Avui pensava que veuria al Marc de nou, però m´ha enviat un sms que acabaria tard a la feina. Per un moment he pensat que ja comenaçava a llunyar-se de mi, però ara m´ha trucat, i m´ha dit si encara vull quedar demà amb ell, que sentia tant no estar al meu costat, però que no tenia clar a quina hora acabaria amb la feina, i no volia fer-me esperar. Ara sopa, i es conecta per seguir parlant. Menys mal perquè he passat una tarda bastant nerviosa pensant que el perdria abans d´haver-lo tingut. No sé què passarà a la nostra cita de demà, ni com actuar ni res. Diumenge va ser com una trobada de presentació suposo. El petó final va ser com dir que volíem més, però ens esperàvem una mica, però demà? De fet a les nostres converses ja hi ha indirectes constants a part de bromes, explicar-nos el dia a dia, recordant el passat. Jo vaig desvetllant el meu passat poc a poc. No vull ocultar-li res, però ja anirà sortint tot. La meva vida és massa complicada com per resumir-la, i suposo que en general la de tothom, no és que em vulgui sentir més important, però la meva vida és llarga d´explicar, o més ben dit complicada d´explicar. Potser algú em jutjaria massa ràpid, però en Marc sembla no espantar-se de res, i això m´agrada. El que no sé és si estic parlant molt més jo que ell. Tampoc és cap carrera.
El passat és dolorós de recordar segons com. Ahir mateix, que em decidís a posar els quatre guarniments de Nadal que tinc, no era cap idea estranya tot i ser les tantes de la matinada. Era aprofitar el moment que tenia ganes de fer-ho. Des de la mort de la meva família, el Nadal és dolorós per a mi. Són unes dates on et recorden que estàs sol. Però l´any passat va ser pitjor. Ahir al treure la branqueta de pi que poso a la porta del carrer, em va venir la imatge de l´any passat. No vaig ser capaç de penjar-la. Feia tan poc de la marxa de l´Igor. Van ser uns Nadals més dolorosos que de costum. No vaig guarnir la casa. Em vaig tancar a casa bevent. La postal de la tia d´Amèrica va ser l´única cosa que em va recordar que eren festes. Estava enfonsada. Prefereixo no seguir més. Però ahir mentre treia tot allò de Nadal era com reobrir ferides tancades. Vaig pensar en el Marc, la meva salvació, i em vaig animar. Aquesta tarda, després de rebre el seu missatge, he sortit al carrer, i he vist davant de la porta a terra, la branca de pi. El celo no l´havia aguantat. Per un moment m´ha semblat que era un presagi fatal de la fi de tot. L´he tirada dins de casa amb ràbia i m´han entrat unes ganes terribles de plorar. Sort que m´ ha trucat ara. No puc ser tan inestable, però no puc evitar-ho. Ara he tornat a enganxar la branqueta de pi a la porta amb més celo. Estic segura que aguantarà ?
