? La tia Maria no ho deuria pensar això, i a primera hora del matí se´n ha anat. No m´ha donat temps a visitar-la més sovint, no m´ha deixat cuidar-la més, no he hagut de buscar algun acompanyant per fer-lo passat pel meu futur marit, tot ha estat massa ràpid. Potser estava esperant la meva visita per morir en pau. Hi ha gent que explica històries d´aquesta mena. Malalts terminals que quan arriba el germà que viu a l´altra punta de món moren, o que quan veuen abraçar-se dos fills barallats moren... Potser la tia Maria m´esperava a mi. M´han trucat a les 9 h del matí. Feia poc que ella havia mort dolçament. Un atac de cor se l´ha enduta. Diuen que no ha patit gens, que han estat pocs minuts. Jo igualment m´he quedat molt sorpresa. No m´ho esperava, encara que era una cosa que feia anys que podia passar. M´he posat a plorar. El meu primer impuls quan he penjat ha estat trucar al Quim, però no volia preocupar-lo. Acabava de marxar de Barcelona, i a part, encara no li he pogut acabar de perdonar que em deixés plantada dissabte nit. Tampoc tinc raó, però ja em passarà. Es qüestió de dies. Així que m´he armat de valor, m´he arreglat el més ràpid possible i he marxat cap a la residència de Premià. Havia d´anar sola, perquè com tinc una família tan curta, per no dir curtíssima, vaja, que només quedo jo aquí. Està a part la tieta d´Amèrica, la germana de la meva mare, però està ben lluny, i la tieta Maria era tieta del meu pare, així que no feia falta avisar a la tia Sara.
A la residència tots han estat molt amables amb mi. M´han portat a veure-la. No semblava que hagués patit, però a mi m´ha agafat molta plorera. Després m´ha rebut el director. Per sort la tia Maria tenia una assegurança que li cobria tot. No havia de preocupar-me de res. L´únic era triar com volia que la vestissin. A la tarda la portarien a Sanxo d´Avila. El director de la residència m´ha preguntat si no tenia més família. Jo he tornat a plorar sense parar. Semblava que tingués l´aixeta oberta. Em notava els ulls ben vermells. Sort que no m´havia pintat. Tenia un mal de cap terrible de tant plorar. M´he posat les ulleres de sol i li he dit que no es preocupés, que tenia molts amics, i que algun o altre vindria. He agafat el cotxe i quasi no mirava la carretera, seguia plorant. No sé si plorava per la tia Maria o perquè em trobava encara més sola que mai. He aparcat el cotxe a casa, necessitava pujar a menjar alguna cosa. He menjat una poma, però he vist la xocolata de Bèlgica i me l´he acabada compulsivament. Havia una capseta de bombons, que tampoc han durat res. Després m´he pres un vodka. Avui el necessitava. No es mor cada dia l´única família propera que et queda. He agafat un taxi fins Sanxo d´Avila, no volia conduir més. La tieta encara no hi era clar. A les 18 h l´exposarien. No sé per a qui l´exposarien. Podia intentar trucar a les antigues veïnes de Gràcia, però amb els anys que havien passat, les veïnes de tota la vida serien s mortes o en residències. Així que res. Estaríem soletes unes hores. Almenys jo seria amb ella per donar-li el comiat. He encarregat unes flors a la tenda del costat. Les corones no m´agraden. Per les rodalies d´allà trobes tot el necessari per a un enterrament. He entrat a un bar. Tenia ganes de vomitar, la xocolata no m´havia sentat bé. He demanat un vodka amb taronja. La taronja va bé per les indigestions. El vodka no ho sé, però he pensat que m´animaria, i com tampoc el prenia sol, seria poca cosa. Al bar he mirat al diari per no acabar plorant més. He llegit que donarien permís per matar no sé quantes foques al Canadà. No és que sigui una ecologista fervent, però això m´ha fet tornar a plorar i he hagut de sortir al carrer. Feia bon dia almenys. Les hores no passaven. Volia que arribés ja la tieta. He anat cap Sanxo d´Avila. M´han dit que la cerimònia seria a les 11.30. No era mala hora he pensat. De fet, només m´havia d´anar bé a mi. Seria molt trist que estés jo sola a la capella? M´han proposat si volia que a la cerimònia cantessin i toquessin músics. No m´ha semblat mala idea. Segur que la tieta encara tenia alguns estalvis, i si no ho faria jo. A la tieta li encantaria tenir música al seu funeral. No sabia si preguntar si podien fer alguna sarsuela, potser no era el més adequat, però alguna peça més dramàtica potser no quedaria malament. M´he animat i he decidit que volia que vinguessin els màxims possibles a tocar i cantar. Ja no recordo quanta gent seran. Així no em sentiria tan sola. He pensat que jo potser també podria unir-me als cants, però no estava segura de si podria fer-ho. Això dels cants a la cerimònia m´ha animat. Hi hauria capellà clar, la tia Maria era creient. A les 18 h era jo a la capella, érem jo i la tieta. He tancat la porta. Aquella hora els passadissos començaven animar-se. Suposo que la gent anava sortint de les feines, i anava a veure al mort de torn. Pels passadissos es veia gent desconsolada, que eren els afectats més directes, però després, tota la resta de gent estava en animades converses, doncs en els tanatoris es retroben antics coneguts, es veuen parents que només et trobes a casaments, i sempre deu ser un al·licient per a molta gent anar-hi. Jo en canvi no retrobaria a ningú. Era impossible perquè tampoc havia avisat a ningú. He pensat trucar a en Quim per la nit i dir-li, no vull recordar-li que fa poc ell era a un tanatori amb en Michel en cos present. Ais, aquestes expressions em fan entrar esgarrifances. M´he mirat la tieta. L´havien deixada maca, però ja no semblava ella. Els morts perden l´expressió. Es millor intentar guardar el record de les persones en vida, que no de quan jeuen al taüt. Era tètric estar allà sola, però no volia deixar la tieta. He pensat que potser hauria de trucar en Robert el violinista perquè vingués demà a l´enterrament. Diuen que els morts poden veure el seu propi enterrament. Així, la tieta em veuria acompanyada, i es creuria que era el meu futur marit, tal com li vaig mentir l´últim dia que la vaig veure. Si no era a ell, no sabia a qui dir-li. Potser als Davids, però no volia molestar a ningú.
Sobre les 19 h han trucat a la porta. Qui seria? Algú que s´havia enterat telepàticament? Algú que s´equivocaria? Era el director de la residència. M´ha deixat parada la seva aparició. “Està sola?. Tenia uns assumptes per aquí a prop, i m´he acostat per veure si estava millor” M´he fixat llavors que era un home força atractiu. Més gran que jo, i amb algunes canes que li donaven un toc interessant. Ja sé que no són coses a pensar en un tanatori, però la seva mirada em desconcertava. Ell tampoc havia vingut per consolar a la neboda d´una interna seva, ell havia vingut perquè li havia agradat. El que passa que pel matí jo no me´n havia adonat. L´he fet passar a la sala perquè veiés a la tieta. Es el correcte, no? Jo no tinc gaire pràctica en això. Per la mort de la meva família estava tan malament que no recordo res de res. En Quim em sostenia. La tieta Sara d´Amèrica va arribar pels pèls. Aquell cop hi havia molta gent. Molts amics dels pares, companys de ma germana, coneguts meus.... Era molt diferent a ara. El director de la residència em va dir que li digués Marcel. Jo no sabia si inventar-me alguna història sobre els meus amics, inventar-me un marit en una reunió ineludible a Bèlgica, o dir que acabava d´arribar un mes de Bèlgica perquè m´havia separat de la meva parella que vivia allà, o simplement posar-me a plorar i explicar-li tota la veritat. En Marcel semblava amable, però potser massa. Les seves intencions en venir a Sanxo d´Avila eren interessades, però jo apreciava no estar sola consumint-me en aquella sala. Així almenys no acabaria fent viatges al bar per anar bevent vodkes. No era plan d´arribar a l´enterrament feta una piltrafa, encara que em sentia amb ganes de destruir-me jo mateixa. Finalment li he dit a en Marcel que no havia avisat a cap amic perquè tothom anava massa enfeinat. També li he explicat que no tenia família, l´accident, coses que em costen explicar. Li he parlat de la tieta, i els meus records d´infància. Ell m´escoltava embadalit. M´he estalviat d´explicar-li altres passatges de la meva vida. Li he comentat que havia contractat els serveis dels músics per la cerimònia. Ell m´ha confessat que cantava en un cor amateur. Al cap d´una hora crec que ha trucat en Robert. En Marcel respectuós ha sortit de la sala. Li he explicat tot al Robert, i ha insistit en venir al moment. Li he dit que em vingués a recollir, però que em volia quedar fins les 22 h que tancaven. He dit a en Marcel que si volia marxés, que un amic vindria a recollir-me, que havia estat molt amable, però no volia fer-li perdre més temps. En Marcel m´ha dit que no li importava gens, que malgrat les circumstàncies li havia encantat conèixer una noia com jo, m´ha donat la seva targeta pel que volgués, i m´ha recordat que havia d´anar a la residència a recollir els objectes de la tieta. Ha dit que si podia demà vindria a la cerimònia, però ja li he dit que no calia. M´ha donat la mà i ha marxat. Crec que he fet bé d´acomiadar-lo. No em vull complicar la vida amb més homes. En Robert no ha trigat gaire. M´ha renyat per no avisar-lo abans. Volia portar-me a sopar. Jo no tenia ganes, però finalment m´ha portat un entrepà. M´ha acompanyat a casa. Volia pujar. Per una banda necessitava la companyia d´algú, però per una altra banda pensar que el tindria roncant al meu costat no em venia gens de gust. M´ha besat, i li he dit que si volia pugés una estona. Feia estona que no plorava. Estar amb algú realment m´anava bé, però això és egoista per part meva. Sóc com sóc i he deixat que en Robert em fes l´amor. Jo avui no estava gaire activa, però el moviment hormonal m´ha deixat bastant millor. Passada una estoneta li he dit al Robert que millor que marxés a casa seva. No sé si hi estava d´acord, però suposo que donat el dia que portava no m´ho ha discutit. Ara acaba de marxar. Demà em recollirà per anar al funeral. No sé si m´estic portant bé amb en Robert. Però avui no és un dia per pensar-hi. La tieta se´n ha anat. Tothom m´acaba deixant.
