Va ser el professor qui finalment va venir ahir a casa meva. Em va escriure un sms dient que ja vindria ell perquè plovia massa. Em cuida molt, la veritat. Però, clar, segons la Filomena, va ser una estratagema perquè no anés a casa seva. S´ha tornat a posar impossible. Li trastoca sentir la paraula professor. Hem anat finalment aquest matí de tendes, però hem acabat una mica picades. I tot perquè no para de dir-me que vigili amb el professor. No sé per què tanta obsessió. Diu que l´observi bé, que em fixi en moviments estranys, que si puc li regiri la roba per si pren alguna medicació de bon matí. I ja li he dit que per aquí no passava, que jo confiava en ell, i no pensava escollar-lo com si fos una espia. La Filomena després m´ho ha volgut pintar de manera simpàtica, a veure si així em convencia, volia fer-me sentir Mata-Hari o com si fos la protagonista d´una pel·lícula. Però ja li he dit que el professor era una persona ben real, i no li faria gens de gràcia descobrir que desconfiava d´ell i li remenava les coses. I no perquè tingués res a amagar. Seria com qualsevol persona. A mi tampoc em faria gràcia llevar-me a mitja nit, no sentir la seva respiració al meu costat del llit, anar cap al bany i veure´l regirant els armaris. Clar que si es tanca la balda això és fàcil de fer. Però no m´agradaria que em mirés els papers o m´obrís cartes sense permís. Ni a mi ni a ningú. Si fins i tot no m´agradaria que descobrís que escric. Igual que preferiria que no tingués constància de certs episodis de la meva vida. No per voler amagar res, o perquè em penedeixi, sinó perquè potser tampoc cal. Tot i que algun dia pugui explicar-li. El cas és que la Filomena vol que investigui al professor com si fos un psicòpata, i ell és un ciutadà més, ja li he dit. I que sí, que tenia un pare malalt del cap, però ara ja l´ha enterrat, i el que li cal és superar la seva pèrdua, i si ho fa al meu costat tot serà més fàcil per a ell, i tot serà més fàcil per a mi si sóc al seu costat. Veig que estic una mica nyonya. Deu ser perquè avui vaig al dentista i he decidit no veure al professor. No vull que em vegi amb la boca adormida i sense sensibilitat per l´anestèsia. I a part, com ell té feina, doncs ja ens veurem demà. O li dic que vingui més tard? La ràbia és tenir el dentista tard. També podria canviar-lo a un altre dia pel matí.Total per empastar. Espero. Són empastes que amb els anys es trenquen i s´han de reconstruir. Ja podrien fer-los més resistents. Quin pal!
