Després dels meus pensaments sobre casaments, vaig somiar amb casaments clar, però tot era ben diferent. Estava en una església lletja, de parets esquerdades i amb humitats. Anava del braç de l´Antonio, el cunyat de la Filomena, que la veritat no sé què hi pintava. Avançava per un terra brut, i jo patia pel meu vestit blanc que acabaria ben negre. De fons es sentia un so de violí desafinat, segur que era el malparit d´en Roger gelós. La gent als bancs no estava dreta, i no miraven, i si ho feien estaven ben seriosos, com si haguessin vingut obligats. Jo no podia ni somriure, però per sort un vel me tapava la cara. Feia una calor angoixant, i les flors estaven pansides . Al fons m´esperava algú que no podia reconèixer. No m´agradava gens allò, i volia donar mitja volta i fugir, però els peus em quedaven enganxats a terra, i tota l´església reia i reia, i entre aquelles rialles reconeixia les de la Marta, aquella horrible dona d´en Dani, que sembla ser que no pot deixar de ser protagonista dels meus malsons. Per sort he despertat en la barreja de rialles i el violí desafinat. Era el telèfon, i tornava a ser el marit de la meva amiga que al cel sigui (una altra manera d´anomenar-la). M´ha dit que ja tenia les cendres amb ell, què si les volia veure ? Li he dit que no, que ja les veuria dissabte quan anéssim els més íntims a llençar-les. Ha dit que em volia veure, i li he dit que no, que no estava per veure a ningú. Potser l´hauria d´haver ajudat, i quedar amb ell a algun lloc neutral, però no em fio d´ell, ni de mi.
Feia sol, he pensat en anar a la platja, però la idea del sol torrant-me no m´ha acabat temptant, i part l´aigua deu ser encara freda, tot i que la gent es banyi, però a mi m´impressiona molt. La que va cada matí amb tota una colleta de dones és la Filomena, ella a l´hivern piscina, i a l´estiu platja, ben d´horeta.
Em sento estranya, suposo que és per tot el que ha passat recentment. Estic trista, abatuda, sense ganes de fer res, més apàtica que mai. Haig de pensar com animar-me. Potser hauria de seguir amb la idea de redecorar el meu pis, ja que és difícil redecorar la pròpia vida. Jo ara he sortit del pas redecorant-la temporalment amb en Roger. Però és injust, no l´estimo com ell. En el fons em sento com utilitzant-lo. M´està bé que em mimi de tant en quant, però no sento aquella passió, ni el tinc al cap a totes hores, em falta alguna cosa amb ell, no sé el què, potser sóc jo que no estic bé, però si tornés l´Igor no dubtaria en deixar-lo. Clar que on deu ser l´Igor, si hagués entrat al caixer aquell dia, potser ara ho sabria, però no sabré mai si era ell. Potser podria contractar algun detectiu privat. Sona molt a película, però potser no seria mala idea. Potser el detectiu és guapo i tot. Sóc incorregible, i tindria tan mala sort que em trobaria algun Torrente, no em trobaria en Magnum no? Sempre haig de buscar noves emocions a la vida, o no sóc capaç de tirar endavant, em vaig enfonsant. No vull que em passi, haig de seguir buscant emocions, i en Roger segons com és un impediment, pobret, i a sobre ronca
