Avui no he anat a la platja, tenia ganes d´anar, però amb les cames vermelles m´ ha fet por. Això m´ha frustat . El meu esperit emprenador derrotat per una al.lèrgia al sol. Els Davids m´han dit d´anar a sopar fora per parlar una miqueta. M´han dit que vindria en Roger també. O sigui que al final l´he vist. Ell m´ha trucat al migdia, ja volia que ens veiéssim a la tarda, però li he dit que no podia. M´ha semblat que se m´estava enganxant de nou, m´he agobiat. I després per la tarda ha trucat l´Esther, la noia que em va arreglar l´ordinador. M´ha dit si m´animava a marxar o què. Que ella i un amic seu volien marxar cap a l´Est. Que no havia vols barats cap a Zagreb (Croàcia), però que hi havia una oferteta per Viena, i que anaven a reservar per marxar dijous. M´he atabalat, no sabia què dir. Era decidir-me ja. M´ha estranyat que la seva parella no vingués, però tampoc tenia confiança per preguntar-li. Eren 287 euros el bitllet, i després l´aventura. He pensat llavors en el Roger perseguint-me, en el record del Carles, que si anava a Brussel.les en Quim treballaria, i que necessito noves experiències, així que li he dit que sí, que marxo amb ells. I cada vegada en tinc més ganes. I a part, anar una mica més a prop d´on va néixer l´Igor em crida, qui sap si està per allà. Tan lluny no arribarem, bé, no està clar res de res en aquest viatge, però això li dóna encara més emoció
He anat a sopar amb els Davids i el Roger. Els Davids ho han passat bé, i els ha agradat veure els monuments, tot i que tenien un guia fatal, i a part han vingut amb la impressió que tothom volia calés, i una mica enganyar al turista, que et volien demanar ells el taxi i cobrar-te, volien portar-te al seu restaurant, que entraves a un monument, t´ensenyaven un lloc bonic per fer una foto, i paraven la mà...Deien que es van sentir molt agobiats. I que això no els havia passat ni a Tunísia ni a Turquia per exemple. Ara, els ha agradat molt fer el creuer, i el paisatge que es veia del Nil. Han passat força calor pobrets, i el David Alt va tenir algun problema estomacal, però el Fortasec el va ajudar.Per cert, m´han portat una capseta-joieret que era de nacar molt bonica.
Quan han parat de parlar del viatge, els he dit que marxava dijous cap als païssos de l´Est. La cara del Roger ha canviat. Crec que ell es veia la resta d´agost quedant amb mi cada dia, i ha començat a posar pegues de que si quasi no coneixia aquella noia, que com podiem anar tant a l´aventura, que encara acabariem dormint al carrer... I al final m´he enfadat, li he dit que prou, que era pitjor que una àvia. El David Alt deia que li feia patir una mica, però que segur que ho passariem genial, i que aprofités.
Jo li he preguntat al Roger si no tenia la nena, i m´ha dit que al final la tindria a partir de la propera setmana, i que potser la portaria a algun lloc. De fet la meva pregunta era perquè se´n adonés que estaria ocupat. I llavors he preguntar si anirien amb la Mònica. M´ha mirat amb cara matadora, i ha dit que no em posés on no em demanàvem. Han estat uns moments una mica violents. En Roger ha anat al lavabo, i quan ha tornat, per sort, ha semblat la mar d´interessat en les històries dels companys del creuer que explicava el David Baix.
Estàvem a una pizzeria del carrer Casp, els Davids estaven cansats, i en Roger m´ha dit de quedar-nos nosaltres prenent una copeta en algun lloc, però he dit que havia de llevar-me d´hora per preparar la maleta. Llavors ens ha portat a casa a tots, i quan el lògic era que em deixés primer a mi, ha tirat cap avall cap a la Vila Olímpica per deixar-los a ells, i després hem pujat cap a casa meva. Un cop parats al carrer m´ha dit que no tenia son. I jo li he dit que jo sí. M´ha dit que si podia pujar a casa, i li he dit que no, que no podia ser. Ha insistit dient que només volia xerrar, que no em violaria, tot i que es moria de ganes. I a mi se´m feia tot molt violent. Avui no li he donat peu a res, anava vestida bastant discreta, tampoc de monja, però no portava faldilleta curta, ni cap escot exagerat, ni res que transparentés... I llavors ha començat a plorar, dient que em trobaria molt a faltar, que no podia viure sense mí... I què havia de fer? Si el deixava pujar malament, si el consolava seguiria plorant, així que he obert la porta, i li he dit que ho sentia molt, i he marxat. Es una mica fred, però de vegades un ha de pensar en sí mateix, i a part, tampoc és ser egoista, perquè seria pitjor donar-li falses esperances. Sort que me´n vaig
