La Filomena m´ha picat pel matí. M´ha dit que els nebods de la senyora Júlia havien malvenut tot a uns que venien als Encants, i que a ella li feia tanta pena, que voldria haver-se quedat algun record d´ella. Que si els nebods es quedessin alguna cosa ho entendria, però que si mira que desfer-se de tot. M´ha alegrat veure-la tan animada. M´ha dit si volia anar a fer amb ella la compra, però jo vaig a supers. Ella segons com li agrada anar a la Boqueria en bus. A mi em fa pal la veritat.
Avui he estat pensant en la mort. Es més divertit pensar en el sexe o altres coses, però m´ha donat per capficar-me en pensar que havia resistit prou bé la meva visita fúnebre. Vaig aconseguir fixar-me en el muntatge social que és per alguns, i no vaig pensar en la mort dels meus familliars. Sóc més forta del que em crec. Suposo que a part, també em tocava adoptar aquest paper davant de la pobreta Filomena. Em consola veure que no caurà en cap depressió. Almenys de moment.
Per la nit he anat a sopars amb els Davids. Deien que feia dies que els tenia oblidats. Els hi explicat això de la senyora Júlia, la Filomena, que amb en Roger encara no estava res clar. I llavors no sé com m´ ha vingut al cap l´escena de la mort del meu avi, a l´apartament de Sitges, un calurós dia d´agost. Jo tenia set anys.Ell era donant el vist i plau a la cuina. Li agradava donar els últims tocs a segons quins plats. I ma mare com a bona jove el deixava fer. Jo era a l´habitació amb l´Agata, la meva germana jugant. I de cop i volta vaig sentir els crits de la meva mare. Vaig correr cap el menjador. L´avi estava sentat amb el cap a la taula del menjador i cendra a la cara. Al cendrer es veia la seva última inacabada cigarreta. No era gaire gran. Ma mare em va fer tornar amb l´Agata a l´habitació. Després ens van portar a casa la veïna. Aquell dia no vam menjar el plat que havia revisat l´avi. I per la tarda van venir els meus pares. Volia fer la terrible pregunta de si era mort, però no calia. Els seus ulls vermells eren la resposta. L´avi havia marxat. Un atac de cor fulminant. Ja no tornaria a preguntar-me les capitals d´Europa, ni els rius. Era un dels nostres jocs preferits. Tampoc em faria repetir-li les taules de multiplicar. El van tenir a l´habitació. L´Agata i jo vam dormir a casa la veïna. Per la nit vaig somiar que ell venia a veure´m. Portava un camisó llarg blanc. M´agafava de la mà i passejavem sobre els núvols, i llavors ell m´anava ensenyant totes aquelles capitals de païssos. Mai sabré si es va venir a acomiadar de mi o no. Al dia següent, era l´enterrament. Jo vaig insistir en veure´l. Em va impressionar molt veure´l reposant en aquell llit sabent que mai més despertaria. I vaig agafar com una obsessió amb aquella habitació. No m´agradava entrar-hi sola. M´aterria mirar aquell llit on ell havia passat la seva darrera nit. Sembla una tonteria però tot i ser gran mai ho vaig poder superar. No sé si hi anés ara si seria capaç de passar una nit allà.
La nit del funeral tornavem a ser tots a l´apartament.Li vaig dir al meu pare que em feia por estar en aquella casa, on hi havia hagut un mort. A ell crec no li va sentar gaire bé, i crec que mai oblidaré la seva resposta. Em va dir que no era un mort qualsevol, que era l´avi qui havia passat l´última nit allà.
Han passat tants anys, però explicant-ho als Davids, i ara mateix mentre ho escric, tot ha vingut de nou al meu cap. He pogut sentir la impotència dels crits de ma mare veient que l´avi se´n anava en un moment. La meva angoixa esperant la confirmació de la mort. La tristesa dels meus pares, veure al meu pare plorar desconsoladament. La meva por a entrar a aquella habitació. Sembla mentida com poden tornar a ser tan vius records que tens oblidats, records que fan mal, i de cop i volta tornen tots els sentiments a flor de pell com si fossin molt presents. M´ha quedat com un ofec al pit que sé que ara em costarà adormir-me
