Dissabte vaig rebre trucada d´en Martí. Deia que tenia ganes de veure´m, tot i que semblava que jo no en tenia. Estava un pèl estúpid. Jo havia quedat amb la Miriam, la germana d´en Quim, i volia que anulés la cita. Deia que a ell feia més que no el veia. Li vaig dir que fins avui no podia. Em va dir que veia que anava d´esquerpa, però que no li faria més mal. I em va penjar. Realment no sé per què ara m´ha de maltractar així. Es cert que no l´he trucat aquest temps que ha estat fora, però ell tampoc. Vaig pensar que ell així es treuria del cap aquesta idea de casar-se amb mi que no té cap sentit. I més sent com és ell. No sé ara quina mania per voler tenir un compromís, ell que només es comprometia amb la feina. Què li deu passar? Que ara es pensa que es fa gran i vol formalitzar la seva vida? Potser vol una mare per a la seva descendència. Però jo no sóc cap exemple de prototipus d´esposa perfecta. Es cansaria de mi. Però igualment, no té ni cap ni peus pensar-hi, perquè estic segura que no estic enamorada d´ell. Ja tinc prous dubtes amb el Roger. I aquest cap de setmana com ell tenia Liceu i filla, jo vaig fugir. La Miriam em va donar l´oportunitat. Em va tornar a deixar el cotxe. En explicar-li com estava la Filomena. La meva conversa amb en Martí, i posar-la al dia de tot, va decidir que diumenge la Filomena i jo marxavem cap a la costa Brava. Va decidir que havia de trucar al Tom i l´Andy. Estava amb iniciativa la Miriam. I jo li vaig fer cas. Així que dissabte nit vaig engrescar la Filomena, i diumenge cap a Palamós. En Tom i l´Andy ens van portar de passeig per Calella de Palafrugell. Jo no hi havia anat mai. Feia un diumenge esplèndid. No feia vent. M´agradava veure aquella aigua tan blava. La gent passejava, i alguns atrevits eren amb banyador prop les parets de les cases a primera linea de mar. Un senyor amb la seva cadireta, banyador, barret, llibre i puro era el més feliç. La seva pell tenia el color bru d´aprofitar tots el rajos del sol d´hivern. Alguna gavina sobre les roques. Era un lloc no només per passejar, era per seure-hi i no pensar en res, deixar-se perdre en les blavors del cel i del mar. La Filomena de seguida es va fer amb els escocesos. De fet eren d´edats properes. Allà la joveneta era jo. Ells xerraven i jo volia aillar-me uns moments per estar en contacte amb la natura. Els vaig dir que seguissin passejant i si volien fessin el vermut, que jo em reunia amb ells més tard. I em vaig quedar allà a la platja. Vaig seure i vaig decidir quedar-me en samarreta de màniga curta. Estava tan a gust. Em sentia la platja meva. L´olor del mar, les onadetes anant i venint. Uns nens van aturar-se una estona a la meva vora. Recollien petxines que donaven als seus pares. O potser ella no era la mare. No, no ho era. Deien ?papa, papa, mira aquesta petxina? ?Helena, va busca tu també, que aquí hi ha moltes? L´Helena i el pare es donaven la mà quan els nens no miraven, i les havien de separar per recollir noves petxines que els nens portaven, i les guardaven a les butxaques. El més petit era ben rosset, potser tindria quatre anys, i distret en la recerca una onada agosserada va apropar-se-li fins mullar-li peus i cames. El petit va començar a plorar espantat, més pels crits del pare que deia que s´apartés que per la humitat de l´aigua. I el pare va pujar-lo a tatanet, i a fer-lo entrar en rialles. I el germà que potser en tenia vuit se´l mirava amb cara de germà gran, que ja no té por de res. I va seguir agafant més petxines que anava donant a l´Helena, que sense poder donar ja la mà al pare va distreure´s prenent fotos a nens, pare i platja. I van seguir cap endavant, i només les seves vides van desaparèixer del meu abast, havia pogut copsar només aquella escena d´un diumenge pel matí de finals de gener. Va passar una parella de mitjana edat. Després una de jovenets enamorats. M´agradava ser espectadora del mar i de la gent que passejava per Calella. Imaginar les seves vides, distreure´m amb elles, com si fossin més interessants que les meves, més plenes. I vaig tenir un rampell, i vaig posar-me a recollir petxines per a la nena del Roger. Vaig pensar que podien fer-li gràcia. No sé per què vaig fer-ho, però en aquell moment em sentia feliç de remenar entre la sorra per trobar algun cargolet marí per a la nena. Clar que potser era millor portar-la. Venir amb en Roger. Mentre recollia petxines m´imaginava que eren allà també el Roger i la petita. Ella i jo li aniriem donant petxines perquè les posés a les butxaques. Després podríem fer-nos un collaret. I llavors el vaig imaginar a ell treient el violí. Què ens podria tocar? Una cançó russa i animada perquè la nena i jo balléssim a la sorra, estil cossac, i cauríem i riuríem, i? aquesta cançó russa feia aparèixer l´Igor en barca des del fons del mar. Sort que va sonar el meu mòbil. Eren ells, que deien que era tardíssim i havíem d´anar a dinar. La meva imaginació de vegades em porta a llocs sorprenents. La realitat em porta a un món de fantasia.Ja a l´hora de dinar vaig integrar-me a la vida social, i així fins avui que hem tornat. La Filomena ho ha passat estupendament. A sobre en Tom va insistir en que volia fer-li un retrat. Ami també, però diu que primer vol fer-li a la Filomena. Ara tenim excusa per tornar-hi.Ahir vem sopar a Platja d´Aro.Pel matí hem estat per Palamós, i avui per la tarda ens hem liat al parxís fins que hem tornat a Barcelona. Jo ho he oblidat tot. Era com si no fos jo. Em prova aquest ambient tranquil marí
