´Bonica meva, nanit. Estic tan cansadet. Tenia el mòbil a casa. Et trobo a faltar molt. Petonets on tu vulguis´ Aquest és el sms que m´acaba d´arribar com a resposta de la meva trucada al Bernat. Jo l´he trucat cap a les vuit del vespre. Calculava que ja havia plegat. Ja sé que el temps no acompanya a sortir, però un sopar en bona companyia sempre anima. Així que l´he trucat, però no ha contestat fins ara. Sospitós oi? No vull ser malpensada, desconfiar d´algú qui estimes és molt trist, perquè és com deixar d´estimar-lo. Pensar que et menteix, prefereixo creure- me´l. No em tocarà més que esperar al cap de setmana. Hagués estat feliç només amb cinc minuts de conversa telefònica, però res. Demà és el dia del futbol, i divendres no sé què li passa, perquè va dir alguna cosa de dissabte. Estarà compromès en alguna cosa. Així que m´he distret amb una llarga conversa pel mesenger amb en Quim. Diu que tingui una mica d´orgull. Diuen que un excés d´orgull ho acaba destruint tot. Tot això és per una cita de Sòcrates que he llegit en un blog avui. Deixa a l´orgull bastant malament, dient que engendre al tirà. Clar que en el meu cas, el que no hauria de perdre és l´amor propi, perquè crec que tinc poc de tirana. Almenys ara mateix Més val que no em segueixi arrossegant darrera d´ell. Però és que no puc evitar-ho. Em sento molt trista, però no m´enfonsaré. Demà penso sortir i divendres també. Prou de quedar-me plorant pels racons de casa. S´ha acabat. No sé amb qui, però necessito distracció, activitat. Tampoc vull caure en el recurs fàcil del Martí. Ell clarament sé el que busca en mi. Almenys no dissimula gens. En Bernat sembla que vulgui alguna cosa més per una banda, però per una altra. Quin embolic! O potser sóc jo, la que vull veure-hi alguna cosa més
