Va ser molt impactant veure-la allà en aquella urna. No semblava la mateixa. No hauria d´haver entrat a veure-la. Estava a Collserola, ara només queda llençar les seves cendres . Suposo que anirem aquest cap de setmana.
I avui ha estat el funeral. No tenia ganes d´haver de cantar davant tothom, i a part tenia pànic de fer-ho malament. Ella no es mereixia això. En Roger es va oferir a tocar alguna cosa amb el violí, però tant el seu marit, com els seus pares i jo sabíem que ella no volia cap peça trista. Havia de cantar La vie en rose i prou. Això era el que volia ella. Jo estava preocupada perquè havia de cantar sola, sense cap acompanyament musical. Ja sé que no era el meu lluïment artístic el que havia de preocupar-me, la qüestió era només intentar animar una mica el funeral com ella pretenia. Però crec que és bastant difícil animar un funeral, i bé suposo que els artistes en el fons tenim el nostre ego. Som així. Ahir em vaig posar d´hora al llit, per llevar-me avui d´hora i vocalitzar. La meva veu, malgrat haver-la maltractat amb el vodka, mai m´havia fallat, però ahir semblava que se´m tallava la veu, com si hagués agafat una mica d´afonia, sentia que s´escapava l´aire per les meves cordes, i no vaig parar de donar voltes al meu llit. Vaig dormir, i entre somnis veia la meva amiga l´optimista aixecant-se del taüt per dir-me que si us plau cantés millor, o s´aixecava per dir-me que ara ja tenia el seu marit lliure, no recordo bé tot el que vaig somiar, però ha estat una nit mogudeta.
M´he llevat que creia que quasi no podia parlar. M´he pres més Varidasa(un desinflamatori), he fet alguns estiraments, i he vocalitzat. Poc a poc la cosa ha anat millorant. Semblava que podria cantar
En Roger m´ha vingut a buscar a casa per portar-me cap a Collserola. Ahir volia venir a dormir a casa meva, però li vaig dir que preferia estar sola. Igualment m´ha alegrat que vingués amb mi, primera perquè em veia incapaç de conduir, i segur que m´hagués perdut camí de Collserola, i segona perquè així m´evitava algun possible atac del marit de la meva amiga l´optimista, perquè és capaç de tot aquell. Clar que tot s´ha de dir, avui plorava com un desconsolat. No sé si per haver-la perduda, o per totes les mentides que li havia dit, clar que ella sempre va ser feliç crec, perquè el seu caràcter era ser feliç, i fer feliç a la gent. La capella de Collserola era ben plena. Molta gent l´estimava, molta gent li volia agraïr que els hagués alegrat la vida. Jo era a primera fila, al costat del seu marit, en Roger s´ha quedat de peu. La veritat és que no he sentit les paraules del capellà. No sé per què parlen de la persona morta com si la coneguessin. Igualment jo estava concentrada repassant la lletra de la cançó. No volia mirar cap a la caixa tancada on ella reposava perquè sabia que si ho feia, no podria parar de plorar. I he cantat, potser ha quedat una mica estrany, però era el seu desig. Cantava i la meva veu corria entre el silenci de la sala, després he sentit gent plorar, però jo seguia cantant com si res, només esperant l´aplaudiment final de la meva amiga optimista, des d´allà on fos observant tot. I he tornat a seure, i llavors si que ja he començat a plorar, em notava el rimmel corregut per la cara. No volia plorar, però llavors ja no podia evitar-lo. S´havia acabat tot per ella. Alguna gent s´ha acostat per dir-me que havia estat preciós que cantés, però jo no els podia atendre, això encara em feia plorar més. En Roger m´ha portat a casa, he dit un ràpid adéu al marit de la meva amiga l´optimista, jo estava fatal. Hem anat en silenci tot el viatge. Jo no volia dinar. En Roger m´ha obligat a menjar una truita, però m´ha sentat fatal. S´ha passat la tarda al meu costat al sofà. Jo volia estar en silenci i sola, però agraïa notar com m´acaronava els cabells. Hem posat la tele per distreure´ns. Hem enxampat un reportatge sobre la companyia de teatre musical dels diumenges al Llantiol. M´ha fet gràcia veure´ls. Això m´ha animat una mica, i en Roger i jo hem començat a besar-nos dolçament, a acariciar-nos, i els meus plors han anat desapareixent, m´he deixat endur pel desig, era una sensació estranya, em sentia trista, però a l´hora em semblava que poc a poc el contacte amb en Roger anava carregant la meva energia perduda. Ens hem adormit una mica. En despertar ell volia que anéssim a sopar, però li he dit que marxés a descansar a casa seva. Ara em trobo millor, però el plor em va i em ve. Suposo que és normal, costa acceptar les pèrdues, tot i que jo ja hauria d´estar acostumada. No sé per què la vida no para de donar-me aquests cops. M´ho dec meréixer?O això et toca i ja està, t´has d´aguantar i intentar no ensorrar-te. No ho sé pas.
