A mig matí he trucat al Martí però tenia el mòbil apagat. Després he trucat al Fidel. No volia trucar-lo fins parlar amb ell un altre dia pel xat, però com tenia ganes de parlar amb algú, he decidit trucar-lo. Ja sé que és una excusa molt dolenta, perquè trucar-lo volia dir quedar. No l´he trobat, però ara acabo de penjar al Fidel. M´ha dit que estava estudiant dret constitucional. Ara a les 13.30 parava. Era la pausa pel dinar.A la tarda li tocava dret de la funció pública. Realment ho porta tot ben cronometrat. Suposo que deu ser l´única manera de passar unes oposicions. Jo seria incapaç. En Fidel deia que estava molt content que volgués quedar amb ell. Després de mirar horaris m´ha proposat convidar-me a sopar dissabte. A les 21.30 em recollirà. Ell triarà el restaurant. I després, m´ha dit, si jo volia, podíem fer la copa a casa meva. Li he fet broma dient-li que fins a quina hora tenia temps? Que quantes hores invertia en l´assignatura Ninotchka. En cau bé aquest noi, tot i que sé que potser només el veig un cop a la vida, però em fa gràcia poder-lo tractar en persona. El Roger m´ha trucat per dir-me si voldria demà anar al Liceu. Crec que pobre, és ell qui acaba pagant les meves entrades, perquè crec que els músics, segons em van dir els Davids, només tenen dret a una entrada a l´assaig general. Així que demà aniré al Liceu, però després despistaré al Roger. No està bé passar la nit amb ell, i dissabte amb l´altre. A part, crec que li toca cuidar de la nena. No li dec fidelitat al Roger perquè no som parella. Li podria explicar que tinc una cita, però li agafaria de tot. Es com ocultar-li. Si li dic, potser es pensarà que és per donar-li gelos. Però crec que li diré, i si li sap greu, doncs tallem del tot d´una vegada les nostres trobades. Aquesta rutina de sexe i baralles napolitanes entre el Roger i jo és inaguantable. No dic que ell sigui només el culpable, però necessito aire fresc, aire pur. Sé que el Roger en el fons em dóna una certa estabilitat malgrat tot, però ara no puc parar de pensar en el Fidel. Voldria que fos ja dissabte. Això de tenir cites amb desconeguts realment m´atrau crec. Per sort ja quasi estem a dissabte. Mig dijous ja ha passat, divendres al Liceu. O potser hauria de rebutjar a anar-hi per respecte a en Roger? Si només som amics no passa res, però com ell sent més per mi, i a part es pren tot tant a la valenta. Si seguim així la cosa pot anar a pitjor, perquè de moment tot són paraules, però i si arribem a les mans? Qui sap si els casos de violència domèstica comencen així. No m´imagino al Roger matant-me amb un gavinet de cuina, però molts cops, els maltractadors són aparentment persones normals, honrats treballadors, respectables ciutadans, amables veïns, i després les seves dones paguen tots els seus complexes amagats. Però ara se me´n va la bola. Per sort en Roger no és cap maltractador. Tinc la sort de no patir el que pateixen moltes dones. Però no només hi ha dones maltractades pel món. També hi ha nens, avis, normalment la gent més dèbil, també hi ha homes, encara que en menys proporció. De fet és terrible que l´ésser humà arribi a cometre aquestes monstruositats, però és tan real per desgràcia. Crec que millor serà que aparti aquests pensaments, faci el dinar i segueixi pensant en dissabte nit. Potser és covard no voler pensar en les desgràcies habituals de molta gent, ens hem tornat una societat immune al dolor? Però jo ja m´amargo prou amb segons què, i com no puc fer personalment res ara mateix per la gent maltractada, aniré a dinar. Còmode? No, només pràctica. Tot i això, potser no estaria malament prestar serveis com a voluntària en alguna ONG. Seria un granet de sorra. Ara em sento malament per deixar el tema i anar a fer el dinar, però segur que la majoria de gent de Catalunya, a aquestes hores està dinant o preparant-lo, i no estan preocupats per la violència de gènere ni la violència a qualsevol nivell. Així que si ells poden dinar tranquils, jo també
