El professor va venir ahir després de treballar i passar per casa seva a recollir roba. De fet, si anem quedant cada dia, això d'estar entre dues cases és una mica enrenou. Jo li he dit que si volia, avui podíem anar a casa seva, i no sé, va fer una cara de no, tot i que va dir que potser li seria més còmode. Potser té por que li miri les fotos, o que sé jo. I jo ho faig per ell, per donar-li comoditats. Jo estic més tranquil·la a casa meva. Però ara no vull parlar malament d'ell. Va estar tan dolç mentre passejavem per les platges de la Vila Olímpica i el Poblenou. Es agradable passejar de la mà d´algú, i no sentir-te sola com sempre. Em feia sentir protegida, tot i que a l´hora em fa por aquesta sensació. Potser t' acostumes massa a la companyia i ja no saps tornar a ser mai més independent. A molta gent li passa, es separen, es queden vidus, i de seguida estan amb una altra persona, potser l´estimen, però molts cops sembla la necessitat de no sentir-se sol, de tenir algú amb qui compartir les passes, viure experiències, tenir projectes.Jo, confesso que desitjo aquesta dependència una mica. Pot semblar de persona dèbil, però no importa reconèixer-ho. De fet molta gent no ho diu, però també ho sent, no volen estar soles al món. Alguna gent es recolzen en parelles, però d´altres poden dependre d´algun amic o familiar. El mateix professor, depenia del seu pare. La seva vida era anar els caps de setmana i tenir cura d´ell. Ara que no té pare boig (això és millor tenir-ho sempre present) doncs pot dependre de mi. Perquè jo puc dependre d´ell, però ell també depèn de mi. Necessita que escolti les batalletes amb els alumnes, que acaricii el seu cap amb pocs cabells, que el faci oblidar tots els problemes cavalcant en l´èxtasi dels orgasmes... I suposo que tots som una mica dependents, perquè en el fons som socials. El mateix Martí que semblava ser independent de l´amor, bé que va voler casar-se, tot i que ell és dependent de la feina. I ara no sé per què em poso a analitzar a tothom. Haig de posar ordre a la casa, que a mitja tarda marxo cap a Rubí Avui vull dinar amb la Miriam. Està millor, tot i que ha d'anar a fer-se cures de la ferida cada dia. Ja és mala sort que se li obrís la ferida. I el casament està al caure. Passat Sant Joan. El 23 revetlla, 24 de descans i el 25 de casament. Jo li vaig dir que aniria sola, però ara potser hauria de dur el professor amb mi. De fet, jo sec a la taula amb en Quim i en Jean. No sé, hauré de pensar-m´ho
