Aquest matí m´ha despertat la trucada del marit de la meva amiga l´optimista, o potser podria anomenar-la la meva amiga morta, clar que queda massa dur, també podria dir-li la meva amiga traspassada, o la difunta, que no sona gaire bé tampoc, o la meva amiga la perduda, clar que això de la perduda sona com si fos una amiga díscola , podria portar a pensar en una amiga de moral fluixa que en diuen, i no és això. Més poètic seria dir-li la meva amiga convertida en cendres. No m´agrada gaire però. Ja pensaré com dir-li, perquè poc optimista deu estar ara, o qui sap el que ens espera en el més enllà. No vull pensar-hi gaire per no angoixar-me de nou. El cas és que ell, el marit, el vidu per entendre´ns, ha trucat. Esperava que em truqués però no tan ràpid. Volia quedar a dinar ja avui. Encara no havia anat a treballar, i es sentia molt inquiet. A mi em feia por quedar a soles amb ell. Li he dit que millor no, perquè acabaríem plorant desconsolats. De fet, el que em feia por era acabar trobant el consol cardant com a desesperats a casa meva, o la seva (clar que seria com un ultratge el record de la meva amiga cendrosa) o fins i tot a la casa de camp, on vam tenir el nostre primer contacte, després de la meva borratxera en aquell casament. Així que li he dit que tenia tot el dia ocupat. Li he aconsellat que demà anés a treballar. Ell m´ha dit que no suportava aquella solitud. A mi em feia pena, la veritat, però no volia ser infidel a en Roger, i aquell home, el vidu era un perill, i és allò que per donar pa a algú no està bé treure-li a un altre. No sé per què em sento lligada a en Roger. No sé si estic realment enamorada, crec que en el fons no gaire, però em dóna una mica d´estabilitat, i és com si tingués un deute amb ell per tot el que ha passat últimament. No sé si és bo mantenir una relació només per això. En tot cas, de moment seguiré un temps amb ell. No m´atreveixo a dir que seguiré sempre amb ell. M´imagino vestida de blanc, flors al cap, una llarga cua, amb els lliris a la mà,entrant del braç d´en Quim (com no tinc pare) a una església antiga amb l´olor de les flors acabades de collir, l´orgue tocant la marxa nupcial de Mendelson, i en Roger al fons esperant-me, amb aquells ullets que posa quan em mira massa estona seguida. Jo entro somrient a tota la gent que està dreta en els bancs. Són el meu públic, jo no conec a quasi ningú, són família i amics d´en Roger. Tot és molt romàntic, però quan sento al capellà preguntant-me si el vull com a marit.... faig un silenci, un llarg silenci. Es sentiria a la gent comentar entre ells, i jo m´agafaria el vestit per no caure i començaria a córrer pel llarg passadís, seguint la llarga estora, i la gent no sabria si perseguir-me. En Roger potser intentaria atrapar-me, però jo correria cap a fora, res no m´aturaria, i pujaria a qualsevol cotxe i me´n aniria ben lluny, ja pensaria a on. El dia que et cases és el més feliç de la teva vida no?
