Estic trista o contenta? Es difícil de dir. En tot cas, he deixat de banda el pintaungles blau pels peus i m´he comprat un de blanc, que podria ser de núvia, que no és el cas, o de la meva candidesa acceptant-ho tot.
Ahir en Bernat estava encantador. Em va portar a sopar a un self-service japonès/xinès (perquè no era plenament japonès), d´aquells on els plats van rodant pel costat de totes les taules. Ell menjava sense parar, estava afamat. Jo dels nervis quasi no menjava, i ell ho feia tot, parlava, menjava i de tant en quant passava la mà sota la taula per acariciar-me les cames i mostrar-me el seu desig. Jo volia treure el tema de la nostra relació, però no m´atrevia. Preguntar-li si li agradava era tonto, perquè ho notava en la seva mirada, la qüestió era fins a quin punt o sota quines condicions, però això sonava massa tècnic, perquè l´amor no es pot quantificar, ni l´enamorament. De fet, a mi em surten els dubtes quan no el veig, quan no contesta els meus sms, quan postposa les nostres cites o quan em diu Adéu, però quan estem junts em sembla com formem la parella més meravellosa del món, que hem nascut un per l´altre i que és l´únic noi capaç de fer-me feliç. Ell parlava i parlava, i a mi el cap m´anava cap a una altra banda, però tinc una bona tècnica per pensar i fer cara d´interès a l´hora. El cas és que no vaig parlar de la nostra relació mentre sopàvem. Un cop sopats vam anar cap a casa meva. Ell em va agafar de la mà, i jo ja estava als núvols, suposo que amb cara de bleda. Es va posar tendre i carinyós dient que tenia tantes ganes de veure´m, i jo suposo que encara faria més cara bleda. Un cop a casa vam fer l´amor bojament. Semblava que les meves preguntes es transformessin en passió irrefrenable, i en Bernat va pair el sopar de cop. Vaig pensar que potser era l´última vegada que ens uniríem, i volia que fos un final inoblidable. Mentre cavalcava sobre ell, tot mirant la seva cara de satisfacció vaig decidir que havia de parlar, que no em podia quedar aquests dubtes dins meu, encara que no es repetís aquella escena. Després no vaig poder pensar gaire, volia intentar gravar aquelles imatges al cap per a la posteritat, però els sentits se m´emportaven cap el món del plaer. Un cop més calmats, mentre l´acariciava vaig veure les seves intencions d´adormir-se. De fet era el normal després de la llarga sessió de sexe, i vaig decidir parlar. Evidentment el vaig incomodar. Ara no recordo ben bé les meves paraules, ni tampoc les seves, però en resum va dir que li agradava molt, i que no estava amb cap altra noia, que m´era plenament fidel. Deia que em trobava maca, intel.ligent, divertida i que estava molt a gust amb mi, però que de tant en tant necessitava el seu propi espai, i que a part no volia que jo m´il.lusionés tant, perquè encara no em considerava parella seva, que per ell era una bona amiga, tot i que hi havia la qüestió del sexe, però que ell necessitava temps, i li feia por veure´s lligat a cap noia per fantàstica que fos, com era el meu cas. Es veu que està marcat per un amor de fa anys, però no em va donar gaires detalls.Va dir que potser era un egoista, però que decidís jo si volia seguir així, ser només amics o no veure´l mai més. O sigui que tampoc em va aclarir gaire, perquè vol i no vol. Jo li vaig dir que si només érem amics, si tenia carta blanca per anar amb qui volgués. Ell va dir que sí, tot i que no li agradaria gens. Ell va dir que m´era fidel i que si no ho fos m´ho diria. Va dir-me que no podia donar-me esperances de ser parella o d´anar a viure junts o de comprometre´s més.
Que t´agrada fer el polvet de tant en quant amb mi,vaig afegir jo. I ell va dir que m´equivocava molt,que no només volia sexe amb mi, que li agradava anar a sopar amb mi i fer altres coses, que ja ho havia vist. Ell no volia donar-me esperances, però a mi em va semblar veure-les, em va semblar que el nostre podria avançar, que només calia temps, i el vaig abraçar dient que volia seguir-lo veient, perquè m´agradava molt estar amb ell. Ell em va abraçar amb cara de preocupació, i va dir-me que segurament després d´aquella conversa tot canviaria, que potser jo no estaria igual, que sentia haver-me fet mal, que sabia que jo esperava més d´ell. Ell creia que jo tampoc volia una relació tan formal, perquè en el fons jo també era un eperit lliure, però que si no volia seguir, ho hauria d´acceptar. I jo que no, i que tot serà millor després d´haver parlat, i carícies, petons, de nou desig, vam canviar al llenguatge del sexe, i tot va ser dolç i bonic aparentment
Aquest matí ha marxat a treballar, i m´ha dit que era maquíssima. Jo he somrigut però ha estat sentir com es tancava la porta, i des del llit he començat a donar-li voltes a tot. Què havia de fer? Havia de prendre- m´ho com una relació passatgera? O havia d´intentar dissimuladament fer que es sentís cada vegada més unit a mi? Sabia que si per exemple li explicava a la meva veïna Filomena, diria que el deixés perquè era un fresc. I així ha estat. M´he animat a convidar-la a dinar. Ella cuina millor que jo, però algun cop em tocava tenir un detallet amb ella. El cas és que ha dit ´aquest noi vol el tall i no els ossos. Tu et mereixes algú millor´ . Ara he anat a sopar amb la Míriam. Després de parlar-me del casament, quan li he explicat el cas, doncs des de la seva visió d´enamorada ha dit que esperés una mica, que aquest noi necessitava temps. En Quim per telèfon m´ha dit que me´l prengués com un amant per si de cas. Llavors s´ha quedat callat, i ha dit que ja sabia que estava enamorada, i llavors seria impossible. I el cas és que diu que ja que no vaig jo a Brussel.les baixarà aquest cap de setmana cap a Barcelona, a veure si podia conèixer al famós Bernat. Igualment, m´ha dit que la decisió l´havia de prendre jo, tot i que ja veia que de moment havia decidit continuar. Res, la visita del Quim m´anima, i com a part el Bernat m´ha escrit un bonic sms, sembla que estic més tranquila que fa uns dies. Demà és el dia del futbol del Bernat, i divendres o dissabte es coneixeran ell i en Quim. A veure com van les coses
