Aquest matí m´ha despertat el Roger. Deia que es moria per veure´m. Es maco quan vol. Ha vingut cap a casa meva, i hem fet un bany comú profitós. Després ha tingut una idea d´aquestes boges. Ha dit que agaféssim el metro i a veure on anàvem a parar. I hem anat a parar a Pep Ventura, Badalona. Ha estat divertit. Hem anat passejant fins quasi el mar, on estan construint un nou barri, el front marítim crec que li diuen, uns pisos caríssims, per variar, visca l´especulació!, i després hem anat cap el centre, a la plaça de l´Ajuntament i al famós carrer del Mar, sempre ple d´activitat. Es una zona que m´agrada. Hem seguit fins a la Rambla, agafadets de la maneta, com si fóssim dos enamorats. No parlàvem gaire. Erem un amb l´altre, i era suficient. Cadascú en els seus pensaments contemplant carrers, tendes, la fent. Hem passat per sota la via del tren i hem segut a la platja, no m´importava embrutar l´abric de la sorra. Tenia ganes de tornar a mirar el mar. El paisatge no era tan bonic com el de Calella, però de fet és el mateix mar, el mateix Mediterrani que tantes civilitzacions diferents ha conegut. De vegades em pregunto com seria tot en l´època dels grecs o dels romans. M´agradaria poder viatjar amb la màquina del temps. En tot cas el que no varia mai és el mar. Pot estar encrespat en dies de mal humor, o planer si està tranquil, només varien les embarcacions que per ell circulen
Estava a gust sentada al costat del Roger, amb el meu cap recolzat al seu pit mentre ell acaronava els meus cabells. En aquell moment hagués jurat que en Roger és l´home de la meva vida, però després sempre em venen dubtes. Per què seré tan controvertida? Hem dinat junts per Badalona. Avui em sentia relaxada, com si la vida fos una bassa d´aigües plàcides. Serà l´efecte del mar? Potser en una altra vida vaig ser peix o calamar o cavallet de mar. Potser només era una gamba, o qui sap si una sirena. Crec que desvario per moments. Els meus ulls són blaus de mar, unes gotes que vaig poder robar , abans de fer el traspàs en la meva anterior vida. Per això quan ploro les llàgrimes són salades. Així quan rodolen per les meves galtes fins arribar a humitejar els meus llavis, aquestes llàgrimes em porten el record del mar, i això em fa sentir-me de nou viva, de nou amb esperances. Em miro al mirall i veig el mar reflectit dels meus ulls, la imaginació em fa sentir una olor marina, m´imagino flotant en el mar, deixant-me endur pels seus corrents. No em fa por sentir-me lluny de presència humana en quilòmetres. El mar és la meva companyia, la meva font de vida. Però haig de retornar del meu viatge, tornar a posar els peus a terra, notar el contacte de la sorra a tota la superfície dels meus peus, la gravetat m´atreu cap a la terra, haig de caminar per ella, estic lligada al món terrenal, no sóc lliure com l´aigua, no puc viure desvinculada de la terra per molt que el mar vulgui emportar-se´m de nou. Ara sóc la Ninotchka, un ésser humà, una dona més en concret, amb ossos i carn, i una pell blanca que els cobreix, amb uns ulls que recorden el mar.Amb un cap que pensa massa. I amb unes sensacions, uns sentiments, unes preocupacions.
L´única idea que em ve al cap ara és que potser hauria de provar de fer submarinisme
