L´estiu és una època per no tenir parella habitual. Un cos relliscós per la suor segons com pot donar morbo, hi ha gent que li agrada força, recordo d´adolescent quan una amiga confessava que li agradava el Sylvester Stallone tot suat. Clar que una altra deia que ella volia que la desflorés en Michael Jackson. Encara el deu estar esperant?Tenia companyes d´escola ben curioses. No sé què se n´haurà fet d´elles. Jo em vaig decidir per en Dani de la cistelleria, mai m´ha convençut això de tenir un ídol, algú que ja no és ni amor platònic, quasi no és ni real, prefereixo que es puguin tocar. Però tornant al que deia, quan estàs dormint una calorosa nit d´estiu, i notes que es mou el llit i que s´aproxima algú carregat d´energia calorífica, no és gaire agradable que diguem, i menys si a sobre et ronca a l´orella. Amb el fred s´ agraeix el contacte humà, però a l´estiu amb una estona hi ha prou. I ara jo tinc en Roger escalfant el meu llit. Podria haver marxat un cop hem sopat. Abans de sopar ja hem tingut la nostra estoneta romàntica davant el ventilador, i si ara no volia més, podia haver marxat. No vol posar el ventilador de cap de les maneres, perquè diu que té por a refredar-se. Ja li he dit que no feia falta que ens enfoqués directament. Només posar-lo perquè fes córrer l´aire, però res, ni finestra una mica oberta, ni ventilador. I encara som a la primavera. Què passarà al juliol? Ni s´ha adonat que m´he llevat. Dorm com un tronc. Jo estic per no tornar al meu llit, però és que és meu.
Avui sopant ha tornat a treure el tema de passar un dia tots dos amb la nena. Suposo que ja em toca, però amb l´excusa que no sabia quan aniríem a tirar les cendres de la meva amiga, ho ha deixat estar, tot i que crec que ell ja s´ha adonat que sempre busco la manera d´escapar-me´n. Deu ser psicològic, però en el fons penso que si conec la nena, és com comprometre´m del tot amb ell. I no estic gaire segura que en Roger m´agradi prou. Em fa companyia, som amics, però això no és suficient. Encara crec en els contes de princeses, i jo espero al meu príncep. Si li haig de posar una cara al príncep, seria la de l´Igor, trec el cap per la finestra i veig al fons el carrer un cavall blanc muntat per l´Igor que ve a salvar-me de tot, a allunyar-me de la monotonia. Ell cavalca elegantment i s´atura sota la finestra, em diu ?Ninotchka princesa meva? , i jo deixo anar cap avall una escala feta de corda, i graciosament, tot i portar amples faldilles, baixo a reunir-me amb ell. Pujo al cavall, i els meus braços envolten la seva cintura, i ell fa marxar el cavall. Jo estic feliç abraçada al meu Igor, només enlairo un moment la mirada enrera, i veig a la meva finestra en Roger amb la mirada perduda. Li faig adéu amb la mà, i cada vegada la seva silueta es fa més i més petita. El cavall marxa veloç amunt pels carrers de la ciutat. Els fanals il·luminen el meu rostre resplendent, i la lluna vigila el nostre camí. Ens endinsem pel Tibidabo, tanco els ulls, només vull sentir-me prop del meu príncep, notar el seu cos com respira, els batecs del seu cor, no hi ha més món que nosaltres. Torno a obrir els ulls. Ens trobem en un bosc frondós, davant d´un castell immens, és com el castell d´Eurodisney, copiat d´un que vaig veure a Alemanya. Es el castell dels nostres somnis. Es bonic somiar despert, però crec que en Roger s´ha despertat. Ara va al lavabo. Sí que ha vist que sóc aquí sí. Intentaré tornar al seu costat, preferiria ser sobre el cavall blanc.
