En Carles ha vingut a dinar. Jo he anat a comprar peix, i he demanat consell a la Filomena sobre com fer una bona fideuà. I bé, quasi l´ha feta ella. Què maca és! I sort, perquè la fideuà no és el meu fort. El dinar ha anat bé, encara que en Carles anava amb preses. Això és normal per la feina, però m´ha dit que per la nit preferia anar a casa seva, per arreglar tot una mica. Suposo que és normal, i no haig de buscar cap altra interpretació, però podria haver-me dit que hi anés jo, no? El cas és que no ho ha dit. Deu voler el seu espai, o potser ha quedat amb alguna altra. Es horrorós, però no em desenganxaria d´ell mai. No sé què m´ha passat, però m´atrapat del tot. No té sentit, però no puc deixar de pensar en ell. Espero que sigui demà per tornar-lo a veure. Ara mateix el trucaria i li diria que vaig cap a casa seva, però no ho puc fer.
He estat parlant amb en Quim. Diu que els nois no han de notar tant que els vas al darrera o els perds. Això ja ho sabia, però té raó, però no em dona la gana fingir el que sent el meu cor. I per una altra banda el cervell em diu que vigili. Ni que tornés l´Igor ara seria capaç de ser infidel al meu Carles, només hi ha un home al món per mi, i el seu nom és Carles. Potser em penediré de tot, però no el penso deixar escapar
