Avui he tornat del poble de la Rosa i el John. Em van trucar dissabte al migdia per si podia fer-los un favor. Ells tenien un casament diumenge, i la mare de la Rosa tenia grip. El germà de la Rosa era fora, es veu que va conèixer a una noia valenciana pel xat, i marxa cada cap de setmana cap allà. Volien deixar-los a una veïna, però aquesta tenia el nen malalt, i em van dir que amb altra gent del poble no tenien prou confiança, i si podia fer-los el favor d´anar-hi. Els vaig dir que cap problema. Jo estava a casa al Roger, i quan li vaig explicar va fer cara de pomes agres. Es va migenfadar, i finalment em va dir que havia aconseguit una entrada per la funció de la nit al Liceu. Jo li vaig dir que si m´ho hagués dit però que ja estava compromesa. Llavors em va dir que sempre tothom era més important que ell, i que per què havia d´anar a cuidar nens d´altres si a mi no m´agradaven els nens. Això no em va sentar gaire bé, i com sé que quan se li gira la truita, sempre acaba anant-se per la boca, i a mi em dóna per seguir-li el joc, li vaig dir de la millor manera possible que marxava a preparar la bossa. Ell va obrir-me la porta i va dir-me que marxés, que segur que tornaria, com sempre, però que potser em trobaria un xasco. Com era d´esperar, ahir va trucar per disculpar-se, però sempre és el mateix amb ell. Ha arribat un punt on crec que hauria de conèixer nova gent, i deixar d´anar i venir amb el Roger. Potser ja m´està bé, així em sento menys sola, però en el fons sé que no estic enamorada d´ell. Clar que l´estimo, si no no aguantaria tantes tonteries, però és més com un amic, però saber que tens algú sempre pendent de tu afalaga, i estant amb ell tinc menys temps per pensar, no m´agafen mals rotllos com fa un any, ni em dóna per beure sense control com havia fet. Però aquestes baralletes em deixen una mica de mal gust a la boca. A part que segons com ho miris semblem els protagonistes d´una pel.lícula italiana. Sempre han de ser baralles tan temperamentals. No podem parlar com persones no, sempre escenetes, i de moment només és violència verbal, però si seguim així, em veig arribant a situacions extremes, i això ja podria ser perillós. No veig al Roger capaç de fer-me mal, però es posa tan nerviós, i jo enlloc de calmar-lo normalment l´abono, i qualsevol dia podem acabar malament, perquè et vas perdent el respecte, i això no pot ser bo. Al Quim li explico tot una mica retallat, a ell no li agrada gens que em tractin malament, li molesten aquestes escenes, així que he decidit no explicar-li tots els detalls. Ja va haver-hi prou show amb espectadors el dia del meu aniversari. Així que un cap de setmana tranquil. Bé, em preocupen encara les miradetes del John. Estic segura que li agrado, però per sort guarda les formes. Així que millor pensar que només em té carinyo, però hi ha detallets que em preocupen. Dissabte va baixar ell a buscar-me a Barcelona amb el cotxe. En veurem, va baixar del cotxe em va fer una abraçada ben forta, dient-me que era un encant per fer-los de cangur. Després es va apartar i em va repassar de dalt a baix. Deia que cada dia estava més guapa, i que hauria de donar alguns consells a la Rosa sobre com mantenir-se tan bella. Li vaig respondre que la Rosa també era maca, però que segur que amb la família poc temps tenia per ocupar-se d´ella. No em va agradar aquest comentari.Vam anar tot el camí xerrant. Va preguntar molt per la meva relació amb en Roger. Després vaig poder canviar de temes. Per sort, un cop allà, ell va estar pels nens i jo vaig estar amb la Rosa a soles. Potser té raó en John, aquesta noia no es cuida. Feia cara cansada i anava vestida de qualsevol manera. Però diumenge la vaig pintar perquè quedés ben maca. Portava un vestit negre massa seriós. Potser podria haver-li deixat jo algun xal si hi hagués pensat. Vestits no podia haver-li deixat perquè està més grassona, però un xal per donar-li color. Igualment amb el recollit que li vaig fer, i el maquillatge semblava una altra. Tot sense exagerar. I amb els nens vam estar bé. Jo vaig acabar cansada perquè no estic acostumada, però es van portar prou bé. Els vaig ensenyar una cançó de "somriures i llàgrimes" perquè la cantéssin als pares quan arribessin, i vam estar força entretinguts. I la Rosa i en John van tornar amb una altra cara. Suposo que a totes les parelles els va bé tenir alguns moments d´intimitat. Jo tampoc tinc gaire experiència en el món de la parella, però suposo que s´ha d´evitar caure en la monotonia i la rutina. Estic segura que en John estima a la Rosa, però jo sóc el morbo de la dona independent i alliberada. Realment és la creu de les solteres. La gent aparellada les veu com a dones incompletes, i llavors tenen les dues categories: a)les solterones que ho són perquè ningú les ha volgut i amargades perquè no reben les carícies masculines, es consumeixen en la seva solitud, provocant reaccions de llàstima en els altres; b) les solteres d´or, dones independents que no es volen sotmetre a cap mascle, i frívolament gaudeixen del sexe quan en tenen ganes, satisfent els seus vicis, sense importar-lis si el mascle en qüestió és casat o no. I jo em pregunto per què han de classificar-nos? (ho dic perquè de moment no em considero parella del Roger) No és tan fàcil definir a la gent en grups. Però la gent és així, busquen classificar a les persones en un grup. Es fixen en una característica, i ja creuen que en tens moltes altres. Però bé, l´opinió social és difícil de canviar. La gent classifica segons els seus interessos als demés, de manera que puguin comparar-se i ells sentir-se superiors. I ara no sé ben bé a que ve tot això, però suposo que vull defendre la llibertat a que cadascú sigui com vulgui, i mentre no perjudiqui als altres, que aquests altres no es creguin amb el dret d´opinar sobre les seves vides si no els pregunten. Tampoc em vull defendre a mi. Sé que molta gent no faria moltes coses que faig jo, i em sembla bé, tots som de la nostra manera, tots som diferents, hem nascut diferents, ens hem educat en entorns diferents, hem patit problemes diferents, viscut experiències diferents. Tothom actua com creu que és millor per a ell, i tothom tindrà els seus motius o justificacions, o potser no en tenen, però és la seva decisió, l´elecció de com volen anar vivint. Potser no ens podem comprendre uns als altres, però ens hem de saber respectar malgrat tot.
