Sembla que estic ja bé del virus estomacal aquest, o almenys ahir va aguantar perfectament les copes de cava que em vaig prendre. I ara vaig a dinar a casa dels Davids que em volen veure.
Avui estic per això comfosa. No sé què està passant. No entenc res. El Bernat ha tingut un detallet d´enviar-me un missatge ´com està la panxeta de la meva cuca? Petons dolços i humids. Potser demà ens podíem veure. Et desitjo molt´ I jo m´he quedat una mica freda, i això crec que és un bon pas per poder-lo deixar. Fer-lo fora de la meva vida. Si vull un amant, em buscaré un bon amant, no un esporàdic que va i ve quan a ell li convé. I a part, és que jo no volia a en Bernat només com a amant. I com amic tampoc em serveix. No es preocupa per mi. Només es preocupa d´ell.
Però el que em va sorprendre més ahir va ser en Martí. Es molt fort tot plegat. Em va portar al Foyer del Liceu on feien un concert de Rodgers. Fins aquí tot bé. En algun moment del concert em va agafar la mà, i reconec que em vaig deixar. Jo estava toveta i sentir la presència d´algú vora teu t´agrada. Però el que em va sorprendre va ser que ell, que sempre ha anat a la seva, i clarament ho expressava, em digués ahir que volia canviar la seva vida, que volia una estabilitat sentimental, i que jo era la noia amb qui volia aconseguir-la. Em va deixar sense paraules. No esperava allò. Ara per on sortia en Martí? Em va regalar unes arrecades precioses, i em va dir que ho pensés, que deixés en Bernat d´una vegada. Jo li vaig preguntar que des de quan havia tingut aquesta idea, i em va dir que havia estat durant el viatge, i que portava molts dies somiant que es casava, i que sempre jo era la núvia del somni, que apareixia maquíssima de blanc i somrient, i tenia una cara de felicitat com mai, i que ell es sentia sempre tan feliç de ser el nuvi. Jo, no sabia què dir-li. Sempre havia pensat que en Martí no voldria mai cap compromís amb cap noia, i no sé, el trobo atractiu, però crec que no estic enamorada d´ell, i tampoc sé si podria enamorar-m´hi. Li vaig dir que no compartia les seves intencions, almenys en el present. Ell va dir que no parlés gaire, que esperés. I ahir no va intentar dur-me al llit, només un petonet de comiat. No sé. Tot plegat molt estrany.
Marxo a dinar o no arribo
