Aquest matí m´he llevat millor, sense febre, però encara estic xafada, amb tos. En Roger ha insistit en veure´m. Jo li he dit que encara li enganxaria alguna cosa. De fet he estat una mica venjativa, no està bé, però quan ell estava malalt no em va deixar acostar-m´hi. Però només he estat una mica venjativa, perquè l´he deixat venir a l´hora de dinar. En principi ell el portava. El cas és que si li havia d´enganxar alguna cosa, segur que l´ha agafada. Jo feia una pinta horrorosa, i estava al sofà amb la manteta, sense cap pintura que animés la meva cara de convalescent. Tampoc no estava amb gaires forces de res. Però a ell li bullia la sang, venia ja a mil, i el cas és que malgrat la meva desastrosa presència, ell cada vegada s´ha anat posant més melós mentre parlàvem, les mans se li anàven, les carícies fraternals han passat cap a punts perillosos, i jo per moments m´he anat reanimant. Podia notar el seu foc que anava encenent tots els punts del meu cos. La conversa ha deixat de ser interessant, ell ha deixat d´escoltar-me per fer-me petonets al coll, i això ha estat l´interruptor instantani, m´han retornat les forces, he apartat la manta, i com dos salvatges intentant saciar-nos un de l´altre, com si portéssim anys i anys de vida casta esperant aquell moment. Hem dinat bastant tard. I la veritat és que em sento totalment recuperada. Ell ja ha marxat, i jo ara em faré un bon bany d´aigua calenta. I demà segurament ja estaré preparada per enfrontar-me a aquestes temperatures polars que tan espanten a la gent. Tot i que no oblido que visc a Barcelona, i per fred que faci, mai en fa tant com a altres bandes de Catalunya. Hauria de trucar en John i la Rosa, a veure com ho porten. Quedarien incomunicats per la neu?? Suposo que tant no, però hauran estat ben blancs
