Aquesta tarda, després de moltes indecisions sobre què fer, he trucat al Marc. Tremolava tot esperant que despengés el telèfon. No sabia què li diria, ni si penjaria en sentir la seva veur, l´únic que desitjava era que contestés, només això, res més, però no ha agafat el telèfon, tampoc té contestador, així que tampoc he pogut deixar-li cap paraula, ha anat sonant i sonant, fins que ha acabat tallant-se- No sé si eren deu tons o més, no els he comptat, però a mi se m´han fet eterns. M´imaginava a ell mirant la pantalla del mòbil, mirant la foto que em va fer apareixent a la pantalla, i deixant-lo sonar i sonar. I de mentres la meva imatge sortint i marxant, sortint i marxant, i la música del seu mòbil. I jo a l´altra banda del telèfon. El cas és que tampoc ha tingut el detall de contestar. I per què seguir, és fàcil treure´n conclusions: el vaig espantar, no em vaig expressar prou bé o qui sap? potser ell no volia res més.
Perquè es fes curta l´espera, no he dubtat en sortir aquesta nit. L´Esther, la informàtica m´ha trucat per anar a sopar amb ella, el novio, el suís, i el Llorenç, aquell de les excursions. I he pensat que m´aniria bé sortir. Feien el sopar del dia dels Innocents. Ja li he dit, si no seria una innocentada, i em quedaria plantada davant del restaurant amb el fred que feia. Però no, quan he arribat al carrer València, al costat del Conservatori, ja hi eren. Hem rigut força, i així no he pensat en el Marc, qui per cert no ha respirat, ni el veig pel xat, ni res de res. Any nou, vida nova diuen. No em vull desesperar. Vull seguir endavant. Dijous aniré amb el suís al Poliorama. A seguir fent coses, encara que siguin ocioses. El Llorenç es veu que també vol venir, però no sé si trobarà entrades. Al suís, li ha fallat una amiga, i li sobrava l´entrada. Tampoc m´ha semblat que vulgui lligar. Es un noi força correcte, clar que aquests quan es desmadren. En tot cas penso que és una bona manera de seguir endavant. I si en Marc truca, que no es pensi que l´estic esperant. El pitjor és que crec que no trucarà. Voldria seguir-me mantenint forta, però crec que no puc. No puc més. No paro d´anar donant-me cops per culpa meva. Em noto les llàgrimes rodolar per les galtes. Vull contenir-me. Tenen un gust salat. La música de ?Que entrin els clowns? potser no ha estat la més encertada. Vull seguir endavant. Però les llàgrimes em cauen, i em prendria uns quants vodkas i m´evadiria. Podria tornar al carrer, entrar a algun bar, deixar-me acariciar per uns braços desconeguts, una mica de sexe ràpid, de consol, de manteniment, petons d´algú que no tornaré a veure, algú a qui no hauré de trucar i deixarà sonar el telèfon, d´algú a qui no em molestaré a explicar-li res de la meva vida, d´algú que no té ni cara, uns ulls que no recordaré. Però tampoc vull això. No em puc passar la vida de llit en llit. Haig de buscar un altre sentit a la meva vida sola. Llavors potser si trobo algú amb qui compartir-la estaré preparada. I si no trobo ningú el món no s´acaba. Mai tinc prou valor per prendre decisions meditades, i després em llenço cap a camins que m´acaben destruint. Tot podria ser més fàcil si adoptés una altra actitut respecte la vida. La felicitat no la dóna ningú, te l´has de buscar. Però si te la van robant! Desitjaria tant tenir amb mi als meus pares i la meva germana. I després en Quim, per què ha de viure tan lluny, amb el fred que deu fer allà. Aquí tinc amics, hauria de valorar-los, i no queixar-me pel que no tinc, però ara mateix tot ho veig negre, encara que veig una petita llum al fons. Prendré alguna cosa i intentaré dormir.
