Ara arribo de casa els Davids. Volien saber tot sobre el meu viatge a Londres. A les dues han trucat al mòbil del David Alt. Era el Roger. Sospitava que jo era allà ha dit, i com acabava de deixar a la Mònica a casa i no tenia son. Aquests dos mai se sap si estan junts o no. A mi m´és igual, tot i que trobo que és una relació estranya. Ojalà en Roger fos feliç, això és el que m´agradaria per ell. I cap allà ha vingut.
Els Davids vinga a preguntar-me sobre els musicals que havia vist, perquè al final van ser quatre. Dissabte vam anar a veure Sweeney Todd i després The producers. La versió d´aquest Sweeney va ser molt original, perquè els mateixos actors eren a l´hora els músics. Jo vaig alucinar. Es un musical ja de per sí molt impactant per la música, i per la història. Un barber assassí que proporciona carn pels pastissets del restaurant de la Nellie Lovet. Amb pocs elements, un escenari petit, però molt impactant. I els actors/músics genials. Jo vaig sortir fascinada del tot. I en Quim també. A la nit (allà és sessió de 19.30 aprox, perquè les matinées són a les 15 h) vam anar a veure The producers. I també es van unir a nosaltres en Jean i el seu amic Tom. Allà el vaig conéixer. The producers és un musical del Mel Brooks, i vam tenir la sort de veure-la amb el Nathan Lane, el mateix que ho feia a Broadway i el Lee Evans, un fenòmen televisiu d´Anglaterra, només sortir a l´escenari tot el públic el va aplaudir. A sobre va haver-hi un problema amb els decorats, i van tancar cortina, i allà el van deixar a ell explicant acudits al públic per entretenir-nos. Un musical fent amb molts medis, molt espectacular, diferent estil al Sweeney, una història tampoc massa interessant, però amb grans actors.
Diumenges allà no hi ha gaire oferta teatral. Només fan infantils, i com ja havíem vist El rei lleó i Chitty chitty bang bang, vam optar al vespre (vespre anglès clar) per anar a l´auditori Barbican a escoltar l´orquestra simfònica de Londres. Tocaven l´obertura de Tannhäuser i després Brahms. Quin auditori tenen! Molt bona acústica, i a part tot i tenir les pitjors entrades de les barates, a dalt de tot i lateral, podies veure perfectament tot l´escenari. Ja li vaig dir al Roger que havia d´anar-hi.
I dilluns gràcies al Tom, que ens va vendre les entrades d´una companya de feina seva que no podia anar, en Quim i jo vam poder anar a la primera prèvia mundial del musical Mary Poppins. A mi em feia moltíssima il.lusió. La pel.lícula sempre m´havia fascinat, i potser esperava tant que em va decebre una miqueta. Entenc que segons quines escenes de la pel-lícula no es podien representar teatralment. Per tant van readaptar el guió fent cabre totes les cançons i afegint-ne de noves. Però també van fer aparèixer una nanny dolenta que era com una bruixa. Tot i fer-ho tots els actors molt bé, per no dir dels nens que eren una passada, i que hi havia números molt espectaculars, a mi alguns moments se´m va fer avorrida. No va haver-hi tota la màgia que esperava. Tot i que ella volava amb el paraigües. En Quim va tenir la mateixa sensació, i junt la terrible calor que feia al teatre per l´excés de calefacció. Ara que jo vaig solucionar-ho ràpid. Em vaig comprar a la mitja part la samarreta blau clar de la Mary Poppins que posa ´Practically perfect´ i vaig anar tota orgullosa al lavabo a posar-me-la. En acabar l´obra vam veure el Cameron Mackintosh al vestíbul, i a mi em va donar per fer-li signar el programa. Aquella nit vam agafar un frankfurt a aquells pobrets nois que estan amb el carret al carrer. Quin fred deuen passar! I ràpid cap a l´hostal al dia següent tocava matinar. Ja no vam quedar amb el Tom ni el Jean. A part estàvem rebentats, havíem anat el Quim, el Jean i jo a passar el dia a Greenwich, sí el poble del famós meridià. Està a uns vint minuts en tren de Londres. Un lloc molt bonic amb uns paisatges verds deliciosos.
I dimarts de bon matí ja tornaven cap a Brussel.les en Quim i en Jean. Jo vaig agafar la maleta de l´hostal i vaig anar a l´estudi del Tom, ell va insistir que era una tonteria pagar hotel tenint ell lloc a casa. I a part crec que tots dos teníem ganes d´estar solets en la intimitat. En els pocs dies que ens havíem conegut havia nascut una atracció entre nosaltres. De fet ens vam conèixer dissabte vespre a The Producers. Diumenge el vam passar tots quatre junts. I dilluns només vam quedar una estoneta perquè ens passés les entrades de Mary Poppins.
Ell s´havia agafat dimarts lliure per estar amb mi. Va ser un dia bonic, ennuvolat com acostuma a ser allà. En arribar al seu estudi del Soho de bon matí, jo no sabia quins plans tenia. Desitjava que em besés i m´acariciés i féssim l´amor bojament. Però ell va ser molt polite. Em va oferir un cafè i torrades amb melmelada. I em va preguntar si m´agradaven els museus. Em va portar al Museu d´Història Natural. Allà tenen molts bitxos dissecats i esquelets d´animalons. Era curiós de veure però tampoc em va apassionar. Potser el que més em va cridar l´atenció va ser l´exposició de dinosaures. Després vam passejar fins Leicester Square tot xerrant. Allà a la plaça vam veure la minifira que hi ha. També el cinema Odeon on s´ havia estrenat la pel.lícula del Fantasma de l´Opera dilluns; i allà, va dir-me que ell també hauria de cobrir-se amb una màscara com el Fantasma per aconseguir un petó de la més bella cantant. Va clavar la seva mirada en la meva, els ulls li brillaven, i vaig dir-li que no li calia cap màscara, i els nostres llavis es van fondre en un petó tendre, seguit d´un altre i un altre. Em va acariciar els cabells i va dir.me que havíem d´anar a dinar. Em va agafar de la mà i em va portar a un xinès del Soho que era boníssim. No era cap menú cutre ni molt menys. Erem relativament a prop del seu estudi. Però ell va dir-me d´anar a la National Gallery. Jo ja hi havia anat feia anys, però ell va dir que havia una exposició nova de Degas, que va resultar ser bastant minsa; però vam aprofitar per passejar per les sales del museu, tornar a veure Els girasols de Van Gogh entre molts altres. Tot semblava tan romàntic. Per un moment vaig imaginar en Quim i en Jean contractant al seu amic Tom per fer-me feliç per un dia. Objectiu: ¨fes contenta a una noia un dia´. Massa enrevessat clar. A la sortida de la National vam tornar a besar-nos, aquest cop amb més passió. I sorpresa més tard. A l´escenari de Trafalgar Square, davant de l´arbre de Nadal vaig sentir com cantaven Santa Nit en català! No m´ ho podia creure! Eren alguns dels actors de L´Oca Underground, els dels musicals al Llantiol! Vam escoltar-los una estona. Em va fer tanta gràcia trobar-los per Londres, i més cantant nadales!!
En Tom havia agafat entrades per The woman in white, el nou musical del Lloyd Webber, basat en una novela misteriosa i romàntica a l´hora que en Tom em va explicar més o menys per si després em perdia. Em va encantar tota. A part veure a dos monstres com la Maria Friedman i el Michael Crawford (si, si, el primer Fantasma, el patós Frank de la seria Hi ha que neixen estrellats).
I acabada l´obra si que ja era hora d´anar cap a l´estudi a apagar el desig de tot un dia. En Tom va resultar ser un tendre amant inesgotable. Una nit inacabable de sexe i carinyo. El final perfecte d´un dia romàntic. Va ser tan encantador dormir ben abraçadets. Així vaig tornar de Londres . Molt optimista després de tants musicals, passejos pel Hyde Park, visites a tendes?. Però sobre tot l´últim dia amb en Tom.
Així que el sms d´en Bernat no m´ha afectat. Em preguntava si havia arribat. L ´he contestat, però no he contestat el següent ja més pujadet de to que proposava quedar demà nit.
Qui també vol quedar demà nit, i ha trucat, és el Martí. M´ha dit d´anar al Festival de Sitges. Jo li he dit que no m´agradaven les pel.lícules de por. Llavors ha dit que a part, volia parlar. Li he dit que el trucaria per veure què feia. S´ha acabat l´estabilitat de Londres. Si jo no marxo, ells no despareixen de la meva vida. Potser sí que em convindria estar fora de Barcelona una temporada. Aiss
