La pluja neteja el carrer i el calor de l´ambient. La meva fregona neteja el terra del pis. La rentadora neteja els llençols. L´esponja netejarà el meu cos, però qui neteja la meva brutícia?
Ja quasi no plou, he hagut de baixar persianes perquè no volia que els vidres quedessin bruts. He fregat el terra amb la llum artificial, però sempre m´omple d´alegria veure com les rajoles brillen resplandents. Ara aniré a dutxar-me o potser em banyaré, encara noto l´olor de l´antic marit de la meva amiga l´optimista als cabells, a la meva pell. No té sentit amagar més el seu nom. Es diu Carles, i sé que en el fons és un xulo i em farà patir, però no hi ha color al costat d´en Roger. De fet no sé què passarà ara. Haig de prendre una decisió. Amb en Carles no hi haurà res seriós de moment. A ell no li faré mal. A en Roger li seguiré fent mal. Ara per la nit he quedat amb ell. Serà dur de nou, però ho haig de fer. Jo no estic gens bé. Em sento culpable per no haver respectat quasi el dol de la meva amiga l´optimista; clar que potser és una mica hipòcrita, perquè jo al seu marit ja l´havia tastat quan encara vivia ella. I bé, ella em va demanar que el cuidés, però no va especificar la manera. I pensar que no hi és. Avui hem anat quatre cotxes cap a Rupit. Els pares amb uns tiets. Uns altres tiets amb cosines. Uns amics. I nosaltres portàvem al cotxe una cosina amb el marit. Hagués preferit anar només amb en Carles, i no haver de seguir la xerrameca dels de darrera. El marit de la cosina era un ximple inaguantable. Volia fer-se el graciós, o potser animar l´ocasió. Jo crec que no feia falta animar res, anàvem a tirar unes cendres, no d´excursió. Ell es veu que a sobre volia reservar hora només arribar a un restaurant molt bo, per no quedar-nos sense taula o menjar a les tantes. Li vaig dir que em semblava una falta de respecte de cara en Carles i la família pensar en allò en aquells moments. Ell va riure estúpidament i va dir ?ai les artistes. Sempre esteu als núvols. Quan tocareu de peus a terra « Sort que en Carles va dir que paréssim de parlar i ho va tallar tot. Quin viatge ! I es van posar a dormir tots dos, respirant ben fort. Preferia això que la conversa clar. En Carles em mirava. Tenia els ulls humits. Era un dia dur per nosaltres. L´escena de fet era una mica pel-lícula italiana. Quatre cotxes amb gent vestida de negra. La mare de la meva amiga portant el recipient de les cendres. Aquells horribles cosins que havíem portat darrera el cotxe, com ja eren desperts fent broma amb uns altres. En el moment de llençar les cendres, van tenir el detall de parar. La mare plorava, el pare va dir unes paraules. En Carles havia de parlar, perquè la mare li feia senyals abans de llençar les cendres, però ell era un mar de llàgrimes. I la mare em va dir ?Ninona, canta estimada? Jo vaig treure forces no sé d´on i vaig entonar ?la vie en rose? una altra vegada. En acabar, l´imbècil del cosí va aplaudir. Què es pensava, que saludaria? I va dir que anéssim a reservar restaurant. El pare de la meva amiga, va dir que anés ell si volia, però que ells tornarien cap Barcelona, que no estàvem d´excursió. Almenys algú li va parar els peus a aquell indesitjable. El que sí vam fer, va ser prendre un cafè per refer-nos. La gent ens mirava, feiem una fila estranya la veritat. La tornada al cotxe amb aquells dos, va ser suportable. Van decidir dormir de nou. En Carles em va deixar a casa abans que ells. Jo vaig anar a dinar amb la Miriam, estava preocupada per mi. Sort d´ella que em va animar. I cap el tard em va trucar en Carles. Deia que no suportava més estar sol, i va venir a casa meva. Va arribar plorós. Vaig preparar uns vodkas, li vaig dir que la vida havia de continuar. Ell es va prendre això seriosament, i va començar a acariciar-me i besar-me. L´hauria d´haver parat, ja no per la meva amiga que descansa a Rupit si vols, l´hauria d´haver parat per en Roger que tant m´estima, o per mi, que mai sé el que vull, i només em falta això, però no el vaig aturar, el vaig deixar fer, i jo vaig seguir, i em sentia bé al seu costat. Hem passat la nit junts i abraçats. Hem plorat, ens hem tornat a unir. Una nit bonica, però ara em sento bruta, i netejo tot el que puc.Ho sento per en Roger, ho sento per mi. Em veig llençada a seguir sola, amb trobades esporàdiques amb en Carles i altres homes, no puc sortir d´aquí, no sé ser estable, si tornés l´Igor? Aquesta nit haig de parlar amb en Roger, això està clar, i després em veig donant voltes per la vida, sense cap direcció concreta. També podria callar, seguir amb el Roger, no veure més al Carles, però en Roger no em fa prou feliç. En Carles tampoc em farà feliç. Per ell sóc un consol momentani. Amiga meva, per què em vas fer prometre que el cuidés? Et vaig prometre cantar la vie en rose, i ho he fet. Et vaig prometre ser feliç, i això crec que no ho aconseguiré mai, no és el meu destí. Tot i que diuen que els destins es poden canviar. Quin embolic! Ha parat de ploure. Em dutxaré, deixaré de sentir l´olor d´en Carles que m´acompanya, i aniré a fer un passeig.
