Ahir estava molt emocionada amb la meva cita amb en Bernat, però sembla que el destí no vulgui ajudar-nos. La primera desilusió va ser que m´obrís la porta el company de pis d´en Bernat en davantal. No estava al cinema amb la noia de l´aniversari? Doncs no. Havien buscat una altra acompanyant, i així els mèrits de cuiner se´ls endurien tots dos. I els mèrits de tastadora oficial jo, clar. Per un moment em va venir al cap l´època romana, on un esclau tastava el menjar abans que l´emperador per si estava enverinat, doncs bé, la meva aportació a la festa seria aquesta, d´esclava que prova el menjar tot i el risc de patir la mort. Vaig intentar posar la meva millor cara davant les circunstàncies adverses, d´alguna cosa ha de servir-me haver estat actriu, però totes les expectatives posades en aquella nit a prendre pel sac. Primer la cita frustrada al cinema, després en Bernat sense mòbil, i ara el company de pis de carabina. Així és impossible! Jo que anava preparada per ser la seductora Ninotchka, i deixar de banda la Ninotchka depressiva, la Ninotchka dèbil, la perdedora. Uis, ara encara tindré múltiples personalitats, i ser multiorgàsmica és bo, però la multipersonalitat no està tan bé. El cas és que vaig intentar ser encantadora malgrat tot, perquè el company de pis és prou agradable, tot i que m´hagués xafat el plan. Vaig menjar el tzatziki amb torradetes, una salsa grega de yogourt, menta i all. (A mi que l´all no em senta bé, però quin remei!) Vaig menjar-me l´humus que els hi havia quedat molt bé. Es veu que els va costar trobar la tahina, que és una crema de sèsam. I el guacamole estava bastant bé. Aquí l´ingredient que costa trobar és el filantre. Bé, no crec que em doni per dedicar-me a la cuina de fora.
A una hora poc prudencial, tenint en compte que ells treballaven, i que havíem begut força vi i un parell de copetes, la Ninotchka una mica borratxa (una altra personalitat) va marxar cap a caseta. En Bernat em va oferir quedar-me al pis a dormir, va dir que ell ja dormiria al sofà, però per dormir sola al seu llit no valia la pena, així que amagant la meva cara de decepció vaig marxar, tot i que ho vaig passar bé, però no era el que esperava.
Avui volia quedar en Martí, i he estat temptada de avenir-me a fer un polvet amb ell només per venjar-me una mica, però com era una tonteria, perquè la culpa era del company de pis amb pretensions d´Arguiñano, he trucat més tard al Martí dient-li que no recordava que havia d´anar a sopar a casa d´una amiga. No sé si ha colat, però m´és igual. I ara a seguir esperant la propera cita amb en Bernat, a veure si hi ha més sort
